Altres motivacions i ideals en la Festa de Moros i Cristians

Fermín Ferrero Sanchis

Voler fer-nos una idea d’allò què són els Moros i Cristians analitzant només la festa actual és un error, com voler conéixer una persona basant-nos només en com és hui. En ambdos casos, les circumstàncies del passat donen sempre un sentit diferent a allò que veiem ara, producte d’una evolució lògica, però que no se’ns presenta obertament. L’amor a la Història, o l’odi a les Matemàtiques, per posar un exemple, poden deure’s a l’actitud d’uns professors que anys enrere van obrir –o tancar- la porta a eixos camps de coneixement, i explicarien un comportament actual que en ocasions ens sembla irracional. Per això, quan parlem –quan critiquem- les festes de Moros i Cristians, seria recomanable anar més enllà del present, i escarbar un poc les arrels. No dic que siga una cosa que abolisca la crítica: simplement, la fonamentarem millor.

Des de fa uns anys, està centrant-se molt l’atenció en les antigues Soldadesques com a punt de partida per als Moros i Cristians. Aquestes celebracions, derivades dels “alardos” (parades militars de les milícies del poble), ja contenien en els segles XVII i XVIII elements que implicaven una major teatralitat, com la presència de capitans, sergents, així com la caracterització del bàndol moro per a representar “els enemics” i la presa simbòlica de castells de fusta. Encara que no eren anuals, sembla que la més mínima ocasió especial, com les victòries militars, era bona per a celebrar les Soldadesques, però en última instància la motivació principal d’aquestes parades era l’entrenament d’aquelles milícies per a que estigueren preparades en cas d’alertes freqüents, com els atacs dels pirates barbarescos sobre la costa valenciana. En temps dels Àustries, aquesta “militarització” dels pobles va ser bastant extesa, però va minvar amb l’entrada dels Borbons, a qui no els feia molta gràcia això que el poble disposara de pólvora i s’organitzara per si mateix per a la defensa militar. “Tot per al poble, però sense el poble” era el lema de la Il·lustració, i les Soldadesques es van prohibir durant dècades, fins que Gaspar Melchor de Jovellanos va recomanar, en un memorial de la Real Academia de Historia de 1796, que es permetera la celebració i conservació d’aquestes parades militars, perquè, segons ell “...las soldadescas y comparsas de Moros y Cristianos, son tanto más dignas de protección cuanto más fáciles y menos exclusivas, y por lo mismo merecen ser arregladas y multiplicadas”.

La forma de plantejar les Soldadesques en bàndols, el de “nosaltres, els cristians”, i el dels “nostres enemics” (en aquells temps, els turcs o moros) va motivar la suma de participants que volien fer pública la seua defensa del país i de la gent (de “lo nostre”), de forma que es van incorporar a les desfilades el clero i la noblesa local, junt amb altres gents del poble, generalment agrupades en gremis. Aquest fet, no per casualitat, implica la primera diferenciació pareguda a les comparses o filaes. Com a mínim, la presència d’eclesiàstics i de nobles a les desfilades ens evoca ràpidament la imatge de dos de les primeres comparses d’Ontinyent, els Capellans i els Estudiants (Estudiants / noblesa, pensant que aquesta classe era la que disposava de majors possibilitats d’accedir a estudis).

Encara que a Ontinyent hi disposem de molt escassa informació, el temps de la invasió napoleònica va aportar alguns detalls molt significatius per a les Soldadesques (ja pràcticament Moros i Cristians). Per un costat, es recupera, a la força, la mobilització ciutadana per a les milícies en defensa del país (i, amb ella, els exercicis d’entrenament, que en el passat van constituir les Soldadesques). L’altre element, més simbòlic i, per això, més important, era el de l’atac rebut, la invasió i, sobretot, els abusos que els francesos van cometre entre la població i el patrimoni, que van motivar una reacció de defensa “front a l’enemic”. Aquesta idea de “nosaltres, els bons” i “ells, els roïns” va cristalitzar de nou amb els Moros i Cristians, que ara mostraven el bàndol cristià com els defensors de les costums nacionals cristianes (i que representarien comparses com l’Antiga Espanyola, per exemple), al qual es van sumar aquells que lluitaren contra els francesos: els llauradors, els bandolers i els capellans (aquestos últims, per cert, van encapçalar més d’una partida de guerrillers durant el conflicte). El reverend bocairentí Francisco Vañó, en el seu llibre “Bocairente. Fiestas a San Blas obispo y mártir, Soldadesca y Moros y Cristianos”, ressalta la mentalitat de guerra santa: “...contra Napoleón primero, contra los liberales, después. El francés Blaze, en sus Memorias de un boticario, se queja de esto: de que para los españoles, franceses y enemigos de Dios fuesen la misma cosa”, observació molt important que ens posa de nou sobre la línia de les festes com una afirmació / confirmació del grup, del “nosaltres – ells”, més enllà de la noció purament històrica o musulmana.

Aquesta idea es veuria reforçada posteriorment, una volta foragitats els francesos. El convuls segle XIX espanyol va donar peu als primers moviments constitucionals, una incipient democràcia, el liberalisme i la pérdua de poder de certs estaments, com la noblesa i l’Esglèsia, tot el qual va veure’s reflectit en les celebracions de Moros i Cristians, que es van arribar a convertir en una mena de “vehicle de comunicació” sòcio-polític. Els liberals atacaren l’Esglèsia i la Monarquia, i els carlistes s’hi van oposar en forma de guerres, i així ho figuraren en els Moros i Cristians, en forma de Navarros, Vizcainos, Catalans o Zuavos. Un cas molt il·lustratiu d’aquesta idea el constituirïa la citada comparsa Terç de Zuavos, traslladada quasi directament de la tercera Guerra Carlista (1872 – 1876, a tocar dels anys de naixement de la nostra festa): aquestos Zuavos, distingits en Itàlia en la defensa dels Estats Pontificis, es van incorporar als Moros i Cristians al bàndol de la Creu, com és lògic, i es van trobar en algun poble (com Sax) amb la formació d’una comparsa de Garibaldins (els seus enemics a Itàlia). De la mateixa manera ens informa el reverend Vañó sobre la festa a Bocairent, quan parla que al poble veí els burgesos i partits més oposats a l’Esglèsia es van agrupar en la comparsa de Moros Vells, com una forma de manifestar les seues idees. Superant les nostres fronteres, S. Moreno va destacar, en el Programa de festes de Bocairent de 1971, que dins les celebracions de Moros i Cristians que es feien entre la població índia de Nou Mèxic “...cada año el bando cristiano, con atuendo de conquistadores españoles, tenía más dificultad para reclutar sus comparsas y en cambio con el «moro» se identificaban tantos ideales indios frustrados. Con la manifestación folklórica parece se exteriorizan sentimientos colectivos, se reviven una hazañas, que son como una meta ejemplar de continuidad, y unas aspiraciones que deben permanecer. Poco más o menos una gran liturgia que revive periódicamente y que manifiesta la comunión profunda del grupo.”

Els inicis del segle XX van continuar amb la inestabilitat política i econòmica heretada del segle anterior, però diversos factors van anar posant fi a les comparses com a mitjans de comunicació social. El Romanticisme, que va centrar des de finals del segle XIX la seua atenció en l’Edat Mitja, va facilitar un gust creixent per un passat gloriós que, a més, obria noves vies en la vertent estètica i no generava tants conflictes ideològics. Alcoi va ser pioner en aquesta tornada al passat medieval, que es va impulsar fortament amb l’arribada del cinema. La Guerra Civil i la posterior dictadura van posar fi a qualsevol possibilitat d’expressió social de les comparses, més enllà dels elements purament històrico – festius, la qual cosa va obrir el camp a la situació actual, totalment bolcada en la recreació històrica.

Aquesta visió de les festes no és excloent, sino més bé complementària, d’altres tantes visions, com la religiosa, o la purament festiva; és a dir, la festa, en el sentit literal de la paraula, també ha sigut l’eix de la celebració morocristiana, amb gent gaudint, acudint a actes, música al carrer, etc., com hui. Però, segons hem vist, la festa de Moros i Cristians ha sigut molt més que això, des de fa molt de temps. Podem estar segurs que sense divertiment, sense esplai, les festes haurien desaparegut progressivament, però és també molt fàcil que sense aquestes trames profundes, sense aquestes implicacions socials que hem descrit, la festa mai hauria alcançat l’estatus actual, i s’hauria quedat com una mena de carnestoltes. Són coses com aquestes les que li proporcionen un caràcter distint i especial a les nostres festes.