Especial Moros i Cristians d'Ontinyent 2009

Unes festes que no saben de crisis

2009-09-12T03:49:00.000-07:00

Editorial
7 de setembre de 2009

Unes festes més com les de tots els anys amb bona participació de personal foraster a pesar de la crisi i fins i tot amb overbooking a la tribuna de personalitats el dia de l’entrada, amb alguna gent molesta perquè els van deixar fora d’ella i varen ser enviats a altres llocs, després d’haver estat convidats al lloc VIP.

A les pàgines del Crònica Digital, a l’extra de festes, us oferim una molt àmplia selecció de bones fotografies dels principals actes de la festa dels Moros i Cristians; actes comentats amb les valoracions que ens han arribat i que són publicables. Perquè crítiques, d’haver-ne n’han hagut, però tampoc ha arribat a passar res de l’altre món que no passe en altres llocs, ni tampoc estem ací per ficar-nos amb la vida privada de ningú, amb les seues aspiracions socials o polítiques, en les preferències sexuals d’aquella persona pública o en les petites controvèrsies provocades per alteracions horàries a les que ningú hauria donat més importància si per a les mateixes no s’hagués intentat buscar un cap de turc innocent.

Hem estat en tots els actes, des del primer important de la setmana gran amb un discurs de la Benita Ferrero, un tant heterodox per al gust dels festers més amants d’escoltar cada any allò que els ve de gust escoltar, fins a l’últim de la desfilada final pel carrer Major. Per cert, una valoració, la de la senyora Ferrero, optimista i benèvola de la festa per la seua voluntat integradora de cultures i religions, que tot seguit la lletra de l’himne domèstic desqualificava en uns quants dels versos cantats pel respectable. Però la festa ha sigut sempre així, meravellosament contradictòria, ahistòrica, no massa fidel a les tradicions festeres moro-cristianes que es remunten molt més enllà del 150 anys que l’any que ve es celebraran.

Un tema controvertit ha marcat enguany la celebració la festa, la del patronatge. No arribarà la sang al riu tampoc i sembla que al final Ontinyent pot arribar a tenir com a patrons dos fets cabdals de la història sagrada la de l’Agonia de Crist i la de la pura Concepció de la Mare de Déu. No seran dos patrons personals sinó que ho seran fets sagrats relacionats amb ells. I ací pau i allà glòria, tots contents. Tots contents?

El Crònica extra de festes en la seua versió digital ha estat més visitat que no ens pensàvem, més de tres-mil sis-centes visites, i molt ben valorat el seu contingut en les missives electròniques que ens han arribat. Gràcies. L’any que ve ens ho agafarem amb més temps, per allò dels 150 anys, i procurarem superar-nos i implicar molta més gent. Això d’enguany ha estat només una prova. Sobretot ens han dit que han pogut trobar a la nostra plana d’internet un complement sonor i visual que per altra banda és impossible oferir en el format imprés. Efectivament, hi ha qui diu que molt millor el Crònica així, i a més s’arriba més lluny. Des de qualsevol lloc del món han pogut veure i escoltar la festa i la seua música. No hi ha mal que per bé no vinga.

La "Pujà" del Crist clou les festes de 2009 el dia de "la Creuà"

2009-09-10T10:25:00.000-07:00

Foto treta del blog "Corral Nou", amb el permís del seu autor.

El passat diumenge 6 d'agost, el dia de la "Creuà", allà a les nou de la vesprada, un castell de focs d'artifici avisava a Ontinyent que el Crist de l'Agonia estava per entrar a l'ermita de Santa Anna, d'on no davallarà, presumiblement, fins a les festes de 2010. De matí, havia estat el moment de la missa de Dobla que ofereixen els festers del Crist junt als de la Patròna única i canònica de la ciutat, la Puríssima Concepció. I pel migdia, s'havien fet les últimes reunions de comparses que inicien el nou cicle fester i que donen el nom al dia de hui.

La gran quantitat de festers i fidels que havien pujat al tossal en la que és una de les processons més multitudinàries de l'any, començava ja a devallar cap a la ciutat tot i deixant l'edició festiva d'enguany en el calaix dels records. Cadascú guardarà el que ha cregut millor de cada acte que ha viscut. Els especials de la premsa reflectiran en imatge la veritat del que ha succeït pel temps mentre que de paraula no faran altra cosa que lloar immisericordement, fins la submissió total, de vergonya en algun cas concret, al "tot meravellós", "grandiós", "fabulós"... La tardor, poc a poc, s'endurà el rum-rum de les músiques, els confetis i les arcabussades fins que, poc a poc, ens enyorarem de nou la nostra festa i desitjarem amb força que torne tot i oblidant-nos del cansament. Igual, les esperades celebracions del 150 aniversari de l'última represa de les festes, i dels Mariners, els Estudiants i els Kàbiles, aporten encara una major il·lusió. Tot dependrà més que no de la resolució d'aquesta crisi econòmica que patim, de la imaginació i les ganes de festa que tinguen els responsables de Festers i de les comparses amb aniversari i amb càrrec...

Foto treta del blog "Corral Nou", amb permís del seu autor.

De moment, Festers ha tancat l'edició amb un esperable "tot perfecte" que tothom en la festa ha secundat com un eco callat. En paraules dites pel President de la Societat de Festers, les festes de 2009 havien sigut "unes festes amb entitat i personalitat pròpia" (¿?). Ho va dir en el Sopar de Gala de Fi de Festa al qual assistiren uns dos-cents festers.

Foto de Pep Alfonso

En aquest sopar, celebrat el divendres 4 per la nit, s'entregaren els premis a les "millors esquadres" de l'entrada, que recaigueren en l'esquadra “La Fusta”, de la comparsa Contrabandistes, amb Cristina Olcina Gramage com a cap d'esquadra i, pel que fa a l'exèrcit moro, en l'esquadra “Mitja Lluna”, de la comparsa Abencerrajes, amb Ana Torró Pastor com a cap.

El reconeixement al fester exemplar de les festes de 2009 va ser per al veterà fester de la comparsa de Mossàrabs, Rafael Torró Abad.

I a partir d'ara, tot el treball que es faça en el món de la festa morocristiana ontinyentina, ja és per fer camí cap el 150 aniversari.

Foto de Pep Alfonso

El marr... ehm, la Desfilada Final

2009-08-26T04:39:00.001-07:00

Fotos de Pep Alfonso

La desfilada final "ha deixat de ser" el “Dia del marrano”... malgrat que encara es pot vorer esprai d’escuma i de colors cridaners sobre els caps dels espectadors, dels festers, de les façanes.

Això sí ara sols els més menuts fan el “marrano”. Potser per allò del Carpe Diem a la valenciana; aprofita ara per a fer tot el que tingues que fer en relació a la secció vital de porcades públiques, que demà seràs massa gran per fer barbaritats que no siguen privades!

Ara, els majors amb enyorança per les belles marranades del passat pueril, es conformen amb unflar globus d’acabat metàl·lic i de colors cridaners. Millor un globus per a senyalar la condició rebel que no esprais que l’únic que fan és emprenyar al públic i afonar un poc més el carrer Major en la misèria en què deixen que es trobe....

A banda dels globus han triomfat les melenes de colors àcids, les ulleres de sols estrambòtiques, els barrets de colors i els típics collarets de fantasia multicolor a un euro la peça. Hui per hui l’esprai és un joc de xiquets i xiquetes. I els pares i mares se’n fan càrrec que sols siga per a abans de la desfilada.

La veritat és que ara ja costa menys plantejar-se anar a vorer la desfilada final. Fins i tot el costum de repartir caramels i altres llepolies no s’ha perdut. Aquest llest senzill endolceix l’amargor del final de les Festes de Moros i Cristians.

Ara amb els nous temps nous gestos i els últims compassos de Festa deixen el seu segell “marca de la casa” per terra. Com per exemple la paperassa a l’aire dels Cides amb l’efervescència final de la música.
Enguany a banda de les tovalloles de paper també volava el logotip de la capitania Cides de 2009. Un semblant de neu que no es consumeix amb la calor de la festa i l’estiu.
En definitiva una desfilada final ordenada i cadascú amb la seua esquadra com diu el reglament i com espera el públic, en general.

Coneix Forges la realitat econòmica d'Ontinyent?

2009-08-25T15:22:00.000-07:00

Hem considerat d'obligat compliment el prec que ens han fet de penjar a la plana web del Crònica el dibuix que va aparèixer el dissabte de festes d'Ontinyent - després de l'Entrada- al diari "El País".

Com que diuen que amb la presència enguany de Benita Ferrero a la festa hem aparegut més que mai als mitjans (és això el que es pretenia, no?), no és d'estranyar que Forges haja rebut informació privilegiada de la situació econòmica de la capital de la Vall d'Albaida i per això el dibuix...

El que passa és que, dos dies després, just abans del nostre Eixabegó, el mestre Forges, ha demostrat ser un excel·lent forjador d'acudits i novament sembla que s'hi referisca a Ontinyent amb els seus acudits. Disfruteu-los, són d'allò millor que es pot trobar en la premsa diària...

Acaba l'Ontinyent multicultural...

2009-08-25T14:47:00.000-07:00

Fotos de Pep Alfonso

Potser haja estat tot una pantomima, però és la nostra forma d'entendre les coses, la vida, les vacances, l'estiu, el disfrut, el nostre passar pel món. Potser la lluita siga de broma perquè sabem que tot acaba en un abraç, però bé fan els xiquets de la foto en tapar-se els oïts, perquè les arcabussades són vertaderes, són profundes, abraçadores, infinites. És també aquesta la nostra manera de fer-nos presents al nostre món, a través del soroll eixorc i la violència imitada. Almenys aquest soroll fa tremolar muralles festives i guanyar festivament castells i no és banal foc d'encenalls. Tampoc no és cutre la cosa, en absolut..., per més cutre que siga la cosa de les banderes sobre el castell, però ja s'ho farà Festers, sempre pegant bandades!

De nou les belles paraules. De nou les paraules que no duen res més que a la guerra, però que no són ni banals ni estúpides perquè, carregades de raons del cor, gens efectives en les coses de l'espasa, evoquen imatges i sentiments únics pels qui especten, pels qui vestits disparen, per qui estima i atén tot i tement la disparada. No hi ha paraules inútils. Ans al contrari, per més que no aconseguisquen res, han dit meravelles que fugen en l'aire, però que molta gent du al cor i les guarda com a tresor per a l'any que vindrà tornar-les a dir i a sentir... Com si amb elles renovaren un compromís d'estima...

No hi ha tampoc brega que valga. Uns som d'una part i els altres de l'altra, i encara trobaríem més bàndols si ho vulguérem, els d'ací i els d'allà i els de més lluny dels de més lluny encara. Els qui creuen en un, en molts, en cap, en res. Els qui van vindre i són d'ací i els que sent nascuts ací no s'hi sentirien mai. Els uns i els altres. Els tots. Tots som Ontinyent. I ara, després de les festes, equivocadament, tornem a ser Cristians.

Mai no caldria que les festes acabaren. O sí, perquè arriben a ser dures de dur... Caldria que Ontinyent estiga sempre en festes i que no guanyaren mai els Moros, i menys encara els Cristians. La multiculturalitat que proposen, el miratge cal·leidoscòpic, el mereixem viure sempre...

Una festa que ens ha unit el claustre de professors i l'assemblea d'alumnes, els traficants, els que duen els contenidors pel mar, els qui assalten els contenidors del mar, els que reben subvencions per quatre trossets de terra que treballen, a les bones famílies musulmanes de pro, els qui arriben en pastera, els pressumptes nubis de les esquadres de negre... els que destrossen "Creu Daurà" immisericordement i no s'esperen a "Chimo" perquè des de les sis..., els qui perquè creuen tindre un poquet de "poder fester" alcen el cap i així caminen, els qui ens acompanyen amb ritmes brasilers o amb munyeires galegues, a les que ballen i estan tot l'any competint per a veure qui ix més en la premsa, els mercaders benvinguts de les paradetes, els qui fan les disfresses menys originals i repetides, els qui escriuen els més coents especials festers (nosaltres), els hostalers que mai no posen garrafó als clients més joves, els tants turistes que diuen que venen per unflar l'estadística, a la gent que llença a les barques i sí que atreu el turisme del voltant, els periodistes que no tenen empatx ni s'avergonyeixen en escriure que el Crist de l'Agonia ja és patró d'Ontinyent, els joves que empalmen i que es beurien si pugués ser la font de la rotonda del Salvador, la política que per assentar o no assentar un altre polític en la tribuna d'autoritats i diuen que per dir a la tele que li paguem que no l'entrevisten acaba en la portada d'un periòdic provincial donant encara més mala imatge d'ella i del propi poble, els qui venen les cadires i que un dia... Tantes cultures diferents, tanta meravella junta en un mateix temps i en un espai tan voluble.

La multiculturalitat de la Festa, que sapiam conservar-la durant tot l'any...

Ontinyent es canvia en moro...

2009-08-25T14:32:00.000-07:00

Fotografies de Pep Alfonso

Ja poden passar els anys, a l'any que ve en farà cent i cinquanta, que la història festiva es repeteix sempre. Que si els moros disparen des de la Cantereria i des de la Vila els Cristians és cosa jove, el fet mateix de disparar, les paraules de Joaquim Josep Cervino en boca dels centinel·les i dels ambaixadors, el ritual dels cavalls que avancen per dut el missatge que trencarà el Capità de torn. Versos i més versos que el públic repeteix perquè els té dins com a cosa apresa amb estima i ara els repeteix al mateix temps que gesticula l'Ambaixador... Tot es repeteix i tot és admirable. Hi ha qui ho descobreix enguany i s'endurà per sempre la màgia, hi ha qui la té de sempre i la vol renovar cada any...

Callen els arcabussos, prova a parlar la raó de qui es creu capaç de convéncer amb belles paraules, mentideres sempre pel contrari desconfiat. L'Ontinyent de cada dia es vist d'època i fa ambaixada de si mateix, oblida els seus dols i problemes però els llença amb frases belles i pòlvores alades. En acabar la festa, tot seguirà igual i començarà de nou el cicle...

Però les armes faran que la cosa canvie, més que siga per unes hores mínimes. L'Ontinyent cristià de gent que va passant i fent es canvia en moro. Però molt lluny del que ja no proposarien ni els més alarmats predicadors, els moros no ens han canviat els noms, ni les lleis ni cap cosa de lloc. No han dut més prosperitat ni crisi que la que teníem ja habitant entre nosaltres. No ens han imposat cap nou alifat ni capgirat la llengua ni l'esperit. Només la lluna blanca sobre fons vermell del turc oneja sobre la torre redona del castell de festes. Els festers, tant moros com cristians, se n'han anat a dinar i a beure i descansar. A disfrutar de les llibertats festeres del momentani Hisn 'Untinyân.

La Processó de diumenge

2009-08-25T13:59:00.000-07:00

Foto de Pep Alfonso

La Processó General del diumenge de festes per la vesprada, llarga com ella sola, representa l'última oportunitat per tal de veure i admirar-se amb els vestits de gala tant de les comparses com els dels càrrecs d'enguany.

Fotos de Sergi Gómez

El fet que la plaça de Sant Domingo estiga en obres ha suposat la creació d'un nou recorregut per aquest acte religiós. Així, el començament ha estat traslladat a la capçalera del carrer de Sant Antoni, tot i substituint la volta per Sant Domingo, la Morereta i Sant Josep fins el carrer del Dos de Maig. Enguany, aquest ample carrer ha acollit tota la desfilada.

Fotos de Sergi Gómez

Les distintes comparses van anar avançant, primer els Moros i després els Cristians, com és costum en les dues processons del Crist dins els dies majors de les festes, i després ho varen fer un escàs nombre de fidels amb cera, els clergues, la Junta de la Societat de Festers i les autoritats civils de la ciutat.

Foto de Pep Alfonso

Foto de Sergi Gómez

Addiccions

2009-08-24T14:18:00.000-07:00

Ximo Urenya

No sé del cert si badallar és una addicció o no ho és. Li preguntaré a l'expert del Crònica en matèries addictives si es podria afegir el badall al llistat de conceptes classificables com a tal. El que sí que he observat és que el fet de badallar està associat a una sèrie de mancances corporals o espirituals -psicòlògiques, com dirien ara els científics- que es donen estranyament en situacions d'un cert estrés post-traumàtic, post-festiu, post-coital, post-gastronòmic, post-... A vegades els badalls sembla que siguen l'efecte de la conjunció d'un cúmul de circumstàncies volgudes o no relacionades totes elles amb un excés determinat: ser fester a Ontinyent, per exemple.

En el cas que ens ocupa, el del enorme badall d'un fester de la comparsa dels Fontanos el dia de la Diana de gala del diumenge 23 d'agost passat, les causes són lògiques i totalment admissibles: falta de son, excés gastronòmic, probable excés d'ingestió etílica (?), excés de treball relacionat en la necessitat d'anar prenent nota dels esdeveniments festers quotidians per a fer l'esborrany de la que serà la crònica de la festa, excés d'activitats paternes nocturnes quan es té una criatura de poques setmanes de vida, excés de zel que comporta la responsabilitat d'un dirigent de la festa... Massa excessos per a una mateixa persona.

Una característica del que se suposa que és una addicció, el fet de badallar, és que els observadors involuntaris d'un badall són contaminats, encomanats, del tal badall i immediatament responen inconscientment a un estrany estímul que els obliga a badallar també solidàriament. És el cas que va ocòrrer el citat diumenge: dos dels fontanos van badallar també, els més pròxims a l'autor de la inspiració bucal, cadavanter en la sèrie dels conseqüents badalls. Un d'ells va ser ben sorollós, per cert. No sabem quants espectadors serien afectats també per aquella acció incontrolable del fontano, però fins i tot el fotògraf responsable de la presa de la instantània indiscreta va haver de fer un esforç considerable per evitar la seua rèplica bucal. El que desitgem és que molts dels badalls que observem en bona part dels components de la comparsa dels mirons siguen l'efecte de les causes descrites més amunt i no del tedi, una altra de les causes dels badalls que sovintegen en el paisanatge espectador.

Disculpem els badalls, només faltaria. No compartim la norma d'urbanitat desfassada que associa els badalls en públic amb els pets, els rots o les sarpades ocasionals a l'engonal. Penseu que una cosa és emetre un soroll amb un ocasional acompanyament de pudors poc agradables i una altra cosa una inspiració profunda d'aire, el badall, sempre associat a la necessitat d'aportar una dosi suplemetària d'oxígen a les cèl·lules del cos, probablement maltractades per les circumstàncies.

En el cas dels festers, moros, cristians o agnòstics, els badalls podrien interpretar-se benèvolament com a símptoma d'haver gaudit plenament de la festa. Almenys això és el que suposem en el cas de la persona que apareix fent ostentació d'un amable badall, desvergonyit, natural, llarg, acompanyat d'estirament descurat de les extremitats superiors. La postura resultant no pot ser més còmica.

Però atenció al fontano-cronista, que un excés d'inspiracions bucals sobtades pot tenir les seues conseqüències nefastes. S'ha de pensar que en cada badall obstruïm la trompa d'Eustaqui i per tant produïm una instantània sordera sense cap dany aparent a l'aparell auditiu. Però qui pot assegurar que un excés, una addicció incontrolada al badall, no pot provocar al remat una sordera permanent? Siguem cauts!

El castell de focs d'artifici

2009-08-24T14:17:00.000-07:00

Vàreu vore el castell de focs d'artifici del dissabte de festes? No? Massa tard per a vosaltres? Massa prompte potser? Bo, doncs no vos preocupeu que nosaltres l'hem gravat, i des d'un dels millors llocs que hi ha al poble per veure'l, el mirador de Sant Rafael.

Que disfruteu dels focs!

La Baixada del Crist

2009-08-24T11:37:00.001-07:00

Foto de Sergi Gómez

El Capità Moro dispara des de la Glorieta. El Cristià li respon des de la lloma de Santa Anna. Abans, però, ja hi ha la gent del baiard que prepara coses, la dona que ven els ciris i els fidels, que van pujant poc a poc, en cotxes, a peu. La calor és més que intensa, mareja. Les campanes voltegen a cada poc amb les seues veus bessones. Les trabucades fan el contrapunt exacte, i els pins s'ameren amb la pòlvora anual que els beneeix.

Foto de Sergi Gómez

Ontinyent ha crescut tant que ja no cap en les fotos i de lluny es veu el mos en la serra que està fent l'obra de l'autovia allà en el port d'Albaida. Les oliveres transplantades treuen fulles de manera ben curiosa. Hi ha càmeres de vigilància per evitar desficacis nocturns fets per desficaciats a jornada completa. Hi ha la resina dels arbres que impregna les pedres on la gent s'asseu, cansada. Els primers músics van arribat, i els rectors en comandeta. Els fidels passen mocadors pels peus gastats del Crist.

Foto de Sergi Gómez

Molta gent s'hi fa fotos al seu davant. Acaba fent més calor a dins que a fora, amb tanta gent aplegada. Els arcabussos fa temps que no sonen. La plana ja està plena de gent, i el sol, lluny d'estar entre romers, va avisant que es fa tard i l'hora arriba. És l'hora de treure el Crist per dur-lo al poble. Les autoritats prenen el lloc que els correspon i tant s'estimen. Els fotògrafs carreguen bé les eines per captar eixe motiu exacte que busquen eternitzar, que faça aquesta vegada diferent a les anteriors. La gent ja desfila al darrere del gonfanó dels Llumeners. La banda espera per sonar eixe "Mektub" meravellós entre el silenci dels pins. Les campanes reprenen el batallar, les imatges són ja negres en l'ombra, contra el fons daurat de la vesprada. Comença a baixar la calor.

Foto de Pep Alfonso

Llavors, el Crist ix...

Entre els pins, camí cap avall, el sol va amagant-se jugant. És així com recull més colors que, entre el silenci i el pas breu i seguit, cal anar descobrint...

Foto de Sergi Gómez

El sol, acabarà per pondre's donant pas a la nit, mentre encara dura el camí.

Foto de Sergi Gómez

Baix, han arribat al poble els Cristians. Prompte deixaran de disparar. Deixaran pas als Moros primer i esperaran per acompanyar el Crist.

Foto de Pep Alfonso

Els Moros també callen els seus clams de pólvora i desseguida desfilaran cap a l'escorxador i la Cantereria i el Pont Vell i la plaça de Baix, i el Porxet, i...

Foto de Pep Alfonso

Fins que el respecte al Crist faça alçar de les cadires els seus fidels. Qui sap si tal i com han demanat alguns d'ells l'any que ve el santíssim Cristi de l'Agonia siga ja co-patró d'Ontinyent... La devoció la té, i els actes honorífics també.

Foto de Pep Alfonso

El Mercat Medieval

2009-08-24T11:09:00.000-07:00

El mercat medieval que des de fa una dotzena d'anys s'instal·la a Ontinyent coincidint amb les festes de Moros i Cristians va ser inaugurat amb el pregó que pronuncià el dissabte 22 d'agost el fester benimerí Vicente Conejero Bellver.

Les paradetes van des de la porta de la Capella de la Puríssima i s'extenen pel Fossaret, la Plaça de la Vila, la plaça de Sant Roc, el carrer de l'Església i el carrer Major de la Vila fins a la plaça de Sant Pere de Verona. Els carrers tan estrets de la Vila s'omplin estos dies de mercaderies vingudes d'arreu i d'altres fetes al mateix barri. Podem disparar amb arc, tastar menjars exòtics, comprar aromes de lluny per a casa, i fins i tot endur-nos com a record algun dels Gegants o Cabets d'Ontinyent fets amb ceràmica.

El millor moment per visitar-lo segueix sent per la vesprada o la nit, quan la intensa calor va baixant poc a poc.

El retrobar-se amb el barri més vell d'Ontinyent, el que va viure aquelles històries de moros i cristians, sempre és una alegria, i un goig el trobar-lo ple d'activitat i festa pels qui se l'estimen. I qui no haja pujat en temps podrà admirar com va la reconstrucció del Palau i del Portal de Sant Roc com a novetat més assenyalada.

El Contrabando

2009-08-24T09:54:00.000-07:00

Foto de Pep Alfonso

L'Ambaixada del Contraban d'Ontinyent, coneguda com "El Contrabando", representa la "tradicional" lluita entre cristians prèvia a qualsevol guerra amb els moros que tant es repeteix en els nostres pobles veïns.

Foto de Pep Alfonso

Ací, els Mariners proven a impedir als Contrabandistes que passen el seu contraban a la Vila Reial. Segueix sent un dels actes amb major acceptació i seguidors.

Foto de Sergi Gómez

És imprescindible en el matí del dissabte de Festes, amb la gràcia dels parlaments i la primera ocasió en què s'escolten els arcabussos en la festa.

Foto de Sergi Gómez

Després de la disparada i el parlament, queda clar que el contrabandista és un embuster, amb el seu cavall i el seu trabuc, que no té ni un euro però va prometent diners per a comprar-se pernil... I que el mariner és un xerrameca de pes, amb el vaixell en la mar, lluny de casa... I, com no, que els dos tenen molta fantasia!

Foto de Pep Alfonso

Foto de Sergi Gómez

En acabant, la desfilada pel carrer Major amb els Contrabandistes repartint cosetes, robes barates, moneders i, d'amagat perquè no se n'assabente l'autoritat competent, també caliquenyos d'aquells famosos...

Foto de Sergi Gómez

Les Dianes...

2009-08-24T09:34:00.001-07:00

Això de tocar a Diana està molt bé. I tant! Però ves i dis-li-ho a qui té el cul quadrat per les cruels barres de ferro i plàstic que algú ha fet passar per les cadires de l'Entrada i ha pagat a preu de butaca de cinema. A l'auela esgotada esperant al nét que ves per on ix en les últimes comparses, que ja té gràcia la cosa, i a aquells que venen de fora -o de dins, que tant se dóna- amb bosses enormes buides disposades a omplir-les pindolant en les Barques... Comunica-li-ho al fotògraf angoixat amunt i avall a vore a quina hora arriba a casa i es posa a treballar el material, a vore quan està a punt per ser enviat. Xarra-li-ho al pobre músic amb els peus botinflats i els llavis quebrats per tanta entrada com s'ha fet i com ha dormit de mal si és que ha dormit. Comparteix-ho amb el festeret que ha apurat fins el final la nit de l'Entrada, la seua nit per excel·lència. Passa-li-ho a la jovenalla que està agafant forces per aguantar en la propera Nit de l'Empalmà...

Tocar Diana... Hi ha pobles que, per falta de participants, s'han adaptat a les noves necessitats nocturnes festives i han acabat per treure's del damunt la pesantor de la Diana. Altres, en canvi, les mimen fins a l'increible, tot i creant moments màgics inigualables amb les Dianes.

A Ontinyent, la cosa va com va. Pocs festers, escàs públic, més lleganyes que si fores d'Agullent, els pas-dobles de sempre... I si no fos per la cassalleta del dissabte, quanta gent que revifa la cassalleta ditxosa, i els rotllets d'aiguardent, i...

Els redactors del Crònica, almenys un d'ells, ha tingut el valor d'alçar-se a la primera Diana per fer unes fotos, però perquè li passava per la porta de casa. L'altre, des de l'oasi fester de Sant Rafael, ha escoltat el primer tro, ha pegat la volta sobre el matalàs i a dormir de nou arraullit sobre el coixí, i com de bé s'està...

L'Ambaixada Mora

2009-08-24T07:17:00.000-07:00

Els membres dels Benimerins s'han posat a creuar l'Estret de Gibraltar com van fer els soldats de l'imperi dels Banu Marín en el 1294. Ara però, el que ens oferiren és un bon espectacle amb el seguici que acompanyava els seus dos càrrecs d'enguany. La proa d'un vaixell daurat iniciava la desfilada benimerina, que volia recollir l'esperit dels càrrecs que ha ostentat fins a hui i, a més, seguir la trama i l'ordim de les Ambaixades ontinyentines.
Totes les fotos són de Pep Alfonso.

Una gran vela vermella duta per unes ballarines al ritme d'una nova obra de José María Bru, "Vents i Merins", donaven pas a distintes esquadres.

Una d'eixes esquadres estava guiada per un camell batedor.

Altre batedor, aquesta vegada a cavall, alçà els aplaudiments del públic amb les seues cabrioles.

I si l'Entrada de l'any passat és recordada encara pel ballet dels Paons de l'Ambaixada dels Omeies, enguany, el grup Masters ha excel·lit amb altra dansa d'animals que quedarà per molts anys en la memòria dels ontinyentins. Els alacrans han sigut enguany els protagonistes en una demostració d'exercici físic i enginy molt aplaudible.

La popa del vaixell imaginari i gegant somniat pels Benimerins estava ocupat per Anna Mollà, Banderer Moro de 2009 i l'Ambaixador Nacho Gramage, amb uns vestits on destacaven els colors verd i blanc i nombrosos detalls referents a la comparsa, com la faixa groga d'ell i els brodats d'ella.

La Capitania Mora

2009-08-24T04:48:00.000-07:00

La Capitania Mora de la comparsa dels Mossàrabs d'Ontinyent tenia com a base una complexa i molt original base escenogràfica, la representació d'una suposada llegenda dita de "Fontínyum" en què es recollia part de l'imaginari simbòlic de la ciutat, com si aquest tingués un origen musulmà: el riu, el bou amb corda, la Nit del Riu i els mateixos Moros i Cristians. Els dos elements més cridaners de l'actual escut, provinent del segle XVII, els Grifons o Grius, foren els primers elements gegantins que representaven animals mitològics, el segon seria el bou i el tercer un unicorn. Tots aquests elements guardaven una interessant relació artística. Foto de Pep Alfonso.

La Capitania tingué un començament molt intens, amb detalls de molt d'interés que podien passar desapercebuts injustament i que no estaven recollits ni tant sol en els guions repartits al públic, com és el cas d'aquest magnífic "Pou Clar" acompanyat per un grup instrumental i de veu que interpretava la primera estrena de la nit, la marxa mora "Ma" de Saül Gómez.

Foto de Sergi Gómez.

Un impressionant ballet protagonitzat per minotaures "del Pou de l'Olleta" acompanyaven un bou gegant. Altre d'eixos moments interessants que hem nomenat. Foto de Pep Alfonso.

La representació del Pont Vell d'Ontinyent, d'un estil ben interessant, s'acompanyava d'una visió topica, però idealitzada en "moro", de la Vila d'Ontinyent. El pont formava part de l'espai de dansa del ballet. Foto de Sergi Gómez.

L'aigua, a través dels ballets, va estar molt present en l'inici de la Capitania Mora, en el naixement del riu com en el seu embassament per celebrar en ell la Nit del Riu. Foto de Pep Alfonso.

El més curiós dels ballets duts per la Capitania fou la representació de la batalla entre l'Almansor i les cristianes Méndez Núñez i Victòria de la Nit del Riu. Les veles eren ballarines i les seues robes blanques junt les teles roges que amagaven als peus composaven una màgica interpretació de la batalla. Foto de Sergi Gómez.

Moltíssimes, i molt variades, amb tots els colors i estils, foren les esquadres que varen treure els Mossàrabs, junt els Berberiscos les dues més populoses comparses ontinyentines. Foto de Pep Alfonso.

Imatge d'una de les esquadres que rememoraven la Nit del Riu. Fotos de Pep Alfonso.

El públic omplia de manera extraordinària els carrers per on passà l'Entrada. Tothom esperava molt dels Mossàrabs i la imaginació de la comparsa no va defraudar en absolut. Foto de Pep Alfonso.

Una de les esquadres més espectaculars vistos mai a Ontinyent. De ben segur que l'esquadra dels titelles gegants passarà a l'imaginari col·lectiu dels nostres Moros i Cristians. Foto de Pep Alfonso.

Altra de les esquadres que costarà d'oblidar fou la dels massai d'altura descomunal. Els caps dels festers estaven a l'alçada del cint del guerrer que representaven. Tot un esclat d'originalitat. Foto de Pep Alfonso.

Un ballet de nenúfars gegants precedia el Capità Mossàrab i les seues filles. Foto de Pep Alfonso.

Una gran carrossa rica en detalls i amb unes ballarines vestides d'ocell que evolucionaven a les seues vores i sobre ella, acollia l'entrada del capità i les seues filles. Foto de Pep Alfonso.

El Capità Moro d'Ontinyent pel 2009, Antonio Donat, amb el seu vestit blanc i verd, amb llunetes metàl·liques formant unes llunes majors com a decoració principal d'un vestit sencill, amb grans mànegues i coronat per un turbant amb una mena de tiara semblant als arcs de la carrossa. Foto de Pep Alfonso.

Noches de verano

2009-08-24T04:20:00.000-07:00

Rosana Ferrero

Aún recuerdo la ilusión que me hacía ponerme aquel vestidito vaquero que llevaba una cesta roja bordada en la pechera, mis bambas rojas y algún ganchito de aquellos que guardábamos como si fueran valiosos tesoros dentro de una cajita de caramelitos de regaliz. Era el último sábado de junio y las cenas de comparsa acababan de empezar.

Mi madre nos dejaba en casa de mis abuelos maternos porque las mujeres de los componentes de la escuadra se reunían a cenar. Mi abuela y mi abuelo, Toni Pichoc (donde estés, quiero que sepas que adoro las dianas gracias a ti), nos llevaban a mí y a mi hermana a Santo Domingo, a comprarnos un polo de Casa Joaquinet hasta que mi madre venía a recogernos para llevarnos a los Berberiscos, comparsa a la que aún pertenece mi padre. Estamos hablando de hace casi 30 años.

Recuerdo que observaba a los Mozárabes con mucha curiosidad, porque no entendía por qué ellos tenían una plaza y mi comparsa estaba en una calle empinada. Entre banco y banco jugábamos al escondite y bebíamos agua de aquellas fuentes de piedra que tenían un pequeño pedestal para auparse mientras sonaba Jamalajam o Guardia Jalifiana. Tras un tiempo prudencial de griterío infantil y marujeo estival, mis abuelos nos llevaban de nuevo a casa hasta que llegaba mi madre y dando un paseo nos acompañaba a los Berberiscos.

Es uno de los recuerdos más bonitos y especiales que guardo de mi infancia y es una de las raíces más profundas que tengo. Este es el origen de mi pasión por las fiestas. Mi padre me inculcó el aprecio por el sabor especial que tiene formar parte de ellas y mi madre, gran apasionada, siempre tuvo a punto las chilabas para nosotras y nunca dejó que nos perdiéramos un acto en el que pudiéramos participar. La Semana Grande en mi casa se vivía, se respiraba, se podía tocar con la punta de los dedos.

Cuando cumplí los 14 años tuve que dejar de desfilar. Hoy puedo decir que soy una mujer festera y vuelvo a rendir homenaje a aquel recuerdo que siempre me hace sonreír. Pero no me voy a centrar en si fue el hecho de no ser un hombre lo que me obligó a dejar de lado este aspecto de mi vida. No serviría de nada y tampoco merece la pena.

Nuestras fiestas de Moros y Cristianos han crecido y nosotros hemos crecido con ellas. Hemos sabido adaptarnos a los nuevos tiempos pero también hemos sabido conservar la esencia de lo genuino, sin perder ni una sola pizca de ese carisma familiar que considero siempre ha caracterizado a las personas que formamos parte de ellas.

Aunque ya no tenemos Reina de Fiestas ni la Verbena de la Paloma se celebra en La Glorieta, donde antaño los curiosos se acercaban a contemplar el desfile triunfal de los bolsillos más acaudalados y conocidos de la ciudad, no hemos perdido la costumbre de cenar ese martes de agosto, que se etiquete de verbena o no, lo seguirá siendo. La Presentación de Cargos siempre será el acto más glamuroso de las fiestas y aunque este año no hay cena de gala, sabremos darle la forma deseada a esa noche.

No puedo olvidar L’Esmorzar de la Llàgrima, siempre tan emotivo y conmovedor. Nunca hay una silla de sobra, nunca hay suficiente espacio. Envueltos por un calor despiadado recordamos a los que no están. Los hubiéramos querido allí con nosotros y nos gusta imaginarlos sentados en algún lugar observándonos y aplaudiendo a nuestro paso. Son los grandes ausentes y, paradójicamente, los siempre presentes, porque se quedan en nuestros corazones.

Posiblemente los Alardos sean un punto de reflexión. Hemos pasado de una noche divertida a un desfile carnavalesco y etílicamente peligroso para los más aventureros, que siempre suelen ser aquellos que todavía no le han hecho el rodaje a su recién estrenado hígado. Esto, además de representar un problema para el susodicho, lo es para la comparsa a la que ha decidido premiar con su presencia, porque detrás de esos hígados hay unos padres preocupados que de alguna manera confían en el buen hacer de los responsables. Queridos padres: aunque la idea es que todo el mundo lo pase bien, el atrevimiento de muchos de estos jóvenes exploradores queda muy lejos del alcance de “los que ponen orden”, porque está casi científicamente comprobado que es precisamente de ellos de quien se van a esconder.

Nuestros niños han dejado de desfilar con nosotros para tener su propia Entrada Infantil. El viernes por la mañana irrumpe en Daniel Gil el primer timbal anunciando la llegada de los más pequeños. Confeti, serpentina y caramelos cubren el suelo al paso de las carrozas que portan a madres ilusionadas con sus retoños perfectamente ataviados. Tallas insospechadas para principiantes que aún no pueden ser conscientes de lo que ocurre pero que ya empiezan a respirarlo. Con un poco más de desparpajo los que ya se mantienen erguidos juegan al tiro al blanco con los que osan acercarse a pedirles un chupachup y los más mayores ya hacen el recorrido a pie, blandiendo un sable o retando con un astral a un público que aplaude con cariño sus tímidos pasos. Son el futuro de la fiesta.

Por la tarde la Entrada Cristiana se abre paso ante la multitud expectante que espera ser sorprendida y agasajada con el trabajo de aquellos que llevan doce años esperando para volver a liderar y abanderar el ejército del Bando Cristiano. Cruces, lanzas, caballos, ballets, mallas, cascos, navajas, sombreros y capas. Se palpa en el aire un ambiente medievo que se mueve acompasado siguiendo el ritmo de las más bellas marchas engalanando la tarde de agosto hasta que llega la noche.

Con la sensualidad de la media luna el público se entrega casi indefenso ante la majestuosidad y la magia del Ejército Moro. Llegan perfumando de incienso su recorrido, siempre acompañados por bailarinas que surgen entre velos y lentejuelas. El metal cobra magnificencia bajo las luces de la calle y suenan las piezas favoritas de aquellos que desfilan codo con codo tras un espléndido puro habano. Animales exóticos y mercadillos conceden autenticidad a un boato que nunca deja indiferente al espectador.

Una vez pasado el viernes, parece que nuestros actos se tiñen de intimidad, pues no se pretende con ellos asombrar al visitante. La diana del sábado es el primer golpe duro de sueño de la semana, sobre todo si se ha querido disfrutar de la Entrada Mora hasta el final. La alegría de los pasodobles es la encargada de mantenernos en vilo y se puede llegar a agradecer un almuerzo saturado de colesterol para dormir a pierna suelta hasta la hora de comer.

La tarde del sábado es la tarde del año. Los cristianos acudimos a Santa Ana, desde donde acompañamos al Cristo de la Agonía hasta su llegada al Pont de la Paduana. Nos sentimos privilegiados porque somos los primeros que podemos tenerlo cerca y pedirle, seguramente, algún pequeño favor. El olor de la pólvora inunda los alrededores de la ermita y El Morenet comienza su peregrinaje para volver a estar cerca de los suyos. Los ontinyentins lo esperan de pie sumidos en el más absoluto de los silencios que se rompe únicamente por un doble golpe metálico contra la madera de las andas y que indica a los porteadores que deben continuar.

Cuando era pequeña, mi abuelo me llevaba a ver la Diana de Gala. Venía a primera hora de la mañana a buscarme e íbamos a verla pasar por el Dos de Mayo. Recuerdo el fresco del amanecer y su mano agarrando fuerte la mía. Me sentía bien a su lado porque yo entonces ya comprendía el cariño con que lo hacía. Él también alimentó una parte importante de mi sentimiento festero. No hay Diana de Gala que no le dedique y justo antes de arrancar miro al cielo porque me gusta pensar que sigue viniendo a verme pasar por el Dos de Mayo.

La culminación de la Semana Grande toma forma absoluta con las Embajadas. La genuinidad de los versos de Cervino hacen único este acto. Entonación y textos se transmiten año tras año a los protagonistas del día que han ensayado durante mucho tiempo la mejor forma de interpretarlos. Nuestra rememoración de la toma y conquista de la villa se adorna con un alarde de arcabucería capaz de provocar un auténtico terremoto sensorial.

Pasarán dos semanas hasta que de nuevo nuestro Morenet vuelva a su pequeño altar acompañado por la multitud que parece negarse a tenerlo tan lejos. En ese momento arrancarán las fiestas del próximo año. Volveremos a imaginar, a sentir, a esperar, a vivir y a disfrutar. Es parte de nuestra cultura y de nuestra forma de vida.

Debo añadir, en último lugar, que solamente he querido nombrar los actos oficiales porque ahora que los vivo desde dentro me siento capaz de ofrecer una visión muy distinta a la que tenía de nuestras fiestas. Me niego rotundamente a compararlas con las de ningún otro lugar, porque no son mejores ni peores. Sencillamente son únicas.

L'Ambaixada Cristiana

2009-08-24T02:38:00.000-07:00

El seguici del Banderer i de l'Ambaixador Cristians, de la comparsa dels "Cruzados", volia representar enguany les forces cristianes que participaren en la gran batalla de Las Navas de Tolosa (16 de juliol de 1212), potser la més gran de les viscudes mai en la península Ibèrica medieval. Almenys, sí que va ser de les més decisives, perquè a través d'ella l'imperi Almohade d' An-Nasid (Miramamolín pels cristians) arribava al seu declivi.

Una primera carrossa rememorava el fet que per més que fou una convocatòria del rei de Castella Alfons VIII, la batalla fou internacional i tingué un caràcter d'autèntica croada. El mateix papa Innocenci III, a través de l'Arquebisbe de Toledo Ximénez de Rada, fou qui atorgà les butles corresponents. Foto de Pep Alfonso.

Una primera esquadra de ferotges guerrers croats ultramontans. Foto de Pep Alfonso.

Un ballet acompanyat de diverses estructures arquitectòniques representaven Toledo i una llegenda sobre cert vell jueu. Foto de Pep Alfonso.

Els "Cruzados" han cuidat bé del fet històric i del llegendari. Uns cavallers representaven les nacions que participaren en la batalla. Al capdavant les que acudiren amb el seu propi rei, Castella, la Corona d'Aragó i Navarra, i després les distintes ordes militars, Portugal, Lleó i els representants ultramuntans (europeus, francesos sobre tot). Els detalls varen ser tan cuidats que la bandera dels Navarresos fou la històrica Arrano Beltza, perquè conta la llegenda que va ser a partir de la batalla de Las Navas que els Navarresos van usar com a armes pròpies les cadenes de Miramamolín. Foto de Pep Alfonso.

Dues esquadres femenines, amb vestits militars, insistien en la idea de la internacionalitat d'aquella batalla. El fet remet al costum variat que els "Cruzados" han mostrat sempre amb detalls com els escuts en les seues capes. Foto de Pep Alfonso.

Un nombrós ballet amb donzelles i cavallers custodiant un dels símbols de la batalla, "El pastor de las Navas", que avisà de la presència de l'exèrcit Almohade. Uns envelats fets amb mapes i un sensefí de banderers, donaven pas als càrrecs dels "Cruzados". Foto de Sergi Gómez.

Els joves Banderer i Ambaixador Cristians, Germán Gandia i Francisco Luis Gil, entraren amb vestits de blau clar i groc amb una heràldia que volia recordar l'orde militar castellana de Calatrava. Foto de Pep Alfonso.

L'esquadra d'escorta dels "Cruzados" compartia detalls amb els vestits dels dos càrrecs cristians. Foto de Pep Alfonso.

L'esquadra de gala de la comparsa "Cruzados" tancava la representació històrica d'una de les diverses croades que tingueren lloc al territori peninsular. Foto de Sergi Gómez.

Els Contrabandistes desfilaren ben lluïts i contents. No de bades ara que estan a dos anys del seu 150 aniversari, la seua funció com a ambaixadors de la festa ontinyentina pot propiciar que el mateix Ontinyent s'agermane amb la vila andalusa de Ronda.

Un dels moments més sorprenents de la vesprada fou el pas de la carrossa del porta-guions dels Fontanos. Era tanta i tanta la gana de festa del públic que aquest es posà a corejar, en tot el recorregut de l'Entrada, els temes populars que interpretaven dos dolçainers i un tabaleter...

Foto de Sergi Gómez.

Dos esquadres de Fontanos van desfilar amb la boina tradicional del que va ser el segon vestit de gala en la història de la comparsa. Estem davant d'un nou canvi i d'una "comodització històrica" del vestit amb una possible oficialització d'aquest element? Foto de Sergi Gómez.

Les esquadres dels Asturs anaven concloent una Entrada Cristiana molt més pausada que no la de l'any passat. Foto de Sergi Gómez.

Els Llauradors han passat a ser la comparsa més gran de les cristianes. Enguany, han tancat l'Entrada amb el regust dels seus pas-maseros, algun d'ells ben interessant. Foto de Sergi Gómez.

Xurros

2009-08-24T02:12:00.000-07:00

Carles Cerdà Gramage

No anem a ser nosaltres, els Xurros, qui inventem la festa, ni la reinventem. No anem a ser nosaltres qui donem lliçons festeres a ningú. No anem a ser nosaltres qui diguem com viure i sentir la festa. Cadascú és lliure de triar i per això nosaltres triem, o almenys ho intentem dins del que podem.

La crisi ens ha afectat a tots i totes, inclòs a aquells als qui en la feina ni s'ha notat. O tenim un familiar i o amic afectat, o els mitjans de comunicació ens l'han fet sentir. O com no, en la comparsa també s'ha notat. Companys de festa que han reduït les seues quotes o que directament s'han pres un descans. Esta situació ens ha de fer reflexionar. ¿Per què una crisi econòmica faça que festers de tota la vida es vegen obligats a renunciar a allò que està creat per a oblidar les penes, per a riure, per a gaudir amb amics i amigues, per a sentir la música des de dins, per a desfilar, per a sopar els dissabtes amb els teus veïns i veïnes, traure a lluir els vestits festers durant una setmana, o disparar en les ambaixades?.

Sabem que part de la festa es fa amb diners, això no ho podem amagar ni canviar, però hem de pensar si tot allò que organitzem podríem fer-s'ho nosaltres mateixos, i així estalviar un poc. Com organitzar-se sopars i dinars els mateixos festers, sense recórrer a empreses de càtering que ens costen un dineral, retallant un poc el nombre de músics que ixen per banda, retallant en despeses de duos i trios innecessaris, ajuntant-se en la setmana gran amb altres comparses per compartir despeses com ho hem fet tot l'any amb els sopars dels dissabtes. I segur que mil iniciatives més que moltes comparses apliquen ara mateix i dels que desconeixem. Recordem tots el que ha passat amb la figura del primer tro en els últims anys. Molts pocs components prenen la iniciativa de representar la comparsa. Una de les principals raons ha sigut els alts costos que això comporta, i per pal·liar-los s’han pres iniciatives per a reduir-los o fer que el càrrec siga simplement de representació, treball o responsabilitat amb la festa i la comparsa. O la iniciativa de fer el sopar de germanor totes les comparses el dia 15 d'agost, on a part d'unir-nos a tots els festers estalviarem uns diners a les comparses.

Estem segurs que cada fester tindrà la seua manera de vore la festa, de com abaratir-la i de com viure-la ell sol, amb la seua esquadra i amb la seua comparsa. Que nosaltres no pretenem canviar res que el fester no vulga canviar. No pretenem imposar res. Que estareu d'acord amb nosaltres que les festes són cares i de vegades no participatives per tots i totes dels qui no paguen. Que esta crisi, pot ser siga un punt d'inflexió per a reflexionar cap on anar i quin model de festa volem per al futur.

Avant Xurros!
Avant Gusmans!

Foto de Sergi Gómez

La Capitania Cristiana

2009-08-22T02:41:00.000-07:00

Un joglar obria el seguici de la capitania cristiana dels "Cides" tot provant d'animar el públic i explicar-los l'auca del que anaven a veure, una adaptació del "Cantar de Mio Cid", una de les obres més importants de la literatura medieval castellana, el cant de gesta de Rodrigo Díaz. Foto: Pep Alfonso.

Cadascuna de les escenes era introduïda per un gran panell explicatiu dut per joves vestits amb les armes del comtat de Barcelona. Foto de Pep Alfonso.

A mena de retaule medieval, el frare Per Abat conta com Rodrigo Diaz, el "Cid", pren jurament al rei castellà Alfonso VI en l'església de Santa Gadea de Burgos sobre el fet que no ha tingut res a veure amb la traïció de Bellido Dolfos i la mort del seu germà el rei Sancho. Foto de Pep Alfonso.

De nou actuen a Ontinyent els acróbates de "Legend", aquesta vegada representant un espectacle de duel medieval a llança i espasa. Foto de Pep Alfonso.

Un dels millors moments de la capitania sense dubte, el ballet dels lleons que representa l'escena del "Cantar" en què els Infantes de Carrión s'esglaien en fugir de la gàbia un lleó que el "Cid" tenia a València. Foto de Pep Alfonso.

Es volgué representar la "convivència" medieval (en peu de guerra sempre) entre cristians, musulmans i jueus amb tres esquadres de vistosos vestits. Foto de l'esquadra "musulmana" de Pep Alfonso.

Esquadra "Jueva", foto de Sergi Gómez.

Escena representativa de la captura (per dues vegades) del comte de Barcelona, Berenguer Ramon II, per part del Cid. Molt grosses cadenes per qui, a Catalunya, fou considerat un vertader Caín, acusat de matar el seu germà Ramon Berenguer III "Pel d'estopes". La grossària d'aquestes cadenes igual es deu a què a que Maria, la filla del Cid, es va casar amb el fill de l'assassinat... Foto de Pep Alfonso.

Un estol de xiquetes i xiquets amb robes medievals escenificaven un conjunt de jocs medievals i precedien l'arribada de la família del capità. Foto de Sergi Gómez.

Una senzilla carrossa acollia els familiars del capità. Foto de Sergi Gómez.

La carrossa del capità, de les més espectaculars dels darrers anys representava la carena del Benicadell, lloc on estigué el castell que va reforçar el Cid (1092) per usar-lo com a base abans de la batalla de Bairén (1097). Com a curiositat, duia escrit els noms d'alguns pobles de la serra o propers a ella, com el mateix Ontinyent. D'alguns d'ells no hi ha encara constància en el temps cidià. Foto de Pep Alfonso.

El Capità Cristià d'Ontinyent 2009, Gonzalo Francés amb un vestit de formes senzilles que combina els colors de Castella i de Lleó amb la "flor de lis" de tradició francesa (en referència al seu cognom però també al grup dels scouts, del que ha format part). Foto de Pep Alfonso.

L'escorta del Capità duia un molt cridaner vestit amb dalmàtica a rombes (el què en heràldica es coneix com a "fusat"), i de diversos color que afegia espectacularitat al pas del Capità. Foto de Sergi Gómez.

Al darrera, en grans escuts metàl·lics, els cavallers del Capità duien un seguit de representacions heràldiques. Foto de Pep Alfonso.

Després del pas de la Capitania de 2009, entraren en la ciutat les distintes comparses cristianes. Aquest és un dels vestits especials que dugué la comparsa dels Bucaners. Foto de Sergi Gómez.

Esquadra dels Estudiants que tancava la participació de la comparsa en l'Entrada 2009. Foto de Sergi Gómez.

La comparsa dels Gusmans participà amb diverses esquadres en l'Entrada. La primera ho feia amb el vestit dels últims anys, però les altres, com aquesta de la fotografia, ja reflectia el nou disseny "de gala" que lluiran des d'ara, molt còmode i diuen que també econòmic. És una obra del fester ontinyentí Joanvi Martínez i hereta els colors i les armes pròpies gusmanes. Foto de Sergi Gómez.

Els Arquers tampoc faltaren en la desfilada ontinyentina, després de la seua preciosa i rica ambaixada de 2008. Foto de Sergi Gómez.

L'Entrada Infantil

2009-08-21T07:58:00.000-07:00

Foto: Pep Alfonso

Molta calor, molts xiquets i xiquetes, molts més pares, mòbils i càmeres de vídeo, un tot de carrosses, vinga de gent a demanar caramels i llepolies, les bandes tocant el més fàcil del repertori, més calor encara... Això ha estat l'entrada infantil de 2009.

Ballet de la comparsa Mossàrabs. Foto: Pep Alfonso

Llauradorets. Foto: Sergi Gómez

Amb la salvedat interessant dels "Cides", Mossàrabs i Benimerins, que han volgut ressaltar els càrrecs que representaran a la vesprada amb l'afegiment d'un ballet infantil per comparsa que han sigut d'allò més aplaudit i meritori, a més de les ganes de desfilar dels més menuts.

Bucaners. Foto: Sergi Gómez

Tota l'Entrada saludant... Foto: Sergi Gómez

Cal destacar així mateix els aplaudiments que s'ha endut la xiqueta guanyadora del concurs de caps d'esquadra, en els mossàrabs en repetir hui com a cap i el detall de la banda "Tot per la música" d'Ontinyent d'actuar amb els seus components més joves (ajudats només per uns pocs majors).

Arquers. Foto: Sergi Gómez

Asturs. Foto: Pep Alfonso

El millor de tot, com sempre, eixa il·lusió de les festeres i els festers més menuts (i l'orgull dels pares).

El Cronista de les Festes, i col·laborador del Crònica, Fermín Ferrero, llueix la seua filla Cristina, que amb un mes ja és dels Fontanos. Foto: Sergi Gómez

Ballet de la comparsa "Cides". Foto: Pep Alfonso

La Granota del Pou del Canyís torna a raucar

2009-08-21T01:33:00.000-07:00

Un dels elements més interessants de la nit dels Alardos és, sense cap mena de dubte, el fullet volant que entreguen els Llauradors en la seua desfilada. Des de fa un grapat d'anys, s'encarrega d'escriure'l la prestigiosa Granota del Pou del Canyís.

En el paperet, s'explica el perquè del vestit que du la comparsa i es fa referència a tots i cadascun dels seus components.

Enguany que els Llauradors anaven corrent, cal felicitar la Granota per haver estat capaç de recollir totes les esquadres i els seus components, que ja pugen a dos-cents trenta Llauradors. Una proesa...

Els Alardos

2009-08-21T00:59:00.000-07:00

Els caragols mariners. Foto: Sergi Gómez

Per més que la nit tampoc no es presentava massa fresca, les avingudes de l'Almaig i de Daniel Gil varen estar a gom de gent per tal de contemplar l'acte que tanca la vespra de les festes, l'Alardo, eixe "carnestoltes" particular i brillant dels festers ontinyentins. Sembla que serà aquesta la tònica de les festes enguany, afortunadament, l'assistència de públic als actes programats tot acompanyant els festers.

Els "Gàndalf" bucaners duien els dracs de la maneta... Foto: Pep Alfonso

Si cal destacar alguna cosa d'entre les disfresses fou que almenys quatre comparses, Contrabandistes, Chanos, una esquadra mossàrab i com és tradicional en ells, els Kàbiles, prescindiren del fet mateix de la disfressa per tal de, en un retorn als arrels de l'acte, aparéixer en samarreta, tal i com ja havien anunciat, per la qüestió mateixa de la crisi econòmica que estem vivint i que, a banda d'aquest fet i de la disfressa de pobres amb el bòlic al muscle dels Estudiants tampoc no es va notar massa.

Estudiants bòlic al muscle busquen on trobaran casa... Foto: Pep Alfonso

Com és també habitual foren bastants els vestits repetits d'altres anys, com és el cas dels eterns Picapedra, els Barrufets, metges i infermers o el Super Mario. Altres, però, fóren d'allò més originals, com ara els Bucaners, vestits de les pel·lícules del Senyor dels Anells (amb uns preciosos vestits de drac pels més menuts), els Abencerrajes amb vestits de "Mister Potato" i els Berberiscos, tots ells vestits de dones mexicanes. D'entre els vestits més brillants, les gambes de la Penya el Xeu dels Mossàrabs.

Gambes, gambons, llagostins... la Penya el Xeu dels Mossàrabs dugueren un dels millors vestits. Foto: Pep Alfonso

I un dels més interessants el dels Omeies, que apareguéren vestits com el gegant Rei Moro d'Ontinyent... Els Omeies amb un vestit que rememora la tradició ontinyentina: L'Auelo Socarrat! Foto: Sergi Gómez.

No faltà qui els cantà allò tan tradicional de "l'Auelo socarrat, que es pixa en el terrat!".

Els Asturs picant pedra... Foto: Pep Alfonso

Novament, l'acte va estar exempt de tota crítica social, amb la excepció feta de la Comparsa dels Llauradors, tots ells corredors esportius. Volien ficar l'atenció sobre el fet que, en la seua darrera participació festiva en l'Entrada, on foren Capitania Cristiana, se'ls va fer córrer d'allò més...

300 Taifes, o més... Foto: Pep Alfonso.

L'Entrada de Bandes i la interpretació de "Chimo" trauen els ontinyentins al carrer

2009-08-21T00:25:00.001-07:00

Foto: Pep Alfonso

La gran assistència de públic a partir de l'hora en què va minvar la intensa calor de la vesprada,- i que deixà gairebé buit el Carrer Major en el començament de l'acte de l'Entrada de Bandes-, i l'alta qualitat oferida per les vint-i-cinc bandes participants en la desfilada, han fet que aquest continue sent un dels més atractius del conjunt de les festes morocristianes ontinyentines. Novament puguérem escoltar un preciós concert, sense pas-dobles repetits, i d'un ample ventall d'estils, de les bandes que ens visiten aquests dies i que, en la seua gran majoria, provenen de la comarca de la Vall d'Albaida, amb representacions de la Costera, la Ribera Alta, la Canal de Navarrés, la Safor i la Marina Baixa.

Foto: Sergi Gómez

Com és costum, en passar per davant de la tribuna d'autoritats de la placeta Latonda, els càrrecs festers d'enguany nyugaven una bandereta commemorativa del màstil de cadascuna de les banderes de les bandes, que acabaven la seua desfilada als peus del Castell de Festes, a la plaça Major.

Foto: Sergi Gómez

La novetat més esperada en l'acte fou tot un èxit i motivà segurament que la seriositat dels músics fóra major que en passades edicions. El fet que es concediren immediatament els premis a la uniformitat i a la interpretació i que la banda que guanyara aquest darrer guardó pujara de nou a l'escenari per tal d'oferir de nou el pas-doble amb què havia desfilat, va fer augmentar també el nombre de músics que es quedaren a plaça per tal d'interpretar la marxa mora "Chimo" que obre ja tradicionalment els actes festers morocristians d'Ontinyent.

El premi de la uniformitat recaigué en la banda ontinyentina de "Tot per la música", havent-hi també un accèssit per a la banda de Real de Gandia.

El guardó d'interpretació va anar a parar a la banda de l'Agrupació Musical d'Ontinyent, que havia fet sonar una partitura de Rafael Mullor Grau nomenada "Unió Musical de Montesa". Els dos premis alçaren dues grans ovacions entre el públic.

L'Agrupació Musical d'Ontinyent interpreta l'obra de l'Entrada de Bandes en guanyar el premi. Foto: Pep Alfonso

Tot seguit, i després de la presentació del director triat enguany per la Societat de Festers per tal de dirigir la marxa "Chimo" de José María Ferrero, el músic i director de la Rioja Tomás Garrido Fernández,

Foto: Pep Alfonso

la marxa sonà amb bona cosa de força tot emocionant un Ontinyent que ha demostrat estar neguitós davant l'arribada de les festes i que desitja participar en elles.

Foto: Pep Alfonso

"Tot per la música" fa disfrutar a un nombrós públic en la plaça de la Vila

2009-08-20T03:27:00.000-07:00

Ahir, en la vesprada del dimecres 19 d'agost, la banda simfònica "Tot per la música" d'Ontinyent va oferir el seu primer concert de festes, una iniciativa que du la música morocristiana pròpia de la nostra festa a la "setmana gran" d'Ontinyent, cosa que sembla paradoxal, però que és ben real. Després que els concerts de grans bandes foren oblidats en la nostra festa, l'acceptació que va tenir el concert d'aquesta jove banda segurament obligarà a la repetició de la feliç iniciativa. La plaça de la Vila, que s'ha descobert com un recinte ideal per a tals oportunitats festives es va quedar menuda amb la quantitat de public agombolat. Ni tant sols la calor excessiva d'aquesta vesprada d'agost va desil·lusionar els músics i els seus espectadors.

La idea de mostrar les peces que acompanyaran els capitans de la propera Entrada de festes s'ha mostrat com a molt interessant i atractiva. El que es pretenia des de la banda era fer que el públic les escoltara en versió de concert i parara la seua atenció a dues peces que en el devindre complex i múltiple de l'entrada potser perdran part de la força d'atracció que tenen. Les obres "Inarpa" i "Iel·las" de Saül Gómez Soler, alçaren l'aplaudiment unànime.

El fet que immediatament al darrere del concert hi hagués programat un altre acte tot embotint el programa presentava a priori aquesta interpretació musical com un fet de reompliment que no es va correspondre amb la bona interpretació del conjunt i l'esforç de cadascun dels músics. Una idea reforçada amb el fet que es va suprimir el descans per tal d'afavorir l'assistència de públic a l'acte posterior. Aquestes qüestions cal que facen pensar els responsables festers en la inconveniència d'acumular actes en un programa que cap any no repeteix els actes de l'anterior, i també evitar certes manifestacions públiques de pressa que es pugueren observar. I així, comptant amb la molt bona voluntat dels músics i la intensa presència d'un públic que s'estima la música pròpia que les nostres festes han generat, provar a reforçar actes com aquests, senzills i vertaderament participatius.

La banda simfònica "Tot per la música", dirigida per Jordi Soler i Carbó, va complir perfectament amb les espectatives que havia generat i va oferir una molt bona pàgina d'apertura de les nostres festes més grans.

La cultura popular que se'n va. Un conte de la Vall de Biar sobre els Alforins.

2009-08-20T03:14:00.000-07:00

Romà Francés i Berbegal

La nostra societat està canviant molt depressa. Els nostres pobles, de fa quaranta anys enrere, amb economies i estructures quasi completament agràries, han evolucionat a unes formes de vida i comportaments molt distints. Per tant, hem de reconéixer que una gran part de la nostra personalitat va extingint-se a poc a poc.
I per altra banda, davant eixe fenòmen només podem recollir el que siga possible i publicar-ho de forma escrita o audiovisual. Així, almenys es podrà transmetre a futures generacions.

La cultura popular pot oferir encara a la nostra societat actual un rendiment interessant. No podem oblidar de cap manera el que un dels seus motius més essencials, com és la identitat cultural que representa, és també on trobem el sentiment viu d’una comunitat humana, el seu imaginari col·lectiu i la seua forma d’entendre la vida.

Tot seguit els referim un conte sobre el sermó de la festa de Fontanars dels Alforins, que es conta en els pobles de la Vall de Biar i que refereix el temps aquell en què el poble alforiner era encara una partida d’Ontinyent. Potser va ser un succés real d’aquella època, o potser només és fruit de la fantasia o de la mala bava, però s’ha transmés, com tants altres, oralment de generació en generació i ha donat lloc, o ha reforçat, una expressió de la parla popular... “el que vullga saber, que estudie”...

.......................................

Es conta que ja fa molt anys, els veïns de la partida dels Alforins d’Ontinyent van requerir al capellà de Beneixama per a predicar el dia de la seua Festa Major, dedicat a la Mare de Déu del Rosari.

Així es va quedar establit i en arribar el dia de la festa, el senyor rector de Beneixama es va posar en camí cap a Fontanars, per la senda que comunicava els dos pobles, a través del barranc de Franco.

El trajecte havia de fer-se en una burreta que tenien els pares del capellà i que, per altra banda, també faria menys penós el viatge per poder estar en condicions i resoldre com calia el sermó sol·licitat.

L’acompanyava també el seu germà, que a peu portava la burreta del ramal, per no distreure el rector, que faria quasi tot el camí llegint capítols bíblics en llatí, en un llibret xicotet.

De tant en tant, alguns animalets que eixien del camí eren motiu per què el senyor rector els llençara alguna expressió llatina i en vers, com per exemple: Corvus volantis, camino caminantis. El seu germà, al sentir-lo fer eixes exclamacions, es deia per a ell mateix: - D’a quarto, que serà el sermó que farà el meu germà a Fontanars.

Com que havien eixit molt de matí de Beneixama, a l’hora prevista ja es trobaven a la porta de l’església de Fontanars, tocant el primer toc a missa.

La missa major va escomençar a l’hora prevista, amb assistència de majordoms i autoritats. quan ja va arribar el moment del sermó, el predicador es va traslladar a la trona i escomençà la dissertació.

Sembla que el temari que va escollir per a predicar no era del gust del públic assistent, a tal efecte, alguns homens que hi havia prop de la trona escomençaren a remugar entre ells. El germà del capellà se’n va adonar i per fi, quan els comentaris d’avorriment anaven en augment, el germà del rector que es trobava al peu de la mateixa trona, se’n va eixir un poc al mig de la nau de l’església i dirigint-se al seu germà, va exclamar: _ Joano, baixa! El que vullga saber que estudie i es gaste els diners com el pare!

D’eixa manera, es va acabar desseguida el sermó i el predicador se’n va entrar a la sagristia, es va llevar els hàbits corresponents i, sense despedir-se del rector, se’n tornaren desseguida a Beneixama, sense esperar-se ni a dinar.

Conte contat
Conte arrematat.

Foto: Sergi Gómez

El Castillo de Fiestas en 1934

2009-08-20T02:57:00.000-07:00

Rafael A. Gandía Vidal

Imatge del tercer Castell de Festes, desaparegut en el període de la Guerra Civil.

El miércoles 21 de agosto de 1934 desde el Servicio Técnico del Ayuntamiento Republicano de Ontinyent presidido por Paco Montés, el arquitecto municipal Camilo Grau Soler, por encargo verbal del propio alcalde, después de inspeccionar y examinar detenidamente la solidez del castillo de fiestas instalado en la subida del Regall ante la casa del Conde de Torrefiel, emitía por escrito, dos días antes de que oficialmente comenzasen los festejos de moros y cristianos, el siguiente informe: “Que los pies derechos que sostienen el entramado central o mejor dicho la torre central, están en buenas condiciones.

No obstante los entramados de los pisos tienen escuadrías algo deficientes, por lo que entiende el que suscribe que sería prudente el evitar que se acumulase un número excesivo de personas en el mismo, ya que si no hay peligro de derrumbamiento, con una carga exagerada, podía hundirse algún piso. Considera por tanto que el Ayuntamiento debe tomar medidas para que no exceda de treinta personas las que suban a la torre y desde luego siempre menos de quince en un piso.
También hay algunas tornapuntas que no están en muy buen estado, y tanto éstas, como los entramados de los pisos debían renovarse en las fiestas del año próximo”.

La delicada situación en la que se hallaba la fortaleza de madera, las terribles consecuencias que podían derivarse y ante la imposibilidad temporal de restaurar los elementos dañados contenidos en el dictamen, éste fue dado a conocer de manera urgente en la sesión del Cabildo Municipal celebrada al día siguiente condicionando oficiar y comunicar al presidente de la Sociedad de Festeros, el marinero Daniel Gil Casanova, su crítico estado participándole que una carga exagerada podría ocasionar el hundimiento del algún piso por lo que deberían extremarse las medidas, entre ellas el no acceder más de treinta personas “y desde luego siempre menos de quince en un piso sin perjuicio de que se proceda a renovar algunos tornapuntas y entramados de los pisos que no se encuentran en muy buen estado”. El acuerdo unido al difícil estado de la alcazaba y sus peligros, fue rápidamente conocido por todos los festeros el mismo día 23 de agosto a punto de iniciarse el acto de la entrada de las agrupaciones bandísticas, que desde la plaza de la Concepción hasta la de la República, acompañarían a las comparsas cristianas de Estudiantes, Marineros, Contrabandistas, Labradores y Churros y las sarracenas de Moros Marinos, Kábilas, Chanos, Moros Españoles y Berberiscos, en el momento que cada una de ellas recibió la subvención municipal de 750 ptas.

El esbelto castillo inaugurado en 1918 y donado por Vicente Puigmoltó y Rodríguez de Telles, Conde de Torrefiel y Vizconde de Miranda, en gratitud a nuestra ciudad al ser elegido Diputado a Cortes fue construido en el taller de los hermanos Ramón y Francisco Martínez Valls, conocidos carpinteros, el primero de ellos perteneciente a la Comparsa de Marineros de la que fue Primer Tro en 1902 y posteriormente presidente de la Sociedad de Festeros en 1913,

quienes se encargaron de su montaje y almacenamiento hasta su desaparición en 1935 junto a sus respectivos hijos Ramón Martínez Martí y Francisco Martínez Bolinches. Los tornillos y las partes metálicas fueron realizados en el taller de Daniel Gil Casanova, quedando su pintura y decoración en manos del artista local Carlos Tormo Martínez “Carlets”.

La novel y bella alcazaba construida con los pinos de los pinares del conde y chapada con madera de importación, fue diseñada por su amigo el arquitecto municipal de Murcia, Joaquín Dicenta casado con Concha Ferrer, conocedor de nuestros festejos y de nuestra ciudad donde pasaba largas temporadas estivales en la finca de San Juan en la partida rural de la Solana propiedad de su suegro Javier Ferrer por aquel entonces cónsul de Rusia en Valencia, quien además habitaba en el conocido “carreró Marqués”.

El castillo, que por vez primera protagonizó junto a moros y cristianos el festejo de 1918, requirió por sus dimensiones una mayor área de emplazamiento de la que ocupaba el que vino a sustituir y que databa de principios de siglo, junto a la autorización municipal a fin de dejar el libre tránsito para personas y carruajes según solicitó el 24 de junio José Penadés Ureña, presidente accidental de la Sociedad de Festeros. Tres días después la Municipalidad regida por el conservador Antonio Tortosa Francés concedía su beneplácito al nuevo castillo que levantado a primeros de agosto en medio de una gran expectación, fue parte importante de aquellas fiestas que autorizadas por el gobernador civil de la provincia, Juan Sánchez Anido, contaron con el estreno del Himno a Ontinyent compuesto por el maestro Rafael Martínez Valls con letra de Luis Fabrelles S. de Ibarrola, el nacimiento de la comparsa sarracena de Chanos y una subvención municipal, no exenta de polémicas, de 750 ptas. abonadas, según el asiento municipal nº 272 del 18 de septiembre, a Daniel Gil Casanova presidente de los festeros.

Fuera de los días festivos, el noble castillo, admirado por todos pos sus líneas y belleza, fue colocado en su habitual emplazamiento en marzo de 1926 al formar parte de la tramoya cinematográfica de la película, que rodada en nuestra ciudad e inspirada en nuestro festejo de moros y cristianos, fue dirigida por Maximiliano Thous.

VIII Cursa de Cambrers

2009-08-19T09:07:00.000-07:00

Aquest matí del dimecres 19 d'agost s'ha celebrat, dins de la programació de les festes de Moros i Cristians ontinyentines, la carrera de cambrers, una curiosa disciplina esportiva que ha estat represa de fa uns anys a partir d'aquelles carreres clàssiques que es celebraven en els darrers anys cinquanta. Enguany, la cursa de cambrers, que organitza l'Associació d'Hostalers de la Vall d'Albaida (AHVAL) ha arribat a la seua huitena edició. No s'ha celebrat en canvi el concurs de tiradors de cervesa que la solia acompanyar.

En ple migdia, la plaça de la Concepció, amb un nombrós públic, ha acollit uns participants vinguts de moltes comarques valencianes i tots han complit el requissit d'acudir vestit amb pantaló o falda negra, camisa i corbateta de llacet. Vestits així i amb una safata carregada amb una botella de cervesa d'un litre, altra d'un terç i un got de tub també ple del suc de malta, han fet una volta a la plaça les dones i tres vegades els homes. El primer que completa el recorregut és el guanyador, però també es compta amb l'habilitat dels concursants, si han perdut líquid en el got.

Els premis són econòmics. El primer premi per a homes és de 500 euros, el segon de 350 i el tercer de 200. Les dones van per darrere en aquesta ocasió, ja que la guanyadora rep 200 euros, la segona 100 i la tercera 50, una diferenciació que no respon en res a l'esperit dels nostres Moros i Cristians i més aviat sembla d'altre temps. Tots els guanyadors, però, reben una escultura de bronce de l'artista Morales.

El guanyador pel que fa a les dones, ha estat Teresa Fernández, de Tavernes de la Valldigna, la segona Nati Pardo de Cullera, i la tercera Rosa Caselles, de Benidorm.

Pel que fa als cambrers homes, ha guanyat José Ramón Peral, de Carcaixent, Gustavo Gómez de Xàtiva i José Casellas, de Benidorm.

Arxiu de Fotos: L'Ajuntament, el valencià i el nou alcalde

2009-08-19T01:56:00.000-07:00

Jaume, el retratista

Ací teniu un dels cartells de prohibició d'aparcament que et podies trobar el passat divendres dia 14 d'agost en alguns carrers d'Ontinyent. Sí, no vos espanteu, tantes faltes d'ortografia en tant poc espai només és una mostra del poc interés que la nostra llengua desperta en l'actual Ajuntament ontinyentí. És esta la primera conseqüència de la retirada del requissit del valencià per part de la nostra estimada alcaldessa? Que fins i tot en la lletra menuda t'hi trobes errades de l'alçada del campanar de la Vila?

En absolut, la veritat veritable és una altra: És que l'Ajuntament ha reconegut a través d'estos papers que la senyora Insa ja no és l'alcaldessa de tot Ontinyent. Que com és això? Doncs molt clar, des del dia 14, els Llauradors ontinyentins tenen el seu propi alcalde. El "Batlle de LLauradors". Igonorem si el càrrec aquest correspon al d'un alcalde de festes, si s'ha procedit a la seua elecció democràticament o ha recaigut directament sobre la presidència de la comparsa o correspon al Primer Tro, si durarà el què les festes o es mantindrà més temps en el càrrec, quines són les seues competències i quina relació mantindrà amb l'Ajuntament d'Ontinyent.

El que sí que no podem dubtar és que, atés el proverbial respecte que els Llauradors han tingut per la nostra cultura pròpia durant tants anys, el tracte que donaran a la nostra llengua serà molt millor que no el que l'Ajuntament d'Ontinyent dóna. Almenys la respectaran.

El concert de "Tot per la música" presenta les marxes dels capitans 2009

2009-08-18T12:16:00.000-07:00

El dimecres dia 19 d'agost, a les set de la vesprada, la banda simfònica "Tot per la música" oferirà un concert de música festera a la Plaça de la Vila d'Ontinyent.

La banda, que estarà dirigida per Jordi Soler Carbó, interpretarà les dues composicions noves que acompanyaran els capitans cristià i moro en la seua entrada triomfal pels carrers del nostre poble, aquestes marxes han estat composades, les dues, pel renombrat músic ontinyentí Saül Gómez Soler.

La marxa cristiana "Inarpa", guanyadora enguany del certàmen de música festera "Francesc Cerdà" de l'Olleria està basada en la cançó infantil tradicional "Mareta", una bressola molt coneguda en totes les nostres comarques. Pel que fa a la marxa mora, du per nom el de "Iel·las", que és el del poblat morisc que hi havia a l'actual partida de Morera, i que donava també nom al profund barranc del Gorgorrobio, el més llarg del nostre terme. Es tracta d'un homenatge als moriscos en els 400 anys de la seua expulsió, i es completa amb dues peces més relacionades temàticament amb ella i que també seran interpretades en l'Entrada de 2009, i que es diuen "Ma" (en record de la paraula que els moriscos i nosaltres fem servir per l'aigua quan parlem amb xiquets) i "Aldebaran", que fa referència a l'estel hivernenc que figura l'ull del signe de Taure.

Tot seguit els oferim les dues marxes.

El programa del concert és el següent:

Primera part

- Penya Cadell (marxa mora), de Francisco Esteve.
- Bucaners (marxa cristiana), de Ramon Garcia i Soler.
- 21 Contrabandistes (pas-doble), d'Enrique Alborch.
- Inarpa (marxa cristiana), de Saül Gómez Soler.
- Iel·las (marxa mora), de Saül Gómez Soler.

Segona part

- L'Ambaixador cristià (marxa cristiana), de Rafael Mullor Grau.
- Wahabitas (marxa mora), de Joan Enric Canet.
- Al Abed Alkasar (pas-doble), de Jose Rafael Pascual-Vilaplana.
- Dei Gratia Rex (ballet), de Mario Roig Vila.
- Khafaja (marxa mora), de Carlos Pellicer.

La cullera morisca

2009-08-18T11:41:00.000-07:00

Salvador Jàfer Sanxis

A principi dels 60, quan vam fer obres a la caseta del carrer de la Gerreria, on encara vivim, entre les pedres d’una de les parets mitgeres, aparegué en un forat, sàviament protegida pel pas dels segles, una cullera de fusta molt especial. La seua forma, el seu tornejat, manifestaven que era obra d’algun artesà de factura refinada. De seguida vam pensar: “Una cullera del temps dels moros”. Abans, tot el que semblava antic o tenia una forma inusual era del temps dels moros. I de segur que, en aquest cas, no anàvem del tot desencaminats. Encara avui pense que aquesta cullera de fusta tornejada, on es poden veure les marques de les dents dels seu usuaris o del seu usuari, tenia una significació especial, i amb aquesta percepció l’hem conservada fins ara com un petit tresor. Siga o no dels moros o dels moriscos, aquesta cullera ens duu al record altres temps en què el Ràfol estava habitat per musulmans andalusins valencians, anomenats a partir del segle XVI, moriscos. Eren gent de fe musulmana que van ser obligats a convertir-se al cristianisme per la força, però que, d’amagat, en l’àmbit familiar, conservaven les seues creences i pràctiques com un secret molt valuós.

Foto: Gemma Calabuig

Moltes vegades he pensat en l’amo o en l’ama de la cullera. Qui devia ser? Com li devien dir? Quan va amagar la cullera entre les pedres de la paret, quina intenció tenia? Li va caure per un casual, o la va deixar caure amb la idea de poder recuperar-la algun dia? Va ser un dels moriscos que va abandonar el Ràfol aquell any tràgic de 1609, ara fa 400 anys? Era una persona amb més poder adquisitiu que els altres veïns per a poder tenir una cullera així? O eren així les culleres que es gastaven en aquella època? El cas és que, siga com siga, va deixar testimoni de la seua presència, de manera conscient o insconcient, però de manera efectiva, al capdavall. Per això nosaltres podem sentir-nos des del moment present lligats a la seua persona, a la seua família, a les seues necessitats, a les seues penes i alegries. Això és el que resulta de veres emocionant d’aquestes troballes fortuïtes.

Aquests musulmans andalusins rafolins van habitar durant segles les cases on ara habitem nosaltres i van conrear els camps que nosaltres ara conreem. Un destí dissortat els va fer abandonar la seua terra, el seu poble, les seues hortetes, els seus camps de blat i d’oliveres, per obra d’un maleït decret de les autoritats governants l’any 1609, l’any de l’expulsió dels moriscos. Molts pobles valencians i de la Vall d’Albaida, especialment els de la serra del Benicadell, se’n van veure afectats. I això comportà la despoblació de gran part dels nostres termes, alguns dels quals no van tornar a ser habitats fins uns quants anys més tard, o altres, com el cas de l’Alcúdia, van quedar muts i solitaris per sempre més. Són fets ben coneguts i que ja hem tractat en altres moments.

Com a dada curiosa, ja fa anys, vaig sentir contar a mon pare, quan li preguntava sobre els orígens del Ràfol, una llegenda que deia que, abans, l’Alcúdia era un lloc habitat i, per causa d’una inundació, la gent que hi vivia es va traslladar a viure al Ràfol. Estranya explicació llegendària d’una expulsió i una tragèdia humana. Estranya perquè ¿com es pot inundar un poble situat dalt d’un tossal, que això és el que significa en àrab el nom de l’Alcúdia? Després de l’expulsió dels moriscos, sembla que algú es va ocupar a difondre llegendes fabricades i poc creïbles per tal de tapar la immensa calamitat que havia sofert una part molt important de la nostra gent. I aquesta desgràcia no té avui dia explicació racional possible, ni per motius econòmics ni socials ni de cap mena. Només l’execució d’una fatídica raó d’Estat, de caràcter unitarista i totalitzador, va fer que es consideraren aquells musulmans com un perill per a l’exercici del poder. Es deia que si s’havien convertit falsament al cristianisme, que eren una gent bruta i poc de fiar, que posaven en perill la integritat de la fe catòlica, que si eren aliats dels turcs, que si exercien el contraban i la pirateria, que eren mentiders i males persones... Tots els tòpics degradants possibles se’ls aplicaven per tal que els altres, els bons ciutadans, en tingueren una visió altament negativa i acabaren convertint-los en els seus enemics, en els qui no són com Déu mana.

Els moriscos, però, entre moltes altres coses, ens van deixar, com a herència, una certa manera de conrear la terra, el traçat dels carrers més vells del poble, la indústria de les gerreries, les canalitzacions de les séquies que duien l’aigua a les hortes, i el nom del Ràfol. Fa anys, en un viatge de vacances que vaig fer un agost de principis del noranta, gràcies a un joveníssim guia que ens duia per les muntanyes del Iemen, vaig descobrir la paraula àrab que és l’origen del nom del Ràfol. En veure un menut edifici a la vora d’un camí de muntanya, li vaig preguntar: —Mā haḏā? —Haḏā raḥl, em va contestar [= —Què és això? —És un refugi, és un raḥl] [.ما هذا؟ هذا رحل]. És a dir que aquella caseta de muntanya era un ràfol, un recer, una posada per als viatgers, com els que trafegaven en temps antics per les nostres muntanyes, quan no hi havia altres carreteres que els camins, les sendes i sendetes, fent via cap a les alqueries del castell de Carbonera o cap a les fortificacions de la serra del Benicadell. Més avant, amb el creixement d’aquest recer primitiu, aquest ràfol esdevingué un ràfec, un cobert, o una sèrie de coberts amb les seues cases habitades corresponents, que acolliren la indústria artesanal de terrissa, gerres i teules (els famosos teulars i gerreries del Ràfol, ben coneguts ja en l’època morisca) i que van donar lloc a la població que coneixem avui dia.

Vivim temps de recuperació de la memòria històrica, no sempre ben vista per alguns, però necessària i sanejadora. Se sent parlar sovint, en alguns mitjans, de tolerància i de respecte per la diversitat, cosa que tampoc no se sol entendre del tot ni aplicar com caldria. Amb aquest sentiment de respecte i amb aquesta intenció d’homenatge, hem rememorat, gràcies a la cullera morisca, uns valencians rafolins que es van veure obligats a exiliar-se, en contra de la seua voluntat, ara fa 4 segles. Confiem que el seu record ens farà valorar tot el que ara tenim i compartir-ho amb els qui ens acompanyen o ens visiten, siguen com siguen i vinguen d’on vinguen.

Wassalām! [!والسلام]= i la pau!

València, 6-8 de juliol de 2009

Per al Llibre de Festes del Ràfol de Salem (agost de 2009). Reproduït amb el permís de l'autor.

Foto: Porta d'una casa del poble de l'Atzuvieta (la Marina Alta) abandonat pels moriscs el 1609 (Sergi Gómez)

Roderigo de Biar, fragment d'un romanç antic anònim

2009-08-18T10:31:00.000-07:00

Aquest fragment de romanç, datat en el segle XVII o potser ja en el XVIII però que replega les formes d’un cantar de gesta potser encara del segle XIII, que ens remet al seu temps a una llegendària visita del Cid a ‘Untinyân (Ontinyent?), no va ser afegit per Menéndez Pidal al seu “Flor vieja de romances nuevos” perquè l’editor no va tenir prou espai ni diners. Ja se sap, la crisi…
Ara que ens ha arribat via Biblioteca Nacional de Madrid en un sobre sense nom (però amb el segell d'aquesta institució), i adreçat a la redacció tancada del Crònica, us l’oferim complet.
Pot ser siga atribuïble a la mà d’algun escriptor del cercle d’Escolano. Però també hi ha la sospita que fóra una broma de la gent de Carles Ros, més tard encara –un segle-, que jugara a embolicar la troca. Hi ha algun agossarat que ja apunta la mà del frare Lluís Galiana darrere de tot açò. I encara hi ha qui dirà que res, que és una cosa actual feta amb mala llet i amb propòsits deshonestos. Quan la redacció del Crònica reba resposta dels lletraferits, arxivers i historiadors valldalbaidins a qui ha adreçat la pregunta, vos oferirem les respostes.
De moment, ací teniu aquest fragment de romanç, ara per ara, anònim....

Roderigo de Biar,
hijodalgo castallano
sabe que ha de batallar
el gran mal morabitano.
Mohamad ben Tasufín
a Balánsiya y Bairén
amenaça el muy ruín
de ponerlas en su harén
Esso ha de perjudicar,
nuesos líderes lo han dicho,
el progreso y desarrollo
d’esas tierras quel turismo
nos han convertido en oro
y nos han llevado a ser
del mundo más avanzado
pasmo, envidia y oropel....,
almenos para unos quantos,
mientras el pueblo, que és fiel,
aplaude bobo qual fuera
será siempre y ahora es
por conseguir los migajos
que desprende tal poder.

El nascido en buena hora,
(tres quartos del mediodía,
que no molestó la feina
ni tampoco la comida),
conoscido por el Cid
porque tiene allí en la sierra
que está cerca de Petrer
un horno que cuece a leña,
se aprieta todos sus machos
y a sus huestes las arenga.
Poco a poco muévense

y campean por Almisra,
passan sierra Mariola,
lléganse a Bequirent
y en bañarse en el pou clar,
entre caquitas de perro,
arriban hasta ‘Untinyân.

Ya su vista les alegra
mas quedan poco flipaos
al entrar por la vereda
en ver que en parte de aquí
iluminan las palmeras
con colores alumbraos.
Rica puebla nos espera!,
creen muy ilusionaos.
Aquí encontraremos prez
y el solaz de nuestras tropas.
Hablar he con l’alcaid,
bajémonos por aquí,
aqueste camín de carros,
tened prestas las banderas
los pendones disputados,
luscamos qual cavalleros,
que nos sepan hijosdalgo.

Id despacio mio Cid
mio Cid el Castellano,
que ‘Untinyân tiene alcaid
que tal nunca no has hallado.
Primero no es alcaid
es alcaida y tiene mando.
- Que me place, dice el Cid,
moros ya tan avanzados.
Le responde un viejo asín
malamente y enojado.
No lo creas tu, adalid
del poder del castellano…

Se sorprende Roderic
que no digan castallano;
será cosa del decir
que tienen estos por propio
l’algaravia d’aquí.
Mas errado va el buen mozo.
Creyendolo Castellano
las gentes d’aquel lugar
pensando que es noble hacer
cambiar lengua ante un extraño,
y más si les es superior
en raza y abecedario,
s’esfuerzan en recordar
el mozárabe olvidado,
y en creerlo gran señor
d’aquel país ahora en boga
bien prefieren apartar
lo su propio y sin demora...
Aunque les cueste un horror
que lo tienen muy vetado,
pues l’alcaida ha decretado
olvidando juras viejas
de Tudmir y otros pasados
y su buena transición
de un estado visigodo
al esplendor califal,
el hablar mozarablado
que ya no es de calidad
para nuevos funcionarios
del poder municipal,
y aqueste viejo parlar
ya es solo del que a labrar
sube al Llombo i l’Agrillent
a Iel·las i a Benarrai.

Bien nos prometió por voto
montes de oro y endemás
colinas de diamantes,
cien esclavas por cabeça
que el camino nos sembraran
con rosas y claveles y azahares
ofreciéndonos sus gracias que embelesan,
cantos dulces y ligeros bailes.
De China y de Sabá perfumes,
y de la Cachemira blancos chales,
bañaríamos en tinas de fiel plata
i pórfido, con agua de jazmín siempre fragante…
Pero habla, y la escuchamos posternados.
Manda, y ya ruedan cabezas a millares
en claro sentido figurado,
-guardenos siempre el Profeta-,
es que hablamos, ofegados.
No sea que haya aquí monosipales
y tastemos mosquitera virtual…

Al Cid aquestas palabras
no complacen de verdad.
A ‘Untinyân yo querré entrar
a fablar com l’alcaida.
Pro no encuentra do aparcar
dos tercios de sus caballos,
los restos los dispondrá
n’hora azul y en descampados.
Busca donde descansar
a todos los sus soldados
y se pone a cavilar
pro no hay ni para un quarto.

Entra ya en la madinat
se la encuentra restaurando,
llevan ya veinte años, más
que penita le va entrando,
sucia, sola, sin beldad
de Dios se la ve alejando.

El palacio principal,
l’alcazar que tiene rango,
lo pone en trista pavor,
todo es un desacato
y eso que lo va a pagar
el emir del califato.
Que el dinar que prometió
el visir d’aquesta taifa
se lo quedó el promotor,
jugando con el cemento
y el señor no tiene ya
con que asegurar sustento.
Mira el colmo y nuestro mal
donde llega el desbarato,
sus chilabas pagan ya
los que optan a contrato,
miente sin arrebolar
en sede de parlamento
y el amigo tribunal
encima lo va absolviendo.
Y a la postre el mal visir,
viénese pavoneando.

Sale a rescibirlos ya
l’alcaida con buen contento,
con palabras de rasón
viene cantando este terno:
Hola Castellanos, hoy
os resibimos con alegria,
viva por siempre el tronío
d’esse gran pueblo con poderío.

Ya era hora, a batallar,
el dolor morabitano.
Doy gracias a mi partido
que ha escuchado lo mi ruego.
Si fiamos del emir,
todo será un hasta luego.
Señora, tente por Dios,
que ya me estais mareando.
Estaos quieta, pardiez,
que no parais de ir cambiando
vuestro sitio en lo mi lado
según la cámara y flash
nos van los dos enfocando
por salir fenomenal
aunque no digais pan blando.
Teneos que no soy yo
envio de tal partido
ni de l’otro, voto a Dios.

Vaya Cid más desabrido.
Do estan los soldados, do,
prometidos de l’emir?
Do estan los de l’Àfrica i de l’Àsia,
ballesteros de numidia ponzoñosos,
los del rostro más negro que la noche,
los armados ya con gumías y con mazas,
los que montan los caballos más ligeros
y que blanden poderosas lanzas,
los cien, y otros cien con los califas
que ya estan predicando la guerra santa?

Esos son justamente morabitos
que amenazan el turismo de Gandia
Esos son que combatimos
con exercitos festeros
y soldados aguerridos.
Unos son cristianos viejos,
altros moros son, e fieros,
altros vienen d’estudiar
altros trafican caballos
altros dejan de labrar
y nos cambian por arado
altros más quieren passar
con nosotros contrabando,
altros sueñan con el mar
sin haber mal marinado.
Somos tantos, tal compás
que ya no sabemos, mante,
si son fieles a un altar
o se inclinan a levante.
Pásanos tal como a vos
que no sabeis quien servís.
Me decis que justo aquí
puedo yo montar mi guerra
mientras vos dejais retén
y el ejército a l’afuera?
Decís que aquí encontraré
reposo pra mis guerreros
y ofreceis un hospital
que no llega a abrevadero!
Do quereis que deje yo
a los más de mis heridos
si las camas que ofreceis
són de número cobrido
por los que van a engripar
este otoño fementido!
Que no cabrán los de fuera,
los d’Agullent ni de Aielo
solo que los d’Untinyân
estornuden congojados
por si viene gripe a
esglaiar d’amortajarlos.

No quiero promesas yo,
ciego quien os ha votado,
la promesas que ofrecéis
no tienen ningún cuidado
por que no tienen en pie
y su lado es biselado.
Prefiero marcharme yo
d’este pueblo engalanado
con rotondas y atascados,
do se despilfarra asín
el cabal que se ha heredado.
No me engañareis a mi
si me vais asegurando
que esto es cosa, valga’m Dios,
de la crisis que ha pasado
el pueblo trabajador,
el industrial esforzado,
que la coyuntura asín,
y el estado arruinado,
que el estado va faciendo
lo que no face el visir
el pueblo curra temiendo
y empresa distreta cierra.
Antes quiero peñascal
y plantear bien mi guerreta
que montar mi campo aquí
y me tires la caseta
quando me pueda encantar.
Antes que el humo pactar,
que el viento lo lleva raudo,
prefiero de ti malfiar
y quedarme en buen recaudo.

Partiré a Beniatjar,
entre Muntis i Ostimana
y pararé allí tendal,
sede serà de mesnadas.
Castiello el Benicadell
que es assaz peña ben fuort,
serà mi avituallamiento
y mi centro de control.

Mientras de ‘Untinyân se salen,
va disciendo el mio Cid.
Confiad en Castellanos
no comais hasta llegados…
que si no es por Castallanos
y por las gentes de aquí,
corruptos morabitanos
os dejarán tal que enanos
en las artes del desliz.
Ay Dios qué buenos vasallos
si ubiessen buenos rectores.
Per Abat que aquesto oía
se afañábalo a apuntar,
pues asín le parescía
que otro dia bien podría
d’esta sentencia usar.

Y allí quedaba ‘Untinyân,
de nuevo hecha a banderas,
sola e abandonada
e inconsciente de su mal,
la medina escarmentada
e los rectores muy sordos
esperando, sí, e rogando
pero sin cap mazo dando,
confiados en l’espera
d’entretener los paganos
y salir un dia del lodo
apareciendo en el nodo
de la tele del visir
haciendo fiestas de moros.

El concurs de Caps d'Esquadra infantils

2009-08-17T18:36:00.000-07:00

Aquesta passada nit del dilluns 17 d'agost ha tingut lloc en la Plaça Major d'Ontinyent el concurs de caps d'esquadra que premia la destresa festiva dels menuts que les comparses ontinyentines presenten.

En el concurs cristià, han participat només els representants de set comparses: Mariners, Almogàvers, Asturs, Estudiants, Arquers, Llauradors i Contrabandistes. La guanyadora ha estat la xiqueta Aurora Martínez Amo, de la comparsa dels Estudiants, que ha desfilat amb la marxa cristiana "Aragonesos 99" de Daniel Ferrero.

Pel que fa a les comparses mores, han presentat representants totes elles. La guanyadora ha estat Ana Sanchis Vidal, de la comparsa dels Mossàrabs, que ha fet de cap amb la marxa mora "Chimo" de José María Ferrero.

L'acte s'ha allargat pel fet que s'ha aprofitat per entregar als vora vint xiquets i xiquetes que han participat en l'escola de caps d'esquadra de la Societat de Festers. Tots ells han eixt a recollir el diploma acreditatiu corresponent.

Així mateix, ha estat molt comentat pel públic l'espai publicitari estrany que ha estat habilitat per anunciar el patrocinador del concurs just al mig de la plaça, més molest que no altra cosa, i s'han escoltat veus del públic demanant que fóra retirat.

Fotos de Pep Alfonso

El Sultán en su Harén

2009-08-17T15:27:00.000-07:00

Pepe Conejero

Queridas amigas y amigos todos. Este año no soy cristiano. Me paso a los moros. Soy un Sultán en mi harén particular rodeado de 5 mujeres y un lacayo para mi solito que están siempre a punto de satisfacer todos mis caprichos. Bueno, no siempre, porque a veces se hacen los remolones cuando me pongo un poco pesado.

Además, va a ser la primera vez que no salga a fiestas desde la refundación de los Estudiantes. ¡Cuarenta años saliendo a fiestas! Desde que un servidor con Rafa Doménech, Rafa Torró, José Javier Renú y unos cuantos más que sí que recuerdo pero que no me da la gana citar fundamos la comparsa, que no había dejado de ponerme mis mejores galas para ir a los actos oficiales. Ya me tocaba descansar un año, ¿no?

Ya sabréis que me han hecho una operación de corazón, de esas gordas. Y todo va de maravilla, aunque he tenido que desistir de muchas de mis costumbres. Aquellos paseos diarios por la calle saludando a los amigos y amigas los he cambiado por los paseos por las zonas de sobra de mi casita. Los actos de fiestas los estoy ya siguiendo por la tele y los pienso ver casi todos también desde la pequeña pantalla. La entrada la veré desde casa de dos amigos que me han invitado. A ver la entrada, casi toda, no hay que abusar que estoy con eso de la convalecencia y a cenar. ¿Sabéis? Eso son amigos de verdad. Y como no quiero quedar mal con ninguno de los dos, en casa del primero cenaré y en la del segundo recenaré, farem el resopó que decimos aquí en Ontinyent.

Os agradezco a todos los muchos saludos y recuerdos que me mandáis y las llamadas telefónicas interesándoos por mi salud. Nunca pensaba que tendría tantos amigos y amigas. No tengo una libreta tan grande para anotar todos los nombres de amigos y amigas que tengo. Me alegra que os alegréis por mi segundo nacimiento después de la operación. Y si alguien esperaba que ya no volviera del hospital, que es fota, que encara estic ací per a donar la llanda i molta llanda. ¿Qué se habían pensado?

No os preocupéis por mi, queridos amigos y amigas. Es verdad que vivo mi postoperatorio como un auténtico Sultán. O como un Marahá como dice mi yerno. No me privo de nada. Con mi caldito o mi zumo de frutas frequito a punto, mi auixador de mosques siempre en la mano derecha, como si del cetro real se tratara, mi mando a distancia de la tele, símbolo de autoridad moderno donde los haya, mis almohadas repartiditas adecuadamente por todas mis partes nobles y no tan nobles… Incluso me cae la baba con los bailes del vientre de mis doncellas que se me ofrecen a diario en la piscina, alegrándome la existencia. Porque eso sí, mi piscina parece algunos días, sobre todo los fines de semana, la piscina municipal de llena que está. No sé qué diría mi médico si supiera como se me alteran los latidos del corazón con tanto sobresalto emocional. Seguro que me reñiría, me advertiría que no es lo mejor para mi restablecimiento saludable. Pero, ¿qué quieren que les diga? Més val viure vint anys a gust que cent a disgust. O algo así decían los de antes. Además, si emocionarme por lo que me quieren me perjudica el corazón, así podré disfrutar mucho más tiempo de los efectos convenientes de la convalecencia. No iban a ser todo inconvenientes.

Eso sí, el próximo año saldré otra vez a fiestas si Dios quiere. Colgaré el traje de Sultán y me pondré otra vez el de Estudiante. Y por muchos años.

Un abrazo muy fuerte a mis queridísimos amigos y amigas y que lo paséis tan bien de festeros como yo de Sultán. ¡Chicaaaaas! Va, enchufad el ventilador que me está subiendo la calentura. ¡Ja, ja, ja…!

L’altre dia. . . . .

2009-08-17T13:34:00.000-07:00

Casimir Romero

L’altre dia, en un dels sopars d’estiu en el que després d’un bon vinet les llengües s’escaroten, em van preguntar quin sopar li prepararia jo a un capità moro per a començar la setmana gran de moros i cristians d’Ontinyent. La persona que em va fer la pregunta ho feu en els següents termes:

- Si el capità d’enguany fóra una persona molt estimada per tu i hagueres de fer-li un regal gastronòmic en forma de sopar què li prepararies?.

Li vaig dir que la resposta era llarga i vaig voler saber si la pregunta l’havia feta per fer-la o si realment li interessava la resposta. Em va dir que sí, que volia sentir-me (darrerament l’art d’escoltar està en decadència i jo volia assegurar-me'n).

Mira, el meu sopar començaria un any abans de l’entrada; vull dir, que a principis de setembre començaria a fer els preparatius: buscar una horta d’un company de la comparsa i fer una bona escampada de fem d’ovella, a les llars de jubilats aniria parlant amb els majors que fan hortalissa amb el propòsit d’anar buscant llavors, i només començat l’hivern prepararia els planterets...
En el cap tindria un menú basat en la cuina morisca, la que ells feien ací abans de ser expulsats fa, ara mateix, quatre-cents anys. I faria una selecció perquè el llistat és llarg i variat: ametles (tortades, menjar blanc, picades acompanyant l’all...), albargínes (guisades amb carn, torrades, triturades i amanides amb all i llima. . . ), corder (torrat, guisat amb verdures, al forn morú...), mel (sobre l’almoixàvena, sobre la taronja, sobre el pa...), carxofes...

Hauria de fer alguna xicoteta i poc ecològica trampa com ara portar carxofes de la Bretanya francesa que venen a l’estiu, o demanar magranes de l’hemisferi Sud, xicotetes trampes per fer feliç el capità moro.

El que sí que crec que el faria feliç és que vinguera amb mi a plantar, regar i collir les cebes, els alficossos, les ametles..., o a donar civada i herba, alfàs al corderet.

Us imagineu el capità moro el mes de desembre amb mi traguent el fem i empudegant-se del ferum de les ovelles?. Us l’imagineu arribat abril pastant fang per a fer el forn morú que farem servir el dia del sopar al mes d’agost. No us ho imagineu, veritat? Jo sí, i és que el capità moro al que jo li vull fer el sopar no és un capità de saló, és un capità d’eixos de veritat capaç de regar els parrals de fesoleres que ens donaran els fesols per al guisadets de festes (copiat de Carrícola) o birbar, sempre amb la meua companyia, les meloneres, les faveres. El meu amic, el capità moro al que li regalaré un dia un sopar, estarà al meu costat plorant quan pele la ceba, untant el trossos de corder amb sagí abans d’estrenar el forn morú, portant les almoixàvenes a coure al forn del Delme si és que no l’han tancat.

Mentre anava fent volar la meua imaginació anava fent glopets d’herberet que encara la feia volar més, em vaig imaginar fins i tot el capità organitzant un autobús per anar a visitar els despoblats moriscos d’Alcalà de la Jovada.

Ja un poc més tard després del cafè un es repensa les coses i baixa aran de terra: -Casimir, massa faena, les coses estan bé com estan. . . . això a Catalunya se li diu fer volar coloms. I qui t’ha dit a tu que algun dia un amic teu serà capità si no xafes cap comparsa des de fa uns anys?

A més a més jo no sóc ni cuiner ni restaurador i em guanye la vida com a mestre d’escola que és una faena que m’agrada i que tinc sort de tenir faena i que està bé que les capitanes i capitans moros i també cristians es gasten els dinerets en els restaurants i que els cambrers i cuiners puguen viure de la seua faena.

I què voleu que us diga? El director de Crònica m’ha dit que us parlara de la importància de la cuina morisca i el que ha deixat en la nostra cuina. Us puc assegurar que aquest tema li interessa a molt poca gent i que l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida ha publicat, enguany, un calendari amb tot de receptes morisques i que gran part dels processos, pastisseria i plats de la cuina que feia la teua àvia són moriscos. I és que aquells serrils que van decretar l’expulsió dels moriscs malgrat voler eliminar qualsevol testimoni d’aquella interessant cultura no ho van aconseguir.

Bones festes!. Salut!. Alegria!. i Bon Profit!

P:D: NOTES ACLARIDORES:
Perdoneu si heu vist barrejats presents i pretèrits però és que m’he il·lusionat escrivint i hi havia moments que em veia realment (present) regant les alficosseres amb el capità moro.
Les faves de les faveres que el capità moro i jo plantem i conreem a l’horta de Llombo no són per a fer la paella d’hivern amb costelletes i conill, no, són per a, una volta granades, seques i desembeinades guardar-les i fer faves bullides a les llargues nits de festa.
Si aquest hivern voleu anar a visitar les valls morisques us puc fer de guia.

Més salut, i que un temporal d’alegria desgracie les vostres penes i maldecaps!!

Per què no llegiu aquest conte...?

2009-08-17T13:00:00.000-07:00

Pepe Galiana

Això va i era una vegada, no fa massa temps, un país on tot era preciós, fantàstic. Tenia les millors ciutats, els terrenys més productius i els seus fruits eren cobejats per la resta de territoris, les platges de sorra finíssima i ben netes, els paisatges havien sigut copiats de les millors il·lustracions que us puguéreu imaginar, però clar, tan sols hi havia alguna cosa que desentonava amb tot aquest idíl·lic paradís. Entre els seus habitants, la majoria dels quals eren nobles, honrats i treballadors, destacava un grup molt particular. Era la gent de l’elit, que es creia dins d'una bombolla, a part de la resta de la societat i havien establert, per ells mateix, un estil de comportament, on sobreixia la seua manera d'estar, ésser i comportar-se.

Vivien amb molta ostentació, utilitzaven vestimentes molt cares i de famoses marques de tela, quasi sempre importades de l'estranger, res d'adquirir-les en les seues terres, per cert, molt importants en el què es referia a la producció tèxtil, ni tampoc feien res per comprar els bolsos o parells de sabates, molt ben fets en les terres del seu sud, no home no..., els portaven de més enllà, d'on es perdia la vista per l'horitzó, entre vàries cadenes muntanyenques.

Clar, i tot això, el ritme de vida que portaven, era extremadament car, i la majoria de les persones no s'ho podien arreglar soles, fins que amb el pas del temps, aparegué una criatura estranya, la forma de la qual no s'apreciava ben bé, i era massa complicat com per a fer la seua descripció exacta. Es podia afirmar que semblava una sinuosa boirina, que es movia lentament, com les serps, però apuntant a totes les direccions. Anava cap ací i cap allà, i com si dels Reis Mags es tractara. Anava regalant a uns i a altres, detalls que provocaven expressions com: “t'has passat molts pobles”; “açò val un ou”; “només queden dos escalonets”, i la cosa siga dita, no eren ben enteses per la resta de ciutadans i ciutadanes, i quedaven bocabadats al veure'ls en els actes públics on assistien.

L'extravagància del cas es donava quan qualsevol persona es preguntava d'on es treien aquells meravellosos presents. Ells i elles afirmaven, juraven i perjuraven dient que era d'ells, i ho havien pagat ben bé, copiant la famosa frase del capità moro alcoià (“açò ho pague jo!”), sempre amb els maravedís en mà, com si diguèrem en metàl·lic, i per suposat, res de res dels rebuts, que això on s'havia vist? I és clar, el poble senzill, dubtava, es mossegava les ungles, i a les seues interioritats, els malaïen, i pensaven que aquest grup estava aprofitant-se’n dels seus càrrecs i privilegis. Però no se'ls ocurriria acusar-los de res, perquè l'esmentat grup, amenaçava amb forts càstigs i improperis, com el foc de l'infern, si era per cas, a qui intentara anar més lluny i volguera creuar la vorera del que estava establert i estipulat.

I allò més graciós del conte, pensaven les persones humils, era la frase més famosa que esgrimien, afirmant que tot el món rep regals, i si no, que s'aguanten, així que esperaven que vingueren prompte emissaris intel·ligents amb la veritat ben clara i vertadera, per a poder dilucidar què dimonis passaria...

Tindrien tots vestits, sabates, joies, cuixots...? O pel contrari ens contarien que eren tots i totes mentiders...? L'estranya criatura també eixia en les “barques” de les festes d'Ontinyent...? Es llevarien els regals i ho entregarien a les persones més necessitades...? Si fóra aixina, algú o alguns es podrien quedar descalços i en “porreta”.

Sobre les Ambaixades Satíriques, un punt de contacte teatral entre els Moros i Cristians i les Festes de Folls valencianes.

2009-08-17T04:55:00.000-07:00

Sergi Gómez i Soler

Si comencem afirmant que els valencians som persones teatrals no descobrirem res ni serem originals, perquè s’ha repetit això fins al cansament. Adorem les formes teatrals més que no el teatre en si, i els hem guardat un lloc ben important en cadascuna de les nostres societats-pobles, el lloc del protagonisme en la festa.

Les nostres festes, des de les que consisteixen en amuntegar elements per cremar-los fins aquelles que comporten un risc personal evident, totes elles tenen un component bàsic teatral. Unes persones acompleixen un paper (el de jove protagonista de la festa que llueix els possibles del pare, el de jove que demostra la seua força pujant a una cucanya, la destresa temptant un bou, la valentia dins una cordà, la gràcia en una dansà, la resistència en els jocs d’origen morisc...). Els altres miren, miren i analitzen si el pare té possibles, la força dels joves, la destresa, la valentia, la gràcia i la resistència. Tot en la nostra festa és mirar i ser mirat, d’ací la importància que sempre hem donat a l’aparença i a la vanitat social, o potser és que del nostre costum socio-festiu han vingut aquests... El fet és que no ens ha costat res el disfressar-nos per, tant de manera seriosa com també còmica, representar davant els nostres veïns qualsevol passada més o menys teatrera. I, des d’un just punt de vista teatral, no ens ha eixit mal la cosa, que alguna que altra de les nostres expressions festives-escèniques històriques estan entre les primeres de la vella Europa per qualitat i història. Mireu sinó el cas del Misteri d’Elx, el primer Patrimoni de la Humanitat no tangible i glòria de la cultura pròpia en procés d’extinció.

O els tants mistèris perduts, com el de l’Ascensió de Castelló de la Plana, les tantes i tan desconegudes Sibil·les, els tantíssims xiquets, més encara xiquetes, vestits d’àngels que igual canten la resurrecció de Crist com anuncien l’arribada d’una festa major... Si diu la contalla que vàrem ser capaços de cremar l’altar major de la catedral de València amb l’acte del devallament de la Colometa de la Pentecosta, tot un joc teatral d’espurnes pirotècniques a cobert gòtic, com anem a estranyar-nos de les tantes i tan variades, i sovint espectaculars possibilitats dramatúrgiques que conserven les nostres festes? Les Roques valencianes servien per representar sobre elles Misteris sacres, a Morella, la desfilada de les danses en els matins del Sexenni rep com a nom el teatral d’“el Retaule”, Sant Vicent Ferrer no para de fer miracles cada primavera i tota la vida s’han fet col·loquis marians amb lluites entre un moro i un cristià per exalça les festes de les marededéus trobades, i els festers de Sant Antoni de Vilafranca s’enfronten encara al guarda de la serra a l’hora d’entrar les soques de la foguera al poble, i Tirisiti, a Alcoi, encara ens endolça el nadal fent el fatxenda malfeiner i ficant-se de mala manera amb el polític o la polèmica de torn.

D’entre totes les festes valencianes són sense dubte els moros i cristians mariolencs els que han sabut recollir aqueixa essència teatral de manera més profitosa. Totes elles són una gran obra dramàtica de lluïment social empeltat amb un record històric més o menys falaç o cert, que això va per pobles i tradicions. Una festa, com hem apuntat alguna vegada de manera atrevida i molt discutible, ideal per a voyeurs i per a gent que s’agrada de ser vista. Uns desfilen amb les millors robes que el costum i la inventiva proporcionen, els altres seuen, aplaudeixen o no segons el gust i les coneixences, i fan judici crític de la manera de desfilar, de l’actuació del cap d’esquadra, la conveniència de les músiques, els ballets, els seguicis, els vestits dels protagonistes principals... Tot és un goig dels sentits en la festa morocristiana, un goig fins i tot contradictori en si mateix –o almenys difícil d’entendre des de fora de la festa mateixa-, perquè qui desfila deixa de fer-ho per tal que el miren i arriba a prendre un paper conscient dins la seua possibilitat de representació; no es disfressa, es vist, cosa que implica una assumpció de responsabilitat representativa davant el poble que l’observa, el té com a rememoració del propi passat i segons els aprenentatges propis i la vivència de la festa busca amb ells i amb tot el conjunt magnífic que els envolta la catarsi festiva. I la cosa encara es complica més en el cas de l’anul·lació absoluta de la pròpia personalitat amb els raríssims vestits de singular o de negre. Amb ells s’acaba tota possibilitat d’individualisme (per més que provem a saber qui és qui) i es genera una imatge coral ferestega, la de l’esquadra de guerrers meravelladora que només exalça el propi conjunt i el de la filà o comparsa que representa.

El súmmum del fet teatral morocristià és, sense dubte, l’acte de les Ambaixades. Siguen actors professionals o bé festers amb interés per l’actuació, les obres, pròpies de cada poble o apropiades, mantenen tots els elements necessaris del teatre seriós però pensat per al carrer. Un diàleg seriós i amb arguments de tipus sentimental i creencial sovint, amb escassa referència històrica real, interpretats pel moro i el cristià davant un públic espectant que sovint coneix fragments sencers d’una obra que es té com a fita literària local, i per tant, interioritzat com a orgull propi comunitari, i amb una bona part de festers que esperen disparar els arcabussos en acabant la declamació tot afegint un colofó apoteòsic. Aquest és, malgrat l’interés social en passar-lo a les desfilades de lluïment, la base certa de la festa i la seua explicació en el temps, tan pel que fa al seu naixement com també al seu manteniment històric.

Hi ha també les menudes i reduïdes Festes de Folls, vingudes de les remotes llibertats hivernals romanes i que encara esguiten el nostre territori amb exemples meravellosos. Solen estendre’s des d’abans del Nadal fins a la Pasqua passant pel Carnestoltes, que és la seua exaltació màxima. Aquestes festes, també tenen un gust especial pel fet teatral, un fet, però, que no és mai de lluïment sinó de denúncia social, i que provava de subvertir, més que fóra només el dia dels Innocents o el que pertocara segons el costum de cada vila, el dia a dia. Una quotidianitat que era avorrida per les classes socials baixes. Per unes hores també les classes altes gaudien en vestir-se de pobres i en cedir el poder als més bojos de la contornada. Només des de l’eixida a la posta del sol.

Expulsió de l'Ajuntament i presa de poder pels Folls del Camp de Mirra 2007

Tant els Moros i Cristians actuals com els Folls, a l’hora d’actuar, són fidels a la representació d’una època. Els Folls s’han quedat en el segle XIX i exploten els seus valors costumistes. Els Moros i Cristians han evolucionat molt des del seu segle XVIII de referència. L’han mantés en les seues filades injustament i incorrecta tatxades d’anacròniques (Maseros, Estudiants, Contrabandistes...) i l’han variat fins a una edat mitjana tan desconeguda com també plena de possibilitats imaginatives en els altres àmbits representatius. Així doncs, ningú acaba representant l’actualitat vigent per més que a través de les representacions prova de demostrar la vigència ideològica positiva per a la comunitat actual d’aquells temps més o menys fundacionals. Els Moros i Cristians lluiten galantment davant un castell de mentida a no ser que l’interés turístic busque les possibilitats que el castell siga el de deveres, si se’n té, i els Folls es visten de rector, agutzil, alcalde, pregoner i magistrat i improvisen absolutament per controlar els pesos i les mesures dels comerços d’Ibi o per aconseguir almoines per a les animetes vives del Camp de Mirra, o es visten de Rei Pàixero per assegurar una bona subhasta de béns a Biar... Però el perill teatral dels Folls no es troba en aquesta representació de multes i captura de veïns amb cordes i xàvegues, sempre improvisada i impossible de predir, la més coneguda de les seues, sinó en les Ambaixades satíriques que també protagonitzen.
Potser la més sentida, per les conseqüències que ha tingut, és la dels Amantats de Biar. Sobre un carro abans i ara sobre un camió engalanat, els qui el dia 28 de desembre seran l’Ajuntament de Folls, són, en la nit del 27, els qui oculten la seua personalitat, o millor la canvien en consciència col·lectiva, amb mantes (amantats). I allí els tens perbocant el seu monòleg pontificador el punt just del recorregut en què cal ficar-se amb alguna persona d’eixe veïnat immediat. Van llegint el llibre que ells han escrit on, a mode de letania, es conten les barbaritats més bàrbares que han perpetrat els veïns durant l’any i que aquests pensaven que eren secretes i que ningú més sabia... El públic es fa cómplice en repetir aquesta letania frase a frase... I en acabant, el llibre es tanca i no s’obrirà fins després d’un any, i ja poden ploure querelles, com ha passat, que sempre les han guanyat els Folls, que diuen la veritat i no tenen pèls en la llengua.

I a l’endemà, la gran batalla de farina i ous i pólvora, una batalla que a diferència d’altres tampoc no acaba sent una vertadera ludomàquia promísqua, perquè no s’efectua una guerra de tots contra tots sinó que hi ha bàndols, per més que siguen poc apreciables. A Ibi lluitarà l’Ajuntament per contenir una ferotge Oposició...

És normal que malgrat les diferències amplíssimes entre ambdues categories festives hi hagen connexions festives indubtables, tot i comptant que les dues s’han desenvolupat pels segles sobre un mateix territori. Però mentre els Moros i Cristians (amb les Ambaixades i els textos menors com ara els “Despojos del Moro” només han influït en la grandària i les possibilitats d’espectacle d’autes antics i seriosos, com les representacions de Reis o altres que han nascut al seu caliu, de caire històric (com ara el Tractat d’Almisrà del Camp de Mirra) o infantil (com és el cas de la Llegenda de Sant Jordi de Banyeres de Mariola), aqueixa influència no passa mai d’ací. En canvi, les menudes festes de Folls sí que han sabut introduir el seu esperit en els Moros i Cristians, amb un fum d’oportunitats per a desplegar el seu desvergonyiment i llibertat socialitzadora.

Així, dins de l’àmbit fester morocristià, pocs són els pobles que no tenen algun apartat teatral públic còmic. Una versió en satíric de les pròpies ambaixades, uns textos històrics que representar als que s’afegeixen un munt de destrellats. Hi ha els tants “Contrabandos” o lluites entre els representants del poble (Mariners a Ontinyent, Maseros i abans Garibaldins a Cocentaina) i les filades de Contrabandistes. A Ontinyent, el cas és molt curiós, perquè la gràcia humorística es troba en un text preciós que, en el pas dels anys, ha quedat com a canònic i ha perdut el sentit original d’algunes de les gràcies, passant així ara per ser un text respectable i l’acte per un fet curiós i aplaudible, però mai no burlesc. Eixa burla continua viva en l’Ambaixà del Tonell de Muro i, especialment en les Ambaixades de la Rissa que, feliçment, han estat recuperades fa dos anys a Bocairent.

Els Ambaixadors de l'Ambaixada de les Tomaques de Cocentaina 2009

Menció apart mereix la tinguda com a més antiga (sense ser-ho), i millor d’aquestes ambaixades còmiques morocristianes. L’Ambaixada de les Tomaques de Cocentaina. Les dues filades de Cavalleria, Els Bequeteros moros i els cristians de la Cavalleria Ministerial, una vegada s’ha fet l’Ambaixada Mora oficial i Cocentaina ja és festivament musulmana, s’enfronten a tomacades (uns mil quilos en 2009) en un lloc apartat. Tot ve del fet que els seus cavalls (de cartró) s’esglaiaven en escoltar la pòlvora..., i clar, millor enfrontar-se tot usant un producte abundant a les ribes del Serpis. Res, que després d’una molt interessant ambaixada, que recull tots els millors tòpics de la literatura festiva mariolenca, passant-los per la batedora d’un humor molt de la meitat del segle XX però encara vigent, vinga a fer-se de tomatades sense que al final hi haja cap vençut i qui guanye siga la germanor i l’alegria remullats tots amb l’aigua netejadora que deixen anar les mànegues.

Ambaixador Cristià d'Alfarrasí 2008

Però el més alt dels exemples de la comunió entre Moros i Cristians i Festes de Folls es troba en Alfarrasí. La seua Ambaixada “seriosa” és una transpossició dels Amantats d’Ibi o el Pregó del Camp de Mirra. El moro al balcó de l’Ajuntament i el cristià a terra. El públic escampat per la plaça esperant el catxondeig. Un a l’altre van recordant-se i informant sobre totes les coses curioses que han anat passant al poble, i en veritat que poc es censuren a l’hora de referir fets i passades...

Encara trobarem, a més de les Ambaixades Satíriques, altres punts de contacte entre Moros i Cristians i Folls, que afecten les primeres festes. El gust per la disfressa dels Alardos d’Ontinyent i tots els pobles que els han imitat i que de retruc impossibiliten l’èxit d’un carnestoltes popular a la vila del Clariano. O la presa pels Moros de l’eina amb què atrapen els Folls les seues víctimes (Ibi, l’Olleria, Ràfol de Salem), les xàvegues tradicionals del blat, per aquells que volien anar a treballar el dia posterior de les festes i que ha acabat prenent eixe nom, el d’Eixabegó (Bocairent i Ontinyent pels Moros i Cristians, Bèlgida pel carnestoltes...). I encara hi ha l’obsequiositat pública dels festers d’una i altra festa, així com la caritat institucional que és present en els Moros i Cristians però que és la base mateixa d’existència dels Folls.

Moltes coses i molt de temps, esperem, per contar-les.

Cocentaina-Ontinyent. Agost de 2009.

Bibliografia:

- ARIÑO VILLARROYA, A. i SALAVERT FABIANI, V.L. (dir). Calendari de Festes de la Comunitat Valenciana. Volums I, II, III i IV.. Fundació Bancaixa. València 1999-2003.

- GÓMEZ I SOLER, Sergi. “L’Ambaixada de les Tomaques. Una ludomàquia promísqua exemplar”. Programa de Festes de Moros i Cristians de Cocentaina 2004. Junta de Festes de Moros i Cristians. Cocentaina 2003.

- ARIÑO VILLARROYA, Antonio i GÓMEZ I SOLER, Sergi. “Les Festes d’Hivern a la Vila d’Ibi. 25 anys de recuperació de la festa (1979-2004)”. Ajuntament d’Ibi. Ibi 2004.

- MONFERRER I MONFORT, Àlvar. Les festes de Folls. Col·lecció Etnografia. Serie Minor. Generalitat Valenciana, núm 34. València 1996.

Ontinyent, Ontinyent

2009-08-15T04:16:00.000-07:00

Paco Muñoz

Ahir estava jugant Ferrero a la tele i vaig haver d’apagar-la perquè estava patint de vore‘l patir a ell. Eixe sentiment, hi havia que pensar d’on venia perquè Ferrero és del Madrid... Però jo recorde anys arrere, quan un servidor anava a cantar a Ontinyent amb normalitat, als xiquets del Llombo tots ballant un 9 d’octubre, i un d’aquells xiquets bé podria haver sigut Ferrero. I després pense que, a lo millor, ell ja no era tan xiquet.... I al final a parar al clot; Ferrero és d’Ontinyent, i això és prou per a que un com jo mateix, que de xiquet va córrer pels carrerons de la Vila, el senta com a propi. És d’Ontinyent.

Ara m’entere que el Crònica fa vacances per fer-li companyia a l’Ovidi i he pensat d’enviar-vos aquest articlet per fer-vos costat. Desfer sempre és més fàcil i els mediocres només saben que desfer perquè per a desfer no fa falta ni tindre coneixement i pel que es veu tampoc per a certs càrrecs polítics. Tot bé cultural és patrimoni de tots, no és d’uns o d’altres. A mi em deia un dia el Fuster que el dia que els valencians senten com a propi tot el que tenim -els rius, les muntanyes, els pensadors, els escriptors, els pintors i , com no, els cantants- començarem a tindre possibilitats de ser poble. I el Raimon cantava “qui perd els orígens perd identitat” i no em puc deslligar d’aquestes paraules i pensaments.

Em vaig criar a la Vila i tots els matins baixava la Bola per anar a escola. El meu avi feia una paradeta a la farmàcia que hi havia a la plaça on li feien un timonet i a mi em pertocaven unes galetes boníssimes. I cap a les monges de la “Purea”, a aprendre a llegir i a escriure. I estava la veïna del costat de l’escola que tenia una filla que era amiga meua i em donava aigua quan eixia acalorat de l’escola. Una paradeta al tornar en la tenda de Miguel Sarrió que de vegades venia a per mi per a que el meu avi no tinguera que arribar fins al barri de Sant Antoni. Si el dia era humit furtaven argila del barranc per a fer una font quasi igual que la del començar la Bola. I a jugar fins que es feia fosc.

I quan arribava l’agost tots érem moros. Allí tan a prop de l’església de Santa Maria i de la capella de la Purissimeta no hi havia cristians. El sr. Rector, que era mon tio, em va apuntar Mariner i el president de les festes, el senyor Gil, em va regalar un rem però davant de la meua negativa ja no em feren ni el traje. I el meu tete Rafel, el nét de la Tia Maria la Mora, que vivia a la plaça i era el porter de futbol del Centro quan jugàvem contra la Niñez, m’ensenyava el seu tan bonic de Fontano, que jo creia que era de moro i era de cristià!

Ontinyent sempre al cor. Després de major, ja com a Paco Muñoz, aquella vesprada inoblidable del bateig dels Gegants jueus fent de padrí junt al Gegant del Pi...
“canta l’aigua del Pou Clar” cante en una de les meus cançons. El meu desig de que no deixe mai de cantar aquella aigua i el meu desig- com deia Allende al seu últim discurs poc abans de morir- MÁS TARDE QUE NUNCA volveremos a pasear por las libres avenidas de la libertad.

Al “Chimo”, com sempre, ens vorem i colze amb colze farem filades. Fins ahi podríem arribar home. Clar que ballarem.

Paco Muñoz no falta mai a actes com el Bou amb corda o la Processó de la Puríssima (és un enamorat dels Cabets d'Ontinyent, i padrí dels Gegants Reis Jueus). Però on el podreu trobar sempre xerrant amb uns i altres i emocionat del tot és a l'Entrada de Bandes de Música. No se'n perd cap. En la foto de dalt el teniu xerrant amb el director Garcia Asensio en presència de l'alcalde Manuel Reguart (2007), i baix, amb el director Saül Gómez Soler quan aquest va dirigir "Chimo" el 2008.

fotos: Sergi Gómez i Soler

El dibuix de Rafa

2009-08-14T10:34:00.000-07:00

Rafa Torró

L’últim muetzí

2009-08-14T03:14:00.001-07:00

Ximo Urenya

El muetzí és l’encarregat en el món musulmà de fer la crida a l'oració col·lectiva dels fidels des del minaret a les hores assenyalades. Fa uns anys vaig tenir ocasió d’escoltar a Cocentaina la crida d’un muetzí des d’un minaret habilitat especialment en ocasió de la Fira Medieval que ja fa temps que fan coincidir els socarrats amb la fira anual de Tots Sants. Algú dels acompanyants d’aquell matí fresquet vistant la fira del poble on vaig nàixer va fer broma dient que encara quedaven “moriscs en actiu a Cocentaina”. A la fira no es pot anar sense diners com tot el món sap, però a la de Cocentaina ja fa anys que tampoc es pot anar si un no és matiner de mena, perquè els carrers estrets de la capital del Comtat no donen cabuda a la tremenda gentada que s’ajunta a partir de mig dia. Per això vam poder escoltar aquell recitat de l’Al Corà amb tanta claretat, perquè era matinet encara i els carrers, acabats de posar, contenien pocs visitants amb ganes de comprar i vendre.

Molts altres muetzís havien cridat els seus fidels als nostres pobles abans del fatídic 1609 quan la monarquia va ordenar la seua expulsió. Hem pogut llegir articles, llibres, escoltat i vist programes especials editats per algunes ràdios i televisions, poques, i assistit a alguna de les exposicions que amb motiu del 400 aniversari de l’expulsió amb ànim genocida concebut per la monarquia hispànica a requeriments de l’església d’aleshores principalment.

L’últim muetzí és el títol d’una novel•la històrica ben interessant de Rafael Escobar (Burjassot, 942), amb la que l'any 1993 rep el premi Octubre, l’Andròmina de narrativa, on narra la persecució i expulsió dels moriscs de la població morisca a València. L’autor, que torna a tractar el tema dels moriscs en la novel•la, Les veus de la vall (2000), analitza en L’últim muetzí d’una manera molt realista la mort d’Ahmed Xubudi, el que va ser últim muetzí de Manzal, una vila inventada de la comarca de l’Horta.
En assabentar-se Ahmed de les conseqüències que li podrien esdevenir a causa del decret reial d’aquell 1609 s’amaga en una cova del llit del Túria. Allà passa cinc anys amagat recordant la història del seu poble musulmà des que van començar els cristians a envair les terres conreades per ells, de les que són apartats en pocs anys. Els conquistadors vinguts del nord els obliguen a servir els nous senyors, a viure als ravals dels pobles, a practicar la seua religió d’amagat, i, amb el temps, a parlar la seua llengua, l’algaravia, només en la intimitat familiar. Tot això, clar, segons els casos i els llocs, depenent de la tolerància o intolerància dels administradors de la justícia, els senyors de cada assentament o l’eclesiàstic de cada parròquia.

En la segona part del llibre, Escobar narra els fets ocorreguts l’últim dia de la vida de Ahmed, quan abandona el seu amagatall i, embogit per les circumstàncies, es tanca a l’interior de l’església cristiana, i fent ús del campanar d’aquell temple fa una crida als seus fidels musulmants. Un sermó en el desert, perquè musulmans ja no en queda cap perquè han estat expulsats. Això sí, els cristians s’han presentat en sentir els crits d’aquell boig que ha confòs el seu campanar amb l’antic minaret que va estar oportunament destruït. Aleshores Escobar posa en boca d’Ahmed una terrible profecia sobre el futur dels cristians valencians, l’efectivitat emocional de la qual per als incauts lectors és tremenda perquè aquella profecia s’ha complit, o s’està complint. No diré quins són els detalls d’aquella esfereïdora profecia per no trencar-li al posible lector la màgia de descubrir-los per ell mateix. Les paraules d’Ahmed són interrompudes quan un espontani servidor del poder les talla de sobte amb una certera fletxa, i el seu cos es penjat d’una forca al lloc on era el cementeri morisc de Manzal.

La passió i mort d’Ahmed Xubudi són una clara metàfora de la passió i la mort de tot el poble morisc, víctima propiciatòria de les pors d’un poder polític, el de la monarquia hispànica, que es veia pressionada pel nord a causa del calvinisme emergent i pel sud per les incursions islàmiques contínues que els feien pensar en una massiva invasió del soldà del nord africà. Un retorn armat de l’islam que seria afavorit, n’estaven segurs, per una població morisca quintacolumnista descontenta pel maltractament cristià en augment. Però és també la novel•la una passió i mort del poble morisc víctima propiciatòria de les pors de les autoritats eclesiàstiques temeroses d’una població morisca que malgrat haver estat batejada no havia respost cristianament com esperaven que haguera respost miraculosament per efecte de l’aigua beneïda del sagrament del baptisme. I aquell no era l’únic malson de l’església i de la inquisició d’aquells moments, perquè un altre problema, el derivat del debat religiós entre el modernitzador protestantisme/calvinisme i el tridentisme involucionista del catolicisme, no sabien frenar-lo d’una altra manera que amb la raó de les armes.

Massa fronts oberts per a una monarquia i una autoritat eclesiàstica debilitada per les circumstàncies que opten per tancar les portes a la modernitat erasmista que mobilitzava Europa i enviar tot un poble a l’exili nordafricà.

Una altra manera d’assabentar-se d’allò que va passar ara fa 400 anys al nostre país és llegint literatura basada en la història dels fets, i per això la meua suggerència de proposta lectora. Com a mínim, llegint L’últim muetzí de Rafael Escobar es pot tenir una idea aproximada del que va suposar per a una nació, la morisca, veure com era atacada impunement la seua llengua, cultura, religió i propietat de les terres. No és massa àmplia la literatura de ficció que tracte un dels passatges més trascendentals de la nostra història, per la injustícia que es va cometre amb el genocidi d’aquell poble morisc.

100 anys de Gustavo Pascual Falcó

2009-08-14T02:41:00.000-07:00

Gabriel Pascual Borrás

Qui no ha escoltat mai el ritme alegre i festiu que desperten les notes del pas-doble més internacional de tots: Paquito el Chocolatero? Estem segurs, que aquesta pregunta te una resposta eminentment afirmativa, però pocs seran coneixedors que l’ artífex d´aquestes meravelloses notes fou un humil i a la vegada gran músic nascut a la vila comtal de Cocentaina, i que guarda rere seu una curta però intensa trajectòria.

Enguany es compleixen cent anys del naixement del compositor Gustavo Pascual Falcó i es per tal motiu que no podem deixar de banda el recordar la figura d'un music que és va convertir en renovador de la música festera i que ha passejat la seua música arreu de tot el món. I què millor que aprofitar aquesta efemèride per saber una mica més del gran compositor.

Corria la primavera de l´ any 1909, mes concretament el 15 de maig, quan en una modesta llar situada a la plaça Pintor Nicolau Borrás número 6 de Cocentaina, naixia Gustavo Pascual Falcó. Fill de pares llauradors, Gustavo fou el benjamí de la família tenint per davant seu dos germans més. De delicada salut, amb tan sols deu anys va iniciar els seus estudis musicals arribant a ser clarinetista solista de la banda municipal contestana.

No eren més que els inicis d'un jovenet a qui li esperaven moltes glòries. En uns temps difícils per a l’economia Gustavo Pascual entra a formar part de Calzados Riera, una empresa de gran renom en la comarca del Comtat dedicada a la producció de calcer. És entre aquestes parets on Gustavo comença a forjar les arrels de la seua gran música. Conten els més majors i els qui varen tindre l'oportunitat de conèixer-lo, que mentre treballava, Gustavo anava proveït d´ una xicoteta llibreta on anotava les melodies i lletres de les seues futures composicions. Un fet que li va valdre més d'un crit d'atenció per part d’algun encarregat, però no del cap de l’empresa, que s’estimava la seua música.

Però a Gustavo no li importava allò. Ell portava dins seu la passió per la música i així ho demostrava a sovint. En aquells anys eren nombroses les actuacions de la banda de Cocentaina en els molts festivals musicals que s'organitzaven arreu del territori valencià. Uns esdeveniments en els que Gustavo Pascual sobreeixia en les seues actuacions i que li valia el reconeixement per part del públic. I poc a poc el temps va anar passant. El jove Gustavo Pascual va anar convertint-se en adult a mesura que anava incrementant la seua formació musical. Prompte va sentir la necessitat de contraure matrimoni amb la dona de la qual s'havia enamorat i amb qui portava llargs anys de relació: Consuelo Pérez Molina, la seua companya de viatge inseparable. Fruit d'aquest matrimoni nasqueren els seus dos fills seus, Gustavo i Carmen, dos incansables lluitadors que han treballat i treballen de valent per a que l´ obra i la figura del seu pare siga tractada com realment mereix.

Però tornant al gran mestre hem de centrar-nos en una data clau per a la història de la música festera: l’ estiu de 1937. En aquells calorosos mesos i en plena Guerra Civil, Gustavo Pascual Falcó decideix partir amb la seua família cap a la muntanya per fugir de l’ambient bel·licós que es respirava al poble. Allí, als peus de l’ emblemàtic castell de Cocentaina i en una masia típica de la zona coneguda com la Caseta del Fabricant, Gustavo fa escoltar al seu cunyat Francisco Pérez Molina tres composicions festeres que ell mateix havia composat per tal que aquest escollira la que més li agradava i així dedicar-li la peça. Francisco escull la que més li ha impressionat perquè considera que es idònia per a la diana contestana i aquell pasdoble rep, ni més ni menys, que el nom de PAQUITO EL CHOCOLATERO. Naixia així la peça musical més coneguda de Gustavo Pascual i que ha traspassat fronteres.

Eren aquells els inicis d'una curta, intensa i brillant obra que va tindre la seua continuïtat amb grans marxes mores com “Navarro el Bort”, “El Ball del Moret” (coneguda també amb el nom d' “Un moret plorant”...), o “No m’ho puc llevar del cap”, que malauradament va deixar inacabada però que anys després hem pogut gaudir d'ella totalment finalitzada. I dins d'aquest grup no podem oblidar-nos de la majestuosa “Buscant un Bort”, una marxa que el va convertir en renovador de la nostra música festera i que el dia de la seua estrena a l'entrada de moros i cristians de Cocentaina no sonava com calia. Fou aleshores quan Gustavo Pascual, aturà la desfilada i realitzà un canvi en la distribució dels instruments fent que la peça s´ escoltara amb tot els seu esplendor pels carres de la vila comtal. Tal fou l' èxit assolit que els seus companys i amics de la banda, acompanyaren a muscles a Gustavo fins sa casa com a mostra de gratitud pel gran treball que el mestre havia fet.

Però l'obra de Gustavo Pascual no acaba ací ni molt menys. Motets per a la setmana santa així com diversos himnes dedicats a moltes entitats contestanes completen el seu repertori musical. I que dir dels pas-dobles?, majestuoses i rítmiques composicions que guarden una dedicatòria especial per algun amic o una filà destacada. Es el cas de “Rafael Ronda”, “Tots menos uno”, “L’Himne dels Borts”, “Bequeteros a ratllar”, “El Berebere”, “Consuelito Pérez” ( dedicat a la seua dona), “Som i no som d’eixos”, “Emilio el Chato”, i el majestuós “El Bequetero” declarat recentment com a himne de les festes de la ciutat catalana de Mataró.

Sens dubte, poques peces però intenses les que composen la majestuosa obra musical de Gustavo Pascual Falcó. I es que el jove músic, moria als 36 anys d’ edat després de patir una llarga malaltia. Era dimecres sant de 1946, i tot el poble de Cocentaina es va fer ressò de la noticia i va voler acompanyar a Gustavo en el seu últim adéu. S'apagava així la vida d'un humil músic que ens regalava les mes brillants composicions de la nostra benvolguda i estimada música festera.
Un nom el de Gustavo Pascual Falcó que està escrit en les mes diverses partitures de tot el món i que amb el pas dels anys ha sigut, és i serà amplament reconegut per la seua faceta musical.

I es que amb tot orgull podem afirmar que Gustavo ocupa un lloc privilegiat en la música festera y que la seua obra es l’estima de tot un poble, Cocentaina, que gaudeix de tindre entre els seus habitants més il·lustres a un excel·lent compositor. Gustavo Pascual Falcó, un músic que va morir, però a qui la seua música i el seu bon fer en la festa de moros i cristians faran sempre romandre viu en el cor de tots i cadascun dels contestans i d'aquells d'arreu que s'estimen la festa.

Cocentaina, agost de 2009

Enveja

2009-08-14T02:36:00.000-07:00

Roig

El Ball dels Llauradors torna al carrer el 14 d'agost

2009-08-13T10:03:00.000-07:00

En la nit del divendres 14 d'agost, tindrem la sort de poder reviure un dels elements festius més interessants de tot el patrimoni fester ontinyentí i una de les danses valencianes més curioses, pel seu gran valor i per qui la balla, és el Ball dels Llauradors d'Ontinyent, un conjunt de set danses breus que són les úniques que resten del conjunt coreogràfic que usaven algunes de les comparses morocristianes ontinyentines fins l'arribada de la Guerra Civil de 1936-39.

Abans, deien que era tot un espectacle el veure a homes curtits per la feina al camp fent les sovint delicades passades d’aquell vell ball de Llauradors, o també els dels Contrabandistes, Estudiants i Moros Marins. Ara, el ball ha estat tret de nou al carrer después de la seua recuperació l’any 1991 i la seua represa l’any passat, quan es dansà per tal de celebrar els 125 anys de la Comparsa de Llauradors.

El ball, reuneix set peces, una Polca, dues Jotes, un vals, un Andante, una Valenciana i un Galop final i la música prové de l’adaptació d’òperes i sarsueles molt conegudes de finals del segle XIX. Ara mateix, les primeres partitures conservades són de 1905. Se suposa que alguns dels adaptadors poden ser Vicente Soler Brotons, director de la banda ontinyentina “La Lira del Clariano” i que dóna nom a una de les jotes, i també Daniel Silvaje, que signa la Polca.

Per tal de ballar, en grupets de quatre, empren unes corbelles engalanades per a simular la segada o per fer formes aèries, i duen també postisses.

El divendres, podrem veure’ls ballar, a partir de les 10’30 de la nit, en els següents llocs: Plaça de Baix, Plaça de Sant Roc, Plaça Major.

1.- La Polka

2.- La Jota

3.- El Vals.

4.- L'Andante

5.- La Valenciana

6.- Jota "Vicent Soler".

7.- El Galop

Una nova comparsa per a Ontinyent

2009-08-13T01:46:00.000-07:00

Ignacio Gironés

No hi ha qui li lleve la bona voluntat a les persones que, al seu dia es varen preocupar per dissenyar una nova comparsa per a les festes d’Ontinyent. Unes vegades, senzillament copiades d’altres pobles, en altres ocasions amb més voluntat que trellat, el resultat ha estat una barreja d’èpoques , estils, gustos i encerts. No hi ha mai que menysprear el que es fa amb el cor.

Avui en dia gaudim de major documentació i mes informació i, a poc a poc, sense faltar-li el respecte a ningú, es podria anar polint un poc més la festa i així, deixar-la dintre d’uns paràmetres un poc més “acadèmics”.

A mi, se m’havia ocorregut que, aprofitant el 400 aniversari de l’expulsió dels moriscos, se’ls podria fer un homenatge i dedicar-los una comparsa. Ja sé que avui en dia no n’hi caben més, però tal vegada alguna de les comparses que estan patint per l’escassesa dels seus membres podrien replantejar-se el canvi de nom i així, tal vegada aconseguirien més membres.

Jo, fins i tot tinc el vestit proposat.

El vaig vore a una representació que es va fer de l’expulsió dels moriscos a Cortes de Pallàs.

Moros vells, Cristians nous. Mudèjars i Moriscos en la Festa de Moros i Cristians

2009-08-11T01:19:00.000-07:00

Albert Alcaraz i Santonja

El 22 de setembre de 1609, un ban subscrit pel virrei de València, el marquès de Caracena, ordenava que tot morisc, home, dona o xiquet majors de sis anys, es prestara a abandonar de seguida les seues cases i presentar-se en menys de tres dies a un dels ports assignats per a tal fi per procedir al seu embarcament cap al Nord d’Àfrica. Els matrimonis formats per cristià de natura i morisca junt els seus fills, els que demostraren mitjançant llicència episcopal la seua bona cristianadat, els seus esclaus i descendents i els xiquests menors de sis anys que els pares vulgueren deixar en mans de cristians, quedaven dispensats d’esta obligació. La disposició, aprovada pel Consell d‘Estat el 4 d’abril de 1609, s’estenia a tots els moriscos de l’antic Regne de València, acordant-se els ports de Vinaròs (junt al dels Alfancs de Tortosa), el Grau de València, Dénia i Alacant com a punts d’embarcament. En poc més de tres mesos, 100.000 persones, un terç del total de la població del territori valencià, acusats de professar d’amagat la religió islàmica, abandonaven per sempre la terra que els havia vist nàixer, aquella on feia segles descansaven els seus avantpassats.

Finalment, la Corona acceptava les tesis de les altes instàncies de l’Església Catòlica, encapçalades pel dominic Jaume Bleda i l’arquebisbe de València, Joan de Ribera, que sota l’argument de la impossible evangelització dels moriscos, exhortaven els poders públics a la seua immediata expulsió. I si be, en un principi, alguns es resistiren (assalts als castells de Sella i Guadalest, rebel•lions de la Mola de Cortes i la Vall de Laguar), la immensa majoria no tingué més opció que acceptar amb resignació la seua partida cap a un destí incert, on molts moriren inclòs abans d’embarcar, altres patiren els assalts i saqueigs en les naus que els transportaven per part d’altres embarcacions o dels propis mariners i quasi tots, foren abandonats a la seua sort només arribar a port.

Finalitzava així un període de quasi tres-cents anys de coexistència més o menys pacífica, més o menys esvalotada, mai completament acceptada, entre dues comunitats: els cristians conqueridors i els musulmans vençuts que en la seua derrota no els queda més que acceptar les condicions de la pau oferta pels guanyadors. Un període, que en donava pas a un altre on la uniformitat religiosa de l’estat, tant anhelada per l’Església, no podia amagar la magnitud d’una crisi econòmica i demogràfica de primer nivell.

Hui, quan fa quatre-cents anys d’un esdeveniment com aquest, que ha marcat de manera tant decisiva el nostre present, fem un somer repàs a alguns personatges i fets claus en el devenir d’aquell temps i ho farem atenent a la manera en que una de les principals manifestacions culturals nostres, la festa de Moros i Cristians, evoca aquesta qüestió.

MUDÈJARS I MORISCOS EN LA FESTA DE MOROS I CRISTIANS.

Repassada la història i geografia de la nostra festa de moros i cristians, aquella que té com a centre neuràlgic les comarques que envolten les serres d’Aitana i Mariola i les Valls del Vinalopó i que s’allarga fins a Múrcia i Albacete, cal dir en primer lloc que el fet morisc ocupa un lloc poc rellevant en ella ja que l’episodi central dels Moros i Cristians és per norma el de la Reconquesta (entesa com aquell període que la historiografia tradicional espanyola entenia com el moment que va des de la batalla de Covadonga fins la presa de Granada) i els personatges més assenyalats, aquells que eixa mateixa historiografia promocionà com estàndards del coratge hispànic: Pelayo, el Cid, Guzmán el Bueno, els Reis Catòlics, ... Tanmateix, en repassar més detalladament aspectes de la nostra festa, podem trobar tant en festes centenàries com en les de nova creació, alguns detalls directament relacionats amb la qüestió morisca.

Així, si parem l’atenció en les filaes o companyies festeres que al•ludeixen als musulmans que visqueren al regne cristià de València entre el 1238 i 1609, entre el moment de la conquesta de València pel rei Jaume I i el de la publicació de l’ordre d’expulsió dels moriscos, dos noms ens venen de seguida al cap, els Mudèjars i els Moros Vells. Els primers, presents a les festes d’Alcoi, Sant Blai (Alacant), Oliva, Novelda, Cocentaina, Ontinyent, Ibi, Castalla i Múrcia, representen els musulmans que després de la conquesta cristiana van poder seguir vivint ací, d’acord amb la seua fe, llei i costums, però a canvi de residir en les zones més desfavorides i en nuclis urbans aparats de la resta, les conegudes com moreries. Els segons, propis de moltes de les festes centenàries, estan presents de molt antic a les festes de Bocairent, Sant Vicent del Raspeig, El Palamó, Petrer, Agost, Oriola (com a Moros Viejos de Aben Moor), Castalla, Villena, Crevillent (com a Moros Vells Tuareg), Biar i Banyeres de Mariola, i deuen el seu nom a la transposició al bàndol moro de la fórmula cristians vells-cristians nous, que era la manera que fins el moment de l'expulsió es servia per identificar els cristians de natura (vells) d'aquells amb passat musulmà, els nous convertits al cristianisme, els Moriscos.

Però si la fórmula Moro Vell té algun sentit, pel paral•lelisme que presenta amb la cristiana (el moro vell, en tant manté la seua fe primera, encara que d'amagat, podria ser tant el morisc com aquell que des l'altra vora de la Mediterrània intenta i de vegades amb èxit, assaltar la costa), curiosa resulta l'accepció Moro Nou, existents a Sant Vicent del Raspeig, Petrer, Agost, Villena, Albaida, Biar i Banyeres de Mariola. Una denominació aquesta, que troba pocs fonaments en el relat històric ja que es tractaria del poc probable cas en aquell moment de cristians convertits a l’Islam (potser ara podríem parlar dels casos dels renegats, pirates com el sard Axe Baxa, al que una recent investigació li atribueix ser el responsable de l'atac a la Vila Joiosa del 29 de juliol de 1538, Dragut, o els propis germans Aruj i Jaireddin Barbaroja, que després de ser capturats sent xiquets a Lesbos , renunciaren a la seua fe cristiana i acabaren convertint-se en els barbarescos mes temuts de tot el segle XVI). Però, creem que la seua denominació, per l'època en que es popularitza (mitjans del segle XX), tindria més a vore en la dicotomia vell i nou (apareixen per norma en poblacions on existeixen amb anterioritat els Moros Vells), tal com sol ocórrer en els cas dels pobles on hi ha dues agrupacions musicals (La Vella i la Nova).

Altres companyies que podríem ubicar dins el context històric en que situem aquest article hi serien els pròpiament denominats Moriscos (Oliva i Calp), els Moros de Bèrnia (Altea), els Musulmans Tagarinos (Benidorm) , els Moros del Castell i del Raval (Benilloba) i les filaes Al-Azraq (Albaida i Alaquàs) i els Nazaríes de Aben Humeya (Oriola). Hi ha qui creu que dins d'aquest apartat cabrien els Moros Espanyols d'Ontinyent, pel fet de tractar-se de moros nascuts al territori hispànic. El que no tenim tant clar es si foren els moriscos l'argument en que es basaren els seus fundadors (1920) a l'hora d'anomenar-la. Potser la seua raó de ser es localitzaria en l'antic protectorat espanyol (Nord del Marroc), recordem que aquesta comparsa la creen un grup de festers provinents de la comparsa Kàbiles.

AMBAIXADES, CONVERSIONS I BATEJOS

Atengam ara a la part més teatral de la nostra festa, les ambaixades i parlaments, per veure de quina manera hi apareixen aquells aspectes històrics tractats en aquest article: entregues pactades de territoris, conversions, revoltes morisques, etc.

Analitzades les ambaixades de vora seixanta poblacions que celebren festes de Moros i Cristians, només en trobem referències a Mudèjars i Moriscos en una desena d’elles. Així, a Benidorm, l’ambaixador moro parla de recuperar la terra dels seus majors i la nostàlgia l’embarga en evocar l’ànima de la seua gent tant temps expatriada a Tunísia. A Benigànim, l’ambaixador moro inicia el seu parlament fent saber que es troba al davant les portes d’un poble que ha estat el solar dels seus pares i avantpassats i exigeix se li torne la terra que de nou xafa, doncs seua ha estat des de fa més de cinc-cents anys. A Múrcia l’ambaixada cristiana relata el fet històric de l’entrega de la ciutat per part d’Aben Hud a l’infant Alfons de Castella. Aquesta finalitza amb l’acceptació de la condició de vassallatge per part del rei moro i el compromís de respecte a les costums dels musulmans, que podran seguir vivint-hi, per part de l’infant castellà. Quelcom semblant es relata a Crevillent, Elx, Paterna, Alaquàs i València, on els relats acaben amb les acceptacions de rendiment de vassallatge dels caps moros locals cap al rei Jaume I. A Alcoi, Montaverner i Llutxent el relat ens aproxima a les revoltes d’Al-Azraq, si be en el cas de la darrera població, el protagonista de l’acció és el fill del “dels ulls blaus” Aben Bazel, que agafà el testimoni d’aquell quan caigué mort l’any 1276 intentant prendre Alcoi, fet que narren, com es clar, les ambaixades alcoianes.

Els relats de conversions, popularment coneguts com “Despojo del Moro”, tanquen les seqüències festives de Bocairent, Fontanars dels Alforins, Banyeres, Beneixama, Villena, Alcázar de San Juan, Almansa i Santomera. Pràcticament idèntics, llevat dels dos últims, són tot un acte d’afirmació cristano-catòlica amb un important component catequètic, “la ley de Dios es la buena” i a ella s’acull el cap dels moros després de veure el seu exercit, fins eixe moment invicte, ara esclafat per culpa de Crist i de Maria.

Com a darrera novetat inclosa a un programa d’actes moro-cristià, hi destaquem el que es realitza a Elx durant el mes de febrer des del 2003 amb motiu de la celebració del mig any de les seues festes de Moros i Cristians: el Bateig dels moros del Raval. L’acte celebrat al dins d’un teatre amb una escenografia ben curada amb text del dramaturg Antonio Amorós Sánchez recorda els batejos masius de mudèjars portats a terme pels agermanants durant el conflicte que entre els anys 1521 i 1525 aquests últims mantingueren amb la noblesa valenciana. Si el rei Ferran el Catòlic, al contrari que havia fet respecte els mudèjars castellans, obligats a la conversió mitjançant un decret signat en 1502, mantingué, en part per la pressió dels senyors valencians, que els mudèjars d’ací pogueren seguir practicant la seua fe. Aquesta condició de protegits de la noblesa, junt a les acusacions d’ajudar els pirates barbarescs en les seues incursions sobre la costa valenciana, motiva que els agermanats, els prengueren com objecte d’expiació sobre els qui descarregar la seua fúria en un conflicte que s’havia tornat cada vegada més cruent. La validesa d’aquestes conversions, provocà, l’any 1524, un fort debat entre la noblesa i la Inquisició. Mentre que aquesta última contemplava que els batejos s’havien realitzat seguint el ritus canònic, si be sota fortes dosis de coacció, els senyors no n’estaven gens d’acords. Que els mudèjars deixaren la seua condició de musulmans per convertir-se en cristians, els restava arguments a l’hora de mantindre’ls sotmesos i explotats. Ara els deurien de tractar com cristians i això es suposava pagar-los més. Si, pel contrari, decidien marxar a l’Àfrica es perdia una mà d’obra barata i submisa. Finalment, com ja s’ha apuntat abans, l’any 1525, la Corona donà per bons aquests batejos i obligà a la conversió als qui encara no ho havien fet.

Per acabar, voldríem citar la curiosa escenografia que es munta a la Vila Joiosa per a la realització del Desembarc la matinada del 27 al 28 de juliol. Allí, sobre l'arena de la platja, un curat campament cristià espera amb foc d'arcabús i canonades l'arribada de les tropes mores. Al costat, altre recinte, diferenciat amb motius propis ,allotja els moros que no han embarcat. Així que en el cas de La Vila, unes festes on la referència morisca no apareix per cap costat ni en el nom de les companyies ni en els textos de les ambaixades, l'argument morisc (recordem que la Vila Joiosa al segle XVI era una vila de cristians vells envoltada de poblats moriscos: Relleu, Finestrat, Sella, ...), ha estat l'excusa perfecta per justificar que els moros compartesquen, això si, separats dels cristians, la platja, abans que es produixca el desembarcament moro.

Bibliografia:

ALCARAZ I SANTONJA, Albert: “Moros i Cristians, Una Festa”. Picanay, Edicions del Bullent, 2006.

BENITEZ SÁNCHEZ-BLANCO, Rafael; GARCÍA MARSILLA, Juan Vicente; PIQUERAS SANCHEZ, Norberto (dir.): “Entre terra i fe. Els musulmans en el regne cristià de València (1238-1609). València, Universitat de València, 2009.

CHARLES LEA, Henry: “Los Moriscos Españoles. Su conversión y expulsión”. Alicante, Publicaciones de la Universidad de Alicante, 2001.

ESCOLANO, Gaspar: “Década primera de la Historia de Valencia”. València, 1611.

MÁRQUEZ GALVAÑ, Vicente: “1538, Crónica del día de Santa Marta. Origen de la Fiestas de La Vila”. Companyia Moros Tuareg, Rei Moro 2009. La Vila Joiosa, 2009.

U.N.D.E.F: “Guía festera 2009” . Petrer, 2008

U.N.D.E.F: “Textos de Embajadas de la Fiesta de Moros y Cristianos” . Petrer, 2003

Es publica el cd "Santiago Capitán Abencerraje" del Gamell d'Albaida i La Colla d'Ontinyent

2009-08-07T13:55:00.000-07:00

Aquest mateix cap de setmana es posa a la venda l’esperat cd enregistrat pel Cercle musical Primitiva d’Albaida (el Gamell), el Grup de Percussió i dolçaines La Colla d’Ontinyent i els cors de l’Orfeó Ciutat de Burjassot, Acunthus i Lex Gaudium de València.

El cd du per nom “Santiago Capitán Abencerraje”, ja que recull el concert en directe que aquestes agrupacions musicals feren, amb la direcció de Saül Gómez Soler, al teatre dels Salesians d’Alcoi en març de 2009 per tal de presentar aquesta marxa, que fou la que acompanyà el Capità Moro alcoià enguany. La marxa, en ocasió de l’Entrada Mora, va ser interpretada per uns nou-cents músics entre percussionistes, músics de banda i coralistes, bona part d'ells de la Vall d'Albaida.

L’obra, editada per Edimusic, recull també marxes d’Amando Blanquer, Vicent Pérez, Enrique Alborch, José Rafael Pascual-Vilaplana i Saül Gómez.

S’agrupen marxes dedicades a diferents càrrecs d’Ontinyent d’anys passats (com ara Xabat, Creu d’Arsuf i Buba), d’Oliva (Borjos) i d’Alcoi (Honorança).

El cd, pot adquirir-se als següents punts de venda:

- Ad Libitum d’Ontinyent.
- Centre Musical Primitiva d’Albaida (636 89 22 10 i 636 89 21 98).
- Grup de Percussió i Dolçaines La Colla d’Ontinyent. (639 58 72 50).

- Llibreries d’Alcoi.

Festa Festera

2009-08-07T13:47:00.000-07:00

Salvador Mollà

Vàlgam déu, les festes! L’esperit que desbloqueja les tensions humanes, que abraça la il·lusió de viure, que ens fa confraternitzar amb els amics i veïns, oblidant-nos encara que siga circumstancialment de les misèries amb què freqüentment empobrim les nostres relacions. Festes fins i tot a pesar de la tan cacarejada crisi, perquè si no podem comprar les tomates a l’hipermercat, les plantarem en el bancalet i a sobre les tindrem més bones i tot i sense insecticides. No hi ha mal que per bé no vinga! També l’atur ens pot fer reflexionar i madurar a més d’un, almenys sobre la mentida en la que hem viscut els darrers anys.

A principi dels 80 desfilàvem, encara que sense eixir del carreró del Camí dels Carros. Érem un cercle d’amics de la festa de moros i cristians però no massa de la festa oficial, aquella que vèiem excessivament institucionalitzada, masclista i cara. I per no perdre’s l’eufòria col·lectiva organitzàvem els nostres sopars sobaquers i seguíem el ritual desfilant avant i arrere del carrer.
Allò que distingia aquella mena de comparsa llibertària era, d’entrada, la funcionalitat del vestuari, una mena d’híbrid moro-cristià i pop, perquè no s'ha d’oblidar que aquestes iniciatives varen sorgir en els anys de la transició, un temps d’eufòria distingida i covada entre la Ploma Elèktrika i el Centre Excursionista.

A nivell estatal hi havia una gran eufòria de grups pop-roquers amb cançons joves i divertides amb les quals la Ploma Elèktrika estava completament a la moda. Eren els temps dels pastissets de primentó i tomata de Rosariet, la de la Casa Cubelles, una delícia de la gastronomia valenciana que no tinc clar que Casimir Romero els haja provat, però en qualsevol cas la nostra era una època en la que barrejàvem la tradició i la modernitat d'una manera equilibrada, la qual cosa es manifestava en els sopars de festes del nostre Camí dels Carros.

Aquella particular festa de moros i cristians no ens impedia, atenent a la joventut que ens bullia en la sang, que quan el vaivé de les marxes mores no estava a l’altura del nostre entusiasme no dubtàvem en ballar rock and roll a ritme de radio-cassette, això sí, amb les variopintes sotanes de la festa, ignorant per complet els estatuts estantissos de la festa oficial que estava celebrant-se uns carrers més enllà a l'altra vora del riu.

Altres motivacions i ideals en la Festa de Moros i Cristians

2009-08-01T10:50:00.000-07:00

Fermín Ferrero Sanchis

Voler fer-nos una idea d’allò què són els Moros i Cristians analitzant només la festa actual és un error, com voler conéixer una persona basant-nos només en com és hui. En ambdos casos, les circumstàncies del passat donen sempre un sentit diferent a allò que veiem ara, producte d’una evolució lògica, però que no se’ns presenta obertament. L’amor a la Història, o l’odi a les Matemàtiques, per posar un exemple, poden deure’s a l’actitud d’uns professors que anys enrere van obrir –o tancar- la porta a eixos camps de coneixement, i explicarien un comportament actual que en ocasions ens sembla irracional. Per això, quan parlem –quan critiquem- les festes de Moros i Cristians, seria recomanable anar més enllà del present, i escarbar un poc les arrels. No dic que siga una cosa que abolisca la crítica: simplement, la fonamentarem millor.

Des de fa uns anys, està centrant-se molt l’atenció en les antigues Soldadesques com a punt de partida per als Moros i Cristians. Aquestes celebracions, derivades dels “alardos” (parades militars de les milícies del poble), ja contenien en els segles XVII i XVIII elements que implicaven una major teatralitat, com la presència de capitans, sergents, així com la caracterització del bàndol moro per a representar “els enemics” i la presa simbòlica de castells de fusta. Encara que no eren anuals, sembla que la més mínima ocasió especial, com les victòries militars, era bona per a celebrar les Soldadesques, però en última instància la motivació principal d’aquestes parades era l’entrenament d’aquelles milícies per a que estigueren preparades en cas d’alertes freqüents, com els atacs dels pirates barbarescos sobre la costa valenciana. En temps dels Àustries, aquesta “militarització” dels pobles va ser bastant extesa, però va minvar amb l’entrada dels Borbons, a qui no els feia molta gràcia això que el poble disposara de pólvora i s’organitzara per si mateix per a la defensa militar. “Tot per al poble, però sense el poble” era el lema de la Il·lustració, i les Soldadesques es van prohibir durant dècades, fins que Gaspar Melchor de Jovellanos va recomanar, en un memorial de la Real Academia de Historia de 1796, que es permetera la celebració i conservació d’aquestes parades militars, perquè, segons ell “...las soldadescas y comparsas de Moros y Cristianos, son tanto más dignas de protección cuanto más fáciles y menos exclusivas, y por lo mismo merecen ser arregladas y multiplicadas”.

La forma de plantejar les Soldadesques en bàndols, el de “nosaltres, els cristians”, i el dels “nostres enemics” (en aquells temps, els turcs o moros) va motivar la suma de participants que volien fer pública la seua defensa del país i de la gent (de “lo nostre”), de forma que es van incorporar a les desfilades el clero i la noblesa local, junt amb altres gents del poble, generalment agrupades en gremis. Aquest fet, no per casualitat, implica la primera diferenciació pareguda a les comparses o filaes. Com a mínim, la presència d’eclesiàstics i de nobles a les desfilades ens evoca ràpidament la imatge de dos de les primeres comparses d’Ontinyent, els Capellans i els Estudiants (Estudiants / noblesa, pensant que aquesta classe era la que disposava de majors possibilitats d’accedir a estudis).

Encara que a Ontinyent hi disposem de molt escassa informació, el temps de la invasió napoleònica va aportar alguns detalls molt significatius per a les Soldadesques (ja pràcticament Moros i Cristians). Per un costat, es recupera, a la força, la mobilització ciutadana per a les milícies en defensa del país (i, amb ella, els exercicis d’entrenament, que en el passat van constituir les Soldadesques). L’altre element, més simbòlic i, per això, més important, era el de l’atac rebut, la invasió i, sobretot, els abusos que els francesos van cometre entre la població i el patrimoni, que van motivar una reacció de defensa “front a l’enemic”. Aquesta idea de “nosaltres, els bons” i “ells, els roïns” va cristalitzar de nou amb els Moros i Cristians, que ara mostraven el bàndol cristià com els defensors de les costums nacionals cristianes (i que representarien comparses com l’Antiga Espanyola, per exemple), al qual es van sumar aquells que lluitaren contra els francesos: els llauradors, els bandolers i els capellans (aquestos últims, per cert, van encapçalar més d’una partida de guerrillers durant el conflicte). El reverend bocairentí Francisco Vañó, en el seu llibre “Bocairente. Fiestas a San Blas obispo y mártir, Soldadesca y Moros y Cristianos”, ressalta la mentalitat de guerra santa: “...contra Napoleón primero, contra los liberales, después. El francés Blaze, en sus Memorias de un boticario, se queja de esto: de que para los españoles, franceses y enemigos de Dios fuesen la misma cosa”, observació molt important que ens posa de nou sobre la línia de les festes com una afirmació / confirmació del grup, del “nosaltres – ells”, més enllà de la noció purament històrica o musulmana.

Aquesta idea es veuria reforçada posteriorment, una volta foragitats els francesos. El convuls segle XIX espanyol va donar peu als primers moviments constitucionals, una incipient democràcia, el liberalisme i la pérdua de poder de certs estaments, com la noblesa i l’Esglèsia, tot el qual va veure’s reflectit en les celebracions de Moros i Cristians, que es van arribar a convertir en una mena de “vehicle de comunicació” sòcio-polític. Els liberals atacaren l’Esglèsia i la Monarquia, i els carlistes s’hi van oposar en forma de guerres, i així ho figuraren en els Moros i Cristians, en forma de Navarros, Vizcainos, Catalans o Zuavos. Un cas molt il·lustratiu d’aquesta idea el constituirïa la citada comparsa Terç de Zuavos, traslladada quasi directament de la tercera Guerra Carlista (1872 – 1876, a tocar dels anys de naixement de la nostra festa): aquestos Zuavos, distingits en Itàlia en la defensa dels Estats Pontificis, es van incorporar als Moros i Cristians al bàndol de la Creu, com és lògic, i es van trobar en algun poble (com Sax) amb la formació d’una comparsa de Garibaldins (els seus enemics a Itàlia). De la mateixa manera ens informa el reverend Vañó sobre la festa a Bocairent, quan parla que al poble veí els burgesos i partits més oposats a l’Esglèsia es van agrupar en la comparsa de Moros Vells, com una forma de manifestar les seues idees. Superant les nostres fronteres, S. Moreno va destacar, en el Programa de festes de Bocairent de 1971, que dins les celebracions de Moros i Cristians que es feien entre la població índia de Nou Mèxic “...cada año el bando cristiano, con atuendo de conquistadores españoles, tenía más dificultad para reclutar sus comparsas y en cambio con el «moro» se identificaban tantos ideales indios frustrados. Con la manifestación folklórica parece se exteriorizan sentimientos colectivos, se reviven una hazañas, que son como una meta ejemplar de continuidad, y unas aspiraciones que deben permanecer. Poco más o menos una gran liturgia que revive periódicamente y que manifiesta la comunión profunda del grupo.”

Els inicis del segle XX van continuar amb la inestabilitat política i econòmica heretada del segle anterior, però diversos factors van anar posant fi a les comparses com a mitjans de comunicació social. El Romanticisme, que va centrar des de finals del segle XIX la seua atenció en l’Edat Mitja, va facilitar un gust creixent per un passat gloriós que, a més, obria noves vies en la vertent estètica i no generava tants conflictes ideològics. Alcoi va ser pioner en aquesta tornada al passat medieval, que es va impulsar fortament amb l’arribada del cinema. La Guerra Civil i la posterior dictadura van posar fi a qualsevol possibilitat d’expressió social de les comparses, més enllà dels elements purament històrico – festius, la qual cosa va obrir el camp a la situació actual, totalment bolcada en la recreació històrica.

Aquesta visió de les festes no és excloent, sino més bé complementària, d’altres tantes visions, com la religiosa, o la purament festiva; és a dir, la festa, en el sentit literal de la paraula, també ha sigut l’eix de la celebració morocristiana, amb gent gaudint, acudint a actes, música al carrer, etc., com hui. Però, segons hem vist, la festa de Moros i Cristians ha sigut molt més que això, des de fa molt de temps. Podem estar segurs que sense divertiment, sense esplai, les festes haurien desaparegut progressivament, però és també molt fàcil que sense aquestes trames profundes, sense aquestes implicacions socials que hem descrit, la festa mai hauria alcançat l’estatus actual, i s’hauria quedat com una mena de carnestoltes. Són coses com aquestes les que li proporcionen un caràcter distint i especial a les nostres festes.

Un carabinieri cristià en la festa mora

2009-07-31T02:40:00.000-07:00

Pau Urenya

- Bon dia.
- Bon giorno.
- Com que “bon giorno”? És que és un italià de veritat?
- Io sono carabinieri de Napoli de verità. Però parle valencià si cal, no es preocupe.
- Jo em pensava que es tractava d’una disfressa per als Alardos d’enguany. Com que l’any passat una comparsa anava vestida de guàrdies municipals i va haver els conflictes que va hi haver, pensava que enguany s’havien disfressat de carbinieri. I em podria dir què fa un carabinieri com vosté en Ontinyent?
- Ja veig que vosté està poc informat i no sap que una delegació de 30 carabinieri italians de Nàpols hem vingut a Ontinyent per aprendre com s’han de tractar els immigrants morets.
- Què passa, que a Nàpols la policia no té una normativa que els indique què han de fer amb els magribins que els arriben a la seua ciutat?
- I tant com la tenim, ja ho crec. Però la premsa canalla de tot el món ens posa a parir per les nostres pràctiques policials
- I què pensen fer davant l’evidència de tants morets repartits per tot Ontinyent després del desembarc musulmà?
- No entenem res de moment. Ningú ens ha explicat com és possible que en compte de tancar-los a tots o de deportar-los els estan acompanyant amb bandes de música pel carrer, ensenyant-los a beure alcohol i fent-los fumar puros havans. Hauríem esperat un altre comportament ben diferent amb la immigració nord-africana. Hem pres bona nota dels mètodes emprats per la policia per controlar els nouvinguts il·legals, clar. On els ficaran a passar la nit en acabar la festa de benvinguda? Què faran amb ells demà? Els deportaran si no els troben faena a tots?
- D’això de deportar-los ja ho tenen ben aprés a Itàlia després de la nova normativa que considera la immigració il·legal un delicte, no?
- Sí, bé, per això estàvem interessats per saber com s’ho muntaria l’administració d’Ontinyent sense disposar d’una normativa tan expeditiva com la que tenim els carabinieri.
- I venien només a mirar, prendre notes i prou?
- No, clar. Per si de cas, hem portat tots els nostres arreus de guerra urbana, boles de goma, gasos tòxics, porres elèctriques, per si la policia d’ací volia que els haguérem ajudat si calia. A Nàpols ja hem fet bones pràctiques contra gentola com ells.
- Gentola? Es refereix a la Camorra o als magribins?
- No home, no, a la Camorra, no! Aquests són cristians, són els bons de la pel·lícula. Això faltava! Estava parlant dels morets sense papers!
- Ah, entesos! Els dolents de la pel·lícula són els magribins!
- És que allà en tenim massa, sap. I no estem per festetes de benvinguda als que vénen en les pasteres cada setmana com ací.
- Mare meua, quina bufa mental que tenen vostés. Mire, mire, açò són els programes de la festa que vosté diu de “benvinguda”. Passa que els han informat molt mal. Que a Ontinyent no hi ha hagut cap gran invasió de magribins immigrants. Açò és la festa local de cada mes d’agost, una cosa tradicional, una mena de concentració carnavelesca de disfresses.
- Com les que fan a Venècia abans de la Quaresma?
- Més o menys. Els moros que veieu al carrer contents i desfilant al ritme de la música són només cristians vestits de moros que estan passant-s’ho bé uns dies i prou.
- Vaja home, em deixa el seu programa de la festa perquè el mostre als meus camarades?
- I ara que ja saben que els que veuen pel carrer són només festers, què van a fer els dies que estiguen per ací?
- No ho sé, mire vosté. Demanarem informació al capo de Nàpoli que ens ha pagat el viatge perquè ens done instruccions. A mi el cos em demana vestir-me de moro i afegir-me a la festa. Per cert, i a la nit hi ha també velines boniques per als convidats com les de Berlusconi?
- Sí home, i una Vil·la-Cercosa en el Llombo per als carabinieri cabrons com vosaltres...

Festers proposa un sopar pel dia de l'Entrada

2009-07-28T11:40:00.000-07:00

La Societat de Festers planteja novament, a un dia de la venda de les cadires de l'entrada, i per segon any consecutiu, oferir als visitants i a la població d’Ontinyent la possibilitat de sopar en el descans de les dues Entrades del dia 21 d’agost. Un sopar que es seriviria després de l’Entrada
Cristiana a les instal·lacions del col·legi Carmelo Ripoll.

El sopar estarà preparat i servit pels restaurants que s’indiquen, i les reserves es poden fer
per telèfon o per e-mail a les següents direccions:

- Casa Luis (Juanma) 619709270 admin@casaluis.es

- El Cúgol (Miguel) 96 291 62 26 miguel@cugol.com

- El Tinell de Calabuig (Rafa) 96 291 50 48 eltinelldecalabuig@hotmail.com

- El Taulell (José) 96 238 39 79 rst.taulell@gmail.com

- Tourist info 96 291 60 90 http://www.ontinyent.es/

- Societat de Festers 96 238 02 52

Aquest és el menú del sopar que s’oferirà:

· Pa
· Escalivada
· Amanida d’embotits i llegums
· Llomello confitat amb albercocs i panses
· Pera bella Elena
· Sorbet de gelat de llima
· Cervesa o refrescos i minerals
· Vi tint

El preu del sopar és de 12 €.

Existeix també l’opció de cadira+sopar al preu de 19€.

Moros i Cristians. Tradició i modernitat

2009-07-28T11:24:00.000-07:00

Concepció Gandia

Les festes majors sempre han sigut l’event social més esperat per un poble. I a Ontinyent no podíem ser menys. Des de xicoteta he sentit un esborronar-me la pell quan començava a sentir els primers compassos de les bandes de música i passejant pel Carrer Major o per Sant Domingo veig eixes taules plenes amb festers sopant al carrer. I és que el començament de la festa és fresc i net. Tot lo món en té ganes i està de molt bon humor. Els carrers, acabats de posar, inviten a eixir i participar. Vindre a les festes de Moros i Cristians una vegada aquestes han començat és perdre’s una part molt important de la festa. Clar que hi ha foraster que ve divendres a contemplar l’entrada i en acabar se’n va.

Però si una és d’Ontinyent s’haurà de programar l’agenda per a estar al poble dimarts 18, o si molt m’apures dilluns 17. Els millors dies són els primers, i els anteriors als primers millors encara. Per una altra banda, no m’ha fet mai falta pertànyer a cap comparsa ni ‘eixir a festes’ per a gaudir d’elles i sentir-me integrada i participant. En el meu cas, no he sentit cap fervor per l’oficialitat i els discursos, per l’encotillada proclamació i els actes amb catifa roja al Teatre Echegaray, pel fervor religiós ni la pompa processional. Sempre he preferit el carrer i els actes que allí es desenvolupen. Sóc una festera pública i entenc la festa com l’oportunitat anual de relació i esbarjo, com la manera que tenim d’oblidar-nos dels problemes de cada dia i relacionar-nos, d’apagar la televisió i eixir al carrer a trobar-nos amb aquells que no veiem des de fa un any.

La festa de Moros i Cristians a la ciutat d’Ontinyent és com és gràcies a l’esforç dels festers i festeres que cada any fan front a les elevades despeses de vestuari, música i altres coses. Què seria del colorit i la sonoritat d’un acte com l’entrada de divendres si no fóra per eixe esforç? Tanmateix els temps canvien i la festa corre el risc de quedar-se ancorada en el passat, mantinguda per la inèrcia de repetir els encerts, però també els errors. Entenc que això és el que està passant a la festa major d’Ontinyent. En un any de crisi hauria d’haver-se encetat una reflexió de la societat ontinyentina sobre la viabilitat econòmica de la festa. ¿No resulten massa cares les festes enteses com s’entenen actualment? ¿No seria desitjable alleugerir la càrrega econòmica que han de suportar les esquenes dels festers? Per altra banda, ¿no penseu que a la festa li manca una major participació dels que no eixim a festes?, que tret dels actes oficials on els actors participen i els espectadors miren, ¿passen molt poques coses més? Per què no ajuntem el pa amb les ganes de menjar i obrim la festa al poble? Per què les comparses, previ pagament, no obrin més els seus locals i les seues revetlles a tot aquell que es vulga afegir? ¿No seria aquesta una manera de recollir fons per a finançar les seues despeses en les cares disfresses i música? I alhora, ¿no seria una manera de fer participar a tots i totes els que ho desitgen? Algunes vegades la força de la tradició és una maledicció. Si per la força de la tradició els responsables de les festes es neguen a introduir canvis tot adduint que sempre s’ha procedit igual, flac favor se li fa a l’adaptació de la festa als temps que corren. La festa ha d’evolucionar, com ho fa el món en el que vivim, i el conservadurisme en el que estan instal·lats els Moros i Cristians d’Ontinyent ha d’evolucionar cap a un progressisme modern que adapte la festa al segle XXI.

Vull afegir que n’hi ha un aspecte de la festa que em desperta la curiositat i que ben endreçat podria aportar-li riquesa, vitalitat i frescor. Per un costat el 50 % del seu nom es deu als moros. Per un altre, una gran majoria de festers que participen volen eixir de moros. Jo propose invitar el col·lectiu musulmà de la ciutat a participar-hi aportant la seua visió particular. Aquesta idea, ben portada i sense ferir sensibilitats, podria enriquir el contingut de les nostres festes. Al cap i a la fi, vulgam o no, ja som una societat multirracial i arribarà el dia que les ètnies que fa poc que han arribat a Ontinyent començaran a ocupar posicions de poder. Vegeu Obama. Si comencem a reconéixer els i les altres ontinyentines i ho fem en l’àmbit de la festa, ¿no estarem caminant cap a una societat més integradora? No fa molt vaig tindre ocasió de vore els castellers de Valls i em vaig admirar al descobrir que l’aixeneta era una xineta.

La festa major d’Ontinyent és una gran festa. Fóra una pena que la deixàrem esmorteir per no haver-la feta oberta i participativa. Passeu molt bones festes.

Fotos: Sergi Gómez i Soler

Venda de les cadires de l'Entrada 2009

2009-07-21T23:00:00.000-07:00

La Societat de Festers del Santíssim Crist de l'Agonia té previst el següent sistema per tal de posar a l'abast del públic interessat el lloguer de les cadires de les Entrades de Cristians i de Moros del proper divendres 21 d'agost. És el mateix procediment usat en els darrers anys.

1) Primer es retiraran els tiquets numerats per a accedir a la compra cadires. El dia per a repartir els tiquets serà el dimecres, 22 de juliol, d’11 a 13 hores, en la Societat de Festers.

2) La venda de cadires per a l’Entrada es farà a la seu de la Societat de Festers , a partir de les 15,30 hores i seguint següent calendari:

· 29 de juliol, dimecres, per als tiquets de l’1 al 100

· 30 de juliol, dijous, per als tiquets del 101 a 200

· 31 de juliol, divendres per als tiquets del 201 fins el final.

No s'ha indicat cap dia més de venda, però si fem cas als anys anteriors, s'habilitarà uns dies en el mes d'agost per tal de llogar les cadires restants.

El preu d'enguany de les cadires és de nou euros. A més, cal recordar que aquestes butlletes donen dret a seure en el recorregut dels Alardos, allà on vulguen els posseïdors de les mateixes. El preu de les cadires dels Alardos serà de dos euros, i s'inclouen ja amb les de l'Entrada.

Josep Ferrero Forcada composa la música per a la Presentació de Càrrecs 2009

2009-07-21T22:50:00.000-07:00

La Societat de Festers del Santíssim Crist de l'Agonia fa anys que va atresorant un patrimoni molt interessant de partitures pròpies fetes per músics ontinyentins que escriuen unes peces simfòniques que acompanyen l'acte de la Presentació de Càrrecs, abans de la pronúncia del Pregó de Festes. D'aquestes obres, poques han estat gravades en suport discogràfic i, a hores d'ara, són les grans desconegudes de la música morocristiana produïda a Ontinyent. Esperem que en alguna futura propera oportunitat, la Societat de Festers faça per difondre aquest aspecte tan interessant de la nostra realitat festiva.

Enguany, es suma a l'interessant llistat de músics que escriuen música pel "pregó", l'ontinyentí Josep Ferrero Forcada. Va nàixer aquest músic el 1981, i començà els seus estudis musicals als 9 anys en l’especialitat de trompa.

Ha finalitzat els estudis de Grau Mitjà en aquest instrument al Conservatori Professional de Música d'Ontinyent, i ha realitzat simultàniament el Grau Elemental en l’especialitat de Saxofó. Ha estudiat Magisteri (en l’especialitat d'Educació Musical) a València i, actualment, exerceix com a mestre d'Educació Primària.

Pel que fa a les festes de Moros i Cristians, ha compost la marxa mora “Moros Marinos”, dedicada al Primer Tro d’aquesta comparsa l’any 2005, Marcos Martí Mollà; a més, en 2007 compon la marxa mora “Als Xeus”, que commemora el 10é aniversari d’aquesta esquadra de la comparsa Mossàrabs.

A hores d’ara és músic de l'Agrupació Musical Ontinyent, que interpretarà l’obra simfònica per a banda creada especialment per al Pregó de les Festes de Moros i Cristians d'Ontinyent 2009

Tomás Garrido és el director de "Chimo" el 2009

2009-07-21T22:25:00.000-07:00

Saül Gómez Soler ja té successor en la direcció de la marxa mora "Chimo", l'obra del mestre José María Ferrero que obre cada dijous de festes per la vesprada els dies grans morocristians d'Ontinyent. Aquest any de 2010 s'ha optat de nou per un músic de fora de la ciutat. L'honor d'obrir les festes el proper 20 d'agost li correspondrà enguany a un músic de la Rioja, el senyor Tomás Garrido Fernández.

Aquest músic, director i musicòleg de prestigi, ha estat invitat a dirigir orquestres como la London Concertante, Orquesta Simfònica de Galícia, Orquesta y Coro de la Comunidad de Madrid, Orquesta Sinfónica de Màlaga, Orquesta Sinfónica de Madrid, Coro Nacional de España, Orquesta Filharmónica de Gran Canaria, Orquestra Filharmònica de Chestojowa (Polònia), Orquesta Sinfónica del Principado de Astúries i Orquestra Filharmònica de la Universitat de València.

Del treball del Sr. Garrido destaca l'adaptació de l'òpera “Le Revenant” del gran músic ontinyentí Josep Melcior Gomis, estrenada, sota la seua direcció, en el Teatro de la Zarzuela de Madrid al maig del 2000, una adaptació que posteriorment seria posada en escena en Tolosa de Llenguadoc. A l'octubre del 2003 i en el Teatre Echegaray, el Sr. Garrido es va fer càrrec de la direcció musical de l'Orquestra Filharmònica de la Universitat de València en la representació de la mateixa òpera.
Actualment és director de Camerata del Prado

Desitgem tota la sort al senyor Garrido. Hereta la plaça plena de gents i músics com no es recordava a Ontinyent en feia anys. Potser les interessants reformes aplicades a l'acte de l'Entrada de Bandes de Música, amb la decissió i l'anunci immediats de les bandes guanyadores dels premis d'uniformitat i d'interpretació, amb el fet que aquesta darrera banda puge a l'escenari per fer sonar el pas-doble que ha dut en la seua entrada, faran que els músics no abandonen l'acte tant punt arriben com ha estat habitual en els últims temps. La interpretació de "Chimo" de ben segur que és així més sentida pels festers i el públic.

Ací teniu el currículum complet del director Tomás Garrido.

Les Festes del 20 al 24 d'agost

2009-07-18T10:26:00.000-07:00

DIJOUS 20 d’agost Entrada de bandes
18:00 Desde la plaça de la Concepció i pels carrers de Gomis i Maians, fins a la Plaça Major. Aquesta Entrada comptarà amb la participació de totes les bandes de música que ens acompanyaran en els immediats dies festius. A les portes de la seu de la Societat de Festers, el President, els Capitans, Ambaixadors i Banderers de 2009, imposaran a la bandera de cadascuna de les bandes un llaç commemoratiu. En la desfilada es faran les corresponents qualificacions per tal d’atorgar els premis a la millor interpretació i a la millor uniformitat de les bandes participants.

Acabada la desfilada, i en la Plaça Major, es farà entrega dels premis d’interpretació i uniformitat a les bandes guanyadores. La banda que haja obtingut el primer premi interpretarà el pas-doble de la desfilada des de l’entaulat.

Tot seguit, totes les bandes participants, reunides i formades als peus del castell de festes, interpretaran conjuntament la marxa mora “Chimo”, del mestre José Mª Ferrero Pastor. Aquest any, el director escollit per dirigir les bandes és Tomás Garrido Fernández.

Alards
23:30 Des de l’avinguda de l’Almaig (en la confluencia amb el carrer del Violinista Matas), s’iniciarà la desfilada dels ALARDS, que recorrerà l’avinguda de l’Almaig i la de Daniel Gil fins a finalitzar en la plaça de la Concepció. A ritme de pas-dobles, les comparses desfilaran tot i guardant el mateix ordre establert per a l’Entrada. 01:00 En la Glorieta, revetlla amb l’Orquesta Glitter.

DIVENDRES 21 d’agost

Entrada infantil
11:00 Des de l’avinguda de Daniel Gil, en la confluencia amb l’avinguda de l’Almaig, s’iniciarà l’ Entrada Infantil, que recorrerà l’avinguda de Daniel Gil fins a la plaça de la Concepció, en la confluencia amb els carrers de Gomis i del músic Úbeda.

Entrada cristiana
17:30 Des de l’avinguda de l’Almaig, en la confluencia amb el carrer del Violinista Matas, i en ser disparada una potent carcassa, s’iniciarà l’Entrada del Bàndol Cristià. Desfilada dels defensors de la Creu, amb la comparsa dels “Cides” al davant, amb el capità Gonzalo Francés Galiana.

Entrada mora
22:30 Des del mateix lloc, i en ser disparada una potent carcassa, començarà l’Entrada del Bàndol Moro. La comparsa dels Mossàrabs iniciarà la desfilada amb el Capità Moro, Antonio Donat Espí. Ambdues entrades recorreran les avingudes de l’Almaig i de Daniel Gil, i conclouran en la plaça de la Concepció.

DISSABTE 22 d’agost

Diana
7:30 Desde la plaça de la Coronació, començarà la Diana, que recorrerà els següents carrers: Sant Antoni, Capellans, les Eres, Dos de Maig, Gomis i Maians fins a la plaça Major. La desfilada la inicia el bàndol cristià, encapçalat per la comparsa dels “Cides”.

Contrabando. A les 12:oo Al carrer Gomis i Maians es celebra el tradicional contrando de les comparses Marineros i Contrabandistas.

Mercat Medieval
13:30 En la plaça de la Vila, inauguració i Pregó del XII Mercat Medieval, a càrrec de Vicente Conejero Bellver. Aquest mercat romandrà obert fins el dilluns i estarà situat en les places de la Vila, sant Roc, el Fossaret i sant Pere de Verona.

Baixada del Crist
18:00 El bàndol Cristià estarà en l’Ermita de Santa Anna, i el Moro en la Glorieta. El Capità Cristià, farà un primer dispar d’arcabusseria, i el Capità Moro el respondrà. Des d’aquest moment, s’inica la Baixada del Santíssim Crist de l’Agonia, amb la batalla de so que els dos bàndols faran al peu del tossal.
19:00 Des de l’Escorxador Municipal, començarà la Processó de la Baixada del Santíssim Crist de l’Agonia, que transcorrerà pel carrer de la Cantereria, la plaça de Baix, el Porxet, la plaça Major i el carrer de Maians fins a l’Església de Sant Carles. A la posta del sol, eixirà la imatge del Santíssim Crist de l’Agonia des de l’Ermita de Santa Anna. A la seua arribada a l’Església de Sant Carles es cantarà l’Himne al patró de les Festes.

01:00 Correfocs. 02:00 Castell de Focs d’artifici en el riu, vora el Pont Vell. Tot seguit, en la Glorieta, revetlla amb l’Orquesta Tekila.

DIUMENGE 23 d’agost Diana de gala
6:30 La MISSA DE CAMPANYA, tindrà lloc en el carrer de l’Alcalde Paco Montés. En acabant, i des de la confluencia dels carrers de Sant Josep i del Dos de Maig, començarà la DIANA DE GALA, encapçalada pel bàndol Moro. L’arrancada de les comparses amb càrrec iniciarà la desfilada, que recorrerà l’itinerari acostumat.
Missa Major
11:00 Els Càrrecs, la Junta de Govern i els festers partiran des de la Societat de Festers fins a l’Ajuntament per tal de, junt amb les autoritats municipals, traslladar-se a l’Església de Sant Carles i asistir a la MISSA MAJOR en honor al Santíssim Crist de l’Agonia.

Acabat l’acte religiós, el seguici es traslladarà a l’Hospital de Beneficiència, on es realitzarà l’HOMENATGE ALS MAJORS allí acollits.
Solemne Processó
18:00 Des del carrer del Dos de Maig, en la confluencia amb el carrer de Sant Antoni, s’iniciarà la PROCESSÓ GENERAL.
20:00 La imatge del Santíssim Crist de l’Agonia, acompanyada pels fideos devots i dels festers amb cera, el clergat, la Junta de Govern, les autoritats i la banda de música partiran des de l’Església de Sant Carles per tal d’integrar-se en la processó, tot i realitzant el següent itinerari: carrer de Maians, plaça Major, carrer de sant Jaume, plaça de la Coronació, carrer de Sant Antoni, carrer del Dos de Maig, plaça de la Concepció i carrer de Gomis, per a tornar a l’Església de Sant Carles.
01:00 En la Glorieta, revetlla amb l’Orquesta Montecarlo.

DILLUNS 24 d’agost
10:00 En l’Església de Sant Carles, MISSA CONCELEBRADA per la Germandat Sacerdotal Ontinyentina en honor al Santíssim Crist de l’Agonia.
Ambaixada mora
11:00 Des del carrer de la Cantereria, les comparses mores avançaran amb descàrregues d’arcabusseria, fins a la plaça Major.
A la mateixa hora, des del Pont de Santa Maria, les comparses cristianes avançaran amb disparades d’arcabús pel carrer del Regall i el de la Magdalena fins a la plaja Major, on començarà l’AMBAIXADA MORA a les 12:00. En acabant l’Ambaixada, i una vegada vençut l’exèrcit cristià, s’iniciarà una desfilada fins a la plaça de la Concepció encapçalat per la comparsa dels “Cides”.
Ambaixada cristiana
17:00 Des del carrer de la Cantereria, les comparses cristianes avançaran amb descàrregues d’arcabusseria, fins a la plaça Major.
A la mateixa hora, des del Pont de Santa Maria, les comparses mores avançaran amb disparades d’arcabús pel carrer del Regall i el de la Magdalena fins a la plaja Major, on començarà l’AMBAIXADA CRISTIANA a les 18:00. Acabada l’Ambaixada, i derrotat l’exèrcit moro, començarà la DESFILADA FINAL. En la plaça de la Concepció s’entregarà a les comparses un record acreditatiu de la seua participació en les festes de 2009.

Actes previs

2009-07-18T09:27:00.000-07:00

DIVENDRES 24 de juliol

20:30 Presentació del Programa - Revista de Festes 2009 en el Saló d’Actes de la Societat de Festers, a càrrec de Rafael Torró Martínez, vocal de la comissió cultural.

DISSABTE 25 de juliol

14:00 Dinar de Germanor en la Societat de Festers.

19:00 Des de la plaça de La Concepció, s’iniciarà la desfilada de la Publicació de Festes 2009.

La comitiva es traslladarà pels carrers de Gomis i Maians fins a la Plaça Major, on s’iniciarà l’acte de la Publicació de Festes 2009. Les primeres autoritats civils i festeres convidaran els veïns d’Ontinyent i de la Vall d’Albaida a sumar-se a les festes que la ciutat dedica al Santíssim Crist de l’Agonia.

Tot seguit, s’interpretarà la peça “Himno de Ontinyent” i el seguici acompanyarà els Banderers de 2009 fins a la Societat de Festers, on seran dipositades les Banderes Oficials fins a l’inici de les festes i finalitzarà l’acte.

24:00 Entradeta. Desfilada que s’encetarà en el carrer del Dos de Maig (Hotel Kazar) i transcorrerà fins a la la Plaça de La Concepció, en la confluència amb els carrers de Gomis i del Músic Úbeda.

DIUMENGE 2 d’agost

09:00 En l’Ermita de Santa Anna, Missa en record dels festers difunts, Esforzar de Germanor i assaig de les Ambaixades.

DISSABTE 15 d’agost

21:30 En els jardins de la Glorieta,Sopar de Germandat Festera.

DIUMENGE 16 d’agost

09:00 En l’Ermita de Santa Anna, i después de les salves d’ordenança, Missa en record dels festers difunts.

10:00 En els locals de la Societat de Festers, “Esmorzar de la Llàgrima”, acte en què serà imposada la medalla acreditativa del seu càrrec als Primers Trons de 2009.

22:30 Des de la Societat de Festers partirà el seguici format per la Junta de Govern, Primers Trons, Càrrecs de Festes i autoritats, fins a la Plaça Major, on es procedirà a la Presentació de Càrrecs 2009.

A continuació tindrà lloc el Pregó de Festes de Moros i Cristians 2009 a càrrec de Da. Benita Ferrero-Waldner. En acabant l’acte, els assistents podran disfrutar del tradicional Fi de Festa en la Societat de Festers.

DILLUNS 17 d’agost

12:00 VIII Ral·li de Cotxes Antics, des de la Plaça de la Concepció.

15:30 En el Camp de Tir de Fuset, Concurs d’Skeet i Recorreguts de Cacera.

22:30 Eixida del seguici de la Societat de Festers fins a la Plaça Major, on tindrà lloc el XXVI Concurs de Caps d’Esquadra Infantils, en què participaran un xiquet o una xiqueta en representació de cadascuna de les vint-i-quatre comparses. En el transcurs del descans es farà entrega del diploma acreditatiu d’assistència dels participants en l’Escola de Caps.

L’acte conclourà amb l’entrega de premis als guanyadors de la present edició: diploma i Premi d’Honor “JOYERÍA FOLGADO” al primer classificat i accésit de cada bàndol, i diploma i record a la resta de participants.

DIMARTS 18 d’agost

15:30 En el Campo de Tiro de Fuset, Concurs de Tir de colom.

17:30 En el carrer de l’Altet de Sant Joan, Partida de Pilota.

DIMECRES 19 d’agost

12:00 Concurs de Tiradors de cervesa i Cursa de Cambrers, en la Plaça de la Concepció.

16:00 Concurs de Tir de Codornius llençades a màquina, en el Camp de Tir de Fuset.

23:00 Concert de “Revolver”, en el Poliesportiu Municipal.

23:30 Espectacle per a tots els públics en la Glorieta, camb Vicente Seguí i Noelia Cano.

“Dimecres de Vespra” (19 d’agost)

19:00 En la Plaça de la Vila, Concert de Música Festera a càrrec de la “Banda Simfònica Tot per la Música”, d’Ontinyent.

21:00 Recepció de les “Banderas de las Ocho Diputaciones del Camino del Cid” a Ontinyent. La desfilada començarà en el Pont Vell, i anirà per la Plaça de Baix fins a la Plaça Major, on seran rebudes per les autoritats municipals.

23:30 En la Societat de Festers, Música festera per a tots.

Pregoner del Mercat Medieval d'Ontinyent

2009-07-04T00:45:00.001-07:00

La Societat de Festers del Santíssim Crist de l'Agonia ha anunciat que la dotzena edició del Mercat Medieval de les Festes de Moros i Cristians d’Ontinyent ja té pregoner.

El senyor Vicente Conejero Bellver serà l’encarregat de pregonar les excel.lències d’aquest mercat instal.lat al barri de la Vila i que s’inaugurarà el dissabte dia 22 d’agost.

El Sr. Conejero Bellver, Graduat Social i Auditor Sociolaboral, és fester, Benimerí des de l’any 1990, i en concret de la penya “Montó, el Sable”. Ha exercit diversos càrrecs en la seua comparsa, entre ells, el de secretari.

Al Programa-Revista de les festes, ha escrit sobre diverses temàtiques: heràldica, genealogia,
història... La seua relació amb la Societat de Festers també contempla la seua participació en la Comissió de reforma dels Estatuts.

Succeeix en el càrrec al psicòleg i Fontano Fermín Ferrero.

Font i Foto: Nota de Premsa de la Societat de Festers

Editorial

2009-07-01T03:00:00.000-07:00

Roig

Crònica està viva.

La prova més evident de la seua pervivència és que no paren les visites a la plana Web, a pesar que encara és una plana provisional que hem de millorar en tots els aspectes formals, de prestacions i de continguts. Els col·laboradors i lectors ens ho reclamen amb tota raó i nosaltres estem obligats a donar resposta.

Aparèixer l’Extra de Festes de Moros i Cristians en format digital era un altre repte que ens encoratja. Havíem d’estar al carrer com fóra en ocasió de les festes majors d’estiu d’Ontinyent i havíem de seguir la trajectòria d’haver estat sempre la revista que millor i més àmpliament ha tractat el tema fester morocristià d’Ontinyent.

Enguany, no es pareixerà en res el format de l’extra de festes al que estàvem acostumats, i no només perquè caldrà llegir-nos i escoltar-nos en la pantalla d’un ordinador, sinó perquè no hi haurà entrevistes repetitives com en ocasions anteriors als càrrecs festers ni als prohoms de la festa. Ni falta que els fa. Però sí que repetirem molts dels apartats tradicionals que hi apareixien a la revista anual en paper, aquells que més èxit tenien entre els lectors. I n’apareixeran coses noves, la música per exemple, coses que en format en paper ens era impossible traure.

Enguany, mentre estem llegint allò que ens escriuen els nostres col·laboradors podrem escoltar de fons una marxa mora, una cristiana, o qualsevol cançó que ens semble interessant perquè els nostres lectors estiguen al dia del que ofereixen els nostres cantants.

I les imatges! Ara no patirem ja perquè la factura d’impremta s’apuge perquè il·lustrem amb quatre o vint-i-quatre fotografies un escrit, o fiquem aquelles imatges de la festa més interessants encara que no siguen les que els protagonistes haurien triat per a la pròpia satisfacció personal.

I l’humor! La secció habitual dels extres de festes dedicada a l’humor fester augmentarà en qualitat i en quantitat. És la nostra pretensió.

I tot això si la xafogor de l’estiu pesat que estem passant no impedeix que els col·laboradors habituals ens envien puntualment els seus articles promesos. Fins i tot, també publicarem algun article, comentari i fotografia no sol·licitats que la redacció considere oportuns, però sense cap compromís previ de publicar tot allò que se’ns envie, clar.

No pretenem esdevenir càtedra festera ni molt menys. Mai s’ha pretés des de les nostres pàgines donar lliçons a ningú sobre les maneres d’organitzar un acte fester o sobre com s’han de comportar els càrrecs de cap comparsa. Res més lluny dels nostres objectius. Tot i això, amants com som de la llibertat d’expressió, deixem que cadascú expresse lliurement la seua respectable opinió, de la qual ell només serà el responsable.

Per allò que diuen que la festa comença la vespra, el Crònica festiu eixirà cada dia renovat fins la vespra mateixa del dia gran de la setmana de festes, el dia de l’entrada, el 21 d’agost. I després de passades les festes farem una valoració global, acompanyada de fotografies.

Comença la festa, senyores i cavallers, xics i xiques, agnòstics, moros jueus i cristians!
Manteniu-vos-en connectats.

Dibuix: Roig

Fotografia: Sergi Gómez i Soler