Blog especial de la Revista CRÒNICA Digital de la Vall d'Albaida
Dedicat a les Festes de Moros i Cristians d'Ontinyent
Juliol-Agost de 2009 cronicamic@gmail.com


La nostra portada. Obra d'Àngel Alberca

dimarts, 11 d’agost de 2009

Moros vells, Cristians nous. Mudèjars i Moriscos en la Festa de Moros i Cristians


Albert Alcaraz i Santonja



El 22 de setembre de 1609, un ban subscrit pel virrei de València, el marquès de Caracena, ordenava que tot morisc, home, dona o xiquet majors de sis anys, es prestara a abandonar de seguida les seues cases i presentar-se en menys de tres dies a un dels ports assignats per a tal fi per procedir al seu embarcament cap al Nord d’Àfrica. Els matrimonis formats per cristià de natura i morisca junt els seus fills, els que demostraren mitjançant llicència episcopal la seua bona cristianadat, els seus esclaus i descendents i els xiquests menors de sis anys que els pares vulgueren deixar en mans de cristians, quedaven dispensats d’esta obligació. La disposició, aprovada pel Consell d‘Estat el 4 d’abril de 1609, s’estenia a tots els moriscos de l’antic Regne de València, acordant-se els ports de Vinaròs (junt al dels Alfancs de Tortosa), el Grau de València, Dénia i Alacant com a punts d’embarcament. En poc més de tres mesos, 100.000 persones, un terç del total de la població del territori valencià, acusats de professar d’amagat la religió islàmica, abandonaven per sempre la terra que els havia vist nàixer, aquella on feia segles descansaven els seus avantpassats.

Finalment, la Corona acceptava les tesis de les altes instàncies de l’Església Catòlica, encapçalades pel dominic Jaume Bleda i l’arquebisbe de València, Joan de Ribera, que sota l’argument de la impossible evangelització dels moriscos, exhortaven els poders públics a la seua immediata expulsió. I si be, en un principi, alguns es resistiren (assalts als castells de Sella i Guadalest, rebel•lions de la Mola de Cortes i la Vall de Laguar), la immensa majoria no tingué més opció que acceptar amb resignació la seua partida cap a un destí incert, on molts moriren inclòs abans d’embarcar, altres patiren els assalts i saqueigs en les naus que els transportaven per part d’altres embarcacions o dels propis mariners i quasi tots, foren abandonats a la seua sort només arribar a port.

Finalitzava així un període de quasi tres-cents anys de coexistència més o menys pacífica, més o menys esvalotada, mai completament acceptada, entre dues comunitats: els cristians conqueridors i els musulmans vençuts que en la seua derrota no els queda més que acceptar les condicions de la pau oferta pels guanyadors. Un període, que en donava pas a un altre on la uniformitat religiosa de l’estat, tant anhelada per l’Església, no podia amagar la magnitud d’una crisi econòmica i demogràfica de primer nivell.

Hui, quan fa quatre-cents anys d’un esdeveniment com aquest, que ha marcat de manera tant decisiva el nostre present, fem un somer repàs a alguns personatges i fets claus en el devenir d’aquell temps i ho farem atenent a la manera en que una de les principals manifestacions culturals nostres, la festa de Moros i Cristians, evoca aquesta qüestió.


MUDÈJARS I MORISCOS EN LA FESTA DE MOROS I CRISTIANS.

Repassada la història i geografia de la nostra festa de moros i cristians, aquella que té com a centre neuràlgic les comarques que envolten les serres d’Aitana i Mariola i les Valls del Vinalopó i que s’allarga fins a Múrcia i Albacete, cal dir en primer lloc que el fet morisc ocupa un lloc poc rellevant en ella ja que l’episodi central dels Moros i Cristians és per norma el de la Reconquesta (entesa com aquell període que la historiografia tradicional espanyola entenia com el moment que va des de la batalla de Covadonga fins la presa de Granada) i els personatges més assenyalats, aquells que eixa mateixa historiografia promocionà com estàndards del coratge hispànic: Pelayo, el Cid, Guzmán el Bueno, els Reis Catòlics, ... Tanmateix, en repassar més detalladament aspectes de la nostra festa, podem trobar tant en festes centenàries com en les de nova creació, alguns detalls directament relacionats amb la qüestió morisca.

Així, si parem l’atenció en les filaes o companyies festeres que al•ludeixen als musulmans que visqueren al regne cristià de València entre el 1238 i 1609, entre el moment de la conquesta de València pel rei Jaume I i el de la publicació de l’ordre d’expulsió dels moriscos, dos noms ens venen de seguida al cap, els Mudèjars i els Moros Vells. Els primers, presents a les festes d’Alcoi, Sant Blai (Alacant), Oliva, Novelda, Cocentaina, Ontinyent, Ibi, Castalla i Múrcia, representen els musulmans que després de la conquesta cristiana van poder seguir vivint ací, d’acord amb la seua fe, llei i costums, però a canvi de residir en les zones més desfavorides i en nuclis urbans aparats de la resta, les conegudes com moreries. Els segons, propis de moltes de les festes centenàries, estan presents de molt antic a les festes de Bocairent, Sant Vicent del Raspeig, El Palamó, Petrer, Agost, Oriola (com a Moros Viejos de Aben Moor), Castalla, Villena, Crevillent (com a Moros Vells Tuareg), Biar i Banyeres de Mariola, i deuen el seu nom a la transposició al bàndol moro de la fórmula cristians vells-cristians nous, que era la manera que fins el moment de l'expulsió es servia per identificar els cristians de natura (vells) d'aquells amb passat musulmà, els nous convertits al cristianisme, els Moriscos.

Però si la fórmula Moro Vell té algun sentit, pel paral•lelisme que presenta amb la cristiana (el moro vell, en tant manté la seua fe primera, encara que d'amagat, podria ser tant el morisc com aquell que des l'altra vora de la Mediterrània intenta i de vegades amb èxit, assaltar la costa), curiosa resulta l'accepció Moro Nou, existents a Sant Vicent del Raspeig, Petrer, Agost, Villena, Albaida, Biar i Banyeres de Mariola. Una denominació aquesta, que troba pocs fonaments en el relat històric ja que es tractaria del poc probable cas en aquell moment de cristians convertits a l’Islam (potser ara podríem parlar dels casos dels renegats, pirates com el sard Axe Baxa, al que una recent investigació li atribueix ser el responsable de l'atac a la Vila Joiosa del 29 de juliol de 1538, Dragut, o els propis germans Aruj i Jaireddin Barbaroja, que després de ser capturats sent xiquets a Lesbos , renunciaren a la seua fe cristiana i acabaren convertint-se en els barbarescos mes temuts de tot el segle XVI). Però, creem que la seua denominació, per l'època en que es popularitza (mitjans del segle XX), tindria més a vore en la dicotomia vell i nou (apareixen per norma en poblacions on existeixen amb anterioritat els Moros Vells), tal com sol ocórrer en els cas dels pobles on hi ha dues agrupacions musicals (La Vella i la Nova).

Altres companyies que podríem ubicar dins el context històric en que situem aquest article hi serien els pròpiament denominats Moriscos (Oliva i Calp), els Moros de Bèrnia (Altea), els Musulmans Tagarinos (Benidorm) , els Moros del Castell i del Raval (Benilloba) i les filaes Al-Azraq (Albaida i Alaquàs) i els Nazaríes de Aben Humeya (Oriola). Hi ha qui creu que dins d'aquest apartat cabrien els Moros Espanyols d'Ontinyent, pel fet de tractar-se de moros nascuts al territori hispànic. El que no tenim tant clar es si foren els moriscos l'argument en que es basaren els seus fundadors (1920) a l'hora d'anomenar-la. Potser la seua raó de ser es localitzaria en l'antic protectorat espanyol (Nord del Marroc), recordem que aquesta comparsa la creen un grup de festers provinents de la comparsa Kàbiles.


AMBAIXADES, CONVERSIONS I BATEJOS

Atengam ara a la part més teatral de la nostra festa, les ambaixades i parlaments, per veure de quina manera hi apareixen aquells aspectes històrics tractats en aquest article: entregues pactades de territoris, conversions, revoltes morisques, etc.

Analitzades les ambaixades de vora seixanta poblacions que celebren festes de Moros i Cristians, només en trobem referències a Mudèjars i Moriscos en una desena d’elles. Així, a Benidorm, l’ambaixador moro parla de recuperar la terra dels seus majors i la nostàlgia l’embarga en evocar l’ànima de la seua gent tant temps expatriada a Tunísia. A Benigànim, l’ambaixador moro inicia el seu parlament fent saber que es troba al davant les portes d’un poble que ha estat el solar dels seus pares i avantpassats i exigeix se li torne la terra que de nou xafa, doncs seua ha estat des de fa més de cinc-cents anys. A Múrcia l’ambaixada cristiana relata el fet històric de l’entrega de la ciutat per part d’Aben Hud a l’infant Alfons de Castella. Aquesta finalitza amb l’acceptació de la condició de vassallatge per part del rei moro i el compromís de respecte a les costums dels musulmans, que podran seguir vivint-hi, per part de l’infant castellà. Quelcom semblant es relata a Crevillent, Elx, Paterna, Alaquàs i València, on els relats acaben amb les acceptacions de rendiment de vassallatge dels caps moros locals cap al rei Jaume I. A Alcoi, Montaverner i Llutxent el relat ens aproxima a les revoltes d’Al-Azraq, si be en el cas de la darrera població, el protagonista de l’acció és el fill del “dels ulls blaus” Aben Bazel, que agafà el testimoni d’aquell quan caigué mort l’any 1276 intentant prendre Alcoi, fet que narren, com es clar, les ambaixades alcoianes.

Els relats de conversions, popularment coneguts com “Despojo del Moro”, tanquen les seqüències festives de Bocairent, Fontanars dels Alforins, Banyeres, Beneixama, Villena, Alcázar de San Juan, Almansa i Santomera. Pràcticament idèntics, llevat dels dos últims, són tot un acte d’afirmació cristano-catòlica amb un important component catequètic, “la ley de Dios es la buena” i a ella s’acull el cap dels moros després de veure el seu exercit, fins eixe moment invicte, ara esclafat per culpa de Crist i de Maria.


Com a darrera novetat inclosa a un programa d’actes moro-cristià, hi destaquem el que es realitza a Elx durant el mes de febrer des del 2003 amb motiu de la celebració del mig any de les seues festes de Moros i Cristians: el Bateig dels moros del Raval. L’acte celebrat al dins d’un teatre amb una escenografia ben curada amb text del dramaturg Antonio Amorós Sánchez recorda els batejos masius de mudèjars portats a terme pels agermanants durant el conflicte que entre els anys 1521 i 1525 aquests últims mantingueren amb la noblesa valenciana. Si el rei Ferran el Catòlic, al contrari que havia fet respecte els mudèjars castellans, obligats a la conversió mitjançant un decret signat en 1502, mantingué, en part per la pressió dels senyors valencians, que els mudèjars d’ací pogueren seguir practicant la seua fe. Aquesta condició de protegits de la noblesa, junt a les acusacions d’ajudar els pirates barbarescs en les seues incursions sobre la costa valenciana, motiva que els agermanats, els prengueren com objecte d’expiació sobre els qui descarregar la seua fúria en un conflicte que s’havia tornat cada vegada més cruent. La validesa d’aquestes conversions, provocà, l’any 1524, un fort debat entre la noblesa i la Inquisició. Mentre que aquesta última contemplava que els batejos s’havien realitzat seguint el ritus canònic, si be sota fortes dosis de coacció, els senyors no n’estaven gens d’acords. Que els mudèjars deixaren la seua condició de musulmans per convertir-se en cristians, els restava arguments a l’hora de mantindre’ls sotmesos i explotats. Ara els deurien de tractar com cristians i això es suposava pagar-los més. Si, pel contrari, decidien marxar a l’Àfrica es perdia una mà d’obra barata i submisa. Finalment, com ja s’ha apuntat abans, l’any 1525, la Corona donà per bons aquests batejos i obligà a la conversió als qui encara no ho havien fet.

Per acabar, voldríem citar la curiosa escenografia que es munta a la Vila Joiosa per a la realització del Desembarc la matinada del 27 al 28 de juliol. Allí, sobre l'arena de la platja, un curat campament cristià espera amb foc d'arcabús i canonades l'arribada de les tropes mores. Al costat, altre recinte, diferenciat amb motius propis ,allotja els moros que no han embarcat. Així que en el cas de La Vila, unes festes on la referència morisca no apareix per cap costat ni en el nom de les companyies ni en els textos de les ambaixades, l'argument morisc (recordem que la Vila Joiosa al segle XVI era una vila de cristians vells envoltada de poblats moriscos: Relleu, Finestrat, Sella, ...), ha estat l'excusa perfecta per justificar que els moros compartesquen, això si, separats dels cristians, la platja, abans que es produixca el desembarcament moro.



Bibliografia:

ALCARAZ I SANTONJA, Albert: “Moros i Cristians, Una Festa”. Picanay, Edicions del Bullent, 2006.

BENITEZ SÁNCHEZ-BLANCO, Rafael; GARCÍA MARSILLA, Juan Vicente; PIQUERAS SANCHEZ, Norberto (dir.): “Entre terra i fe. Els musulmans en el regne cristià de València (1238-1609). València, Universitat de València, 2009.

CHARLES LEA, Henry: “Los Moriscos Españoles. Su conversión y expulsión”. Alicante, Publicaciones de la Universidad de Alicante, 2001.

ESCOLANO, Gaspar: “Década primera de la Historia de Valencia”. València, 1611.

MÁRQUEZ GALVAÑ, Vicente: “1538, Crónica del día de Santa Marta. Origen de la Fiestas de La Vila”. Companyia Moros Tuareg, Rei Moro 2009. La Vila Joiosa, 2009.

U.N.D.E.F: “Guía festera 2009” . Petrer, 2008

U.N.D.E.F: “Textos de Embajadas de la Fiesta de Moros y Cristianos” . Petrer, 2003

Cap comentari:

Publica un comentari