Festa Festera

Salvador Mollà

Vàlgam déu, les festes! L’esperit que desbloqueja les tensions humanes, que abraça la il·lusió de viure, que ens fa confraternitzar amb els amics i veïns, oblidant-nos encara que siga circumstancialment de les misèries amb què freqüentment empobrim les nostres relacions. Festes fins i tot a pesar de la tan cacarejada crisi, perquè si no podem comprar les tomates a l’hipermercat, les plantarem en el bancalet i a sobre les tindrem més bones i tot i sense insecticides. No hi ha mal que per bé no vinga! També l’atur ens pot fer reflexionar i madurar a més d’un, almenys sobre la mentida en la que hem viscut els darrers anys.

A principi dels 80 desfilàvem, encara que sense eixir del carreró del Camí dels Carros. Érem un cercle d’amics de la festa de moros i cristians però no massa de la festa oficial, aquella que vèiem excessivament institucionalitzada, masclista i cara. I per no perdre’s l’eufòria col·lectiva organitzàvem els nostres sopars sobaquers i seguíem el ritual desfilant avant i arrere del carrer.
Allò que distingia aquella mena de comparsa llibertària era, d’entrada, la funcionalitat del vestuari, una mena d’híbrid moro-cristià i pop, perquè no s'ha d’oblidar que aquestes iniciatives varen sorgir en els anys de la transició, un temps d’eufòria distingida i covada entre la Ploma Elèktrika i el Centre Excursionista.

A nivell estatal hi havia una gran eufòria de grups pop-roquers amb cançons joves i divertides amb les quals la Ploma Elèktrika estava completament a la moda. Eren els temps dels pastissets de primentó i tomata de Rosariet, la de la Casa Cubelles, una delícia de la gastronomia valenciana que no tinc clar que Casimir Romero els haja provat, però en qualsevol cas la nostra era una època en la que barrejàvem la tradició i la modernitat d'una manera equilibrada, la qual cosa es manifestava en els sopars de festes del nostre Camí dels Carros.

Aquella particular festa de moros i cristians no ens impedia, atenent a la joventut que ens bullia en la sang, que quan el vaivé de les marxes mores no estava a l’altura del nostre entusiasme no dubtàvem en ballar rock and roll a ritme de radio-cassette, això sí, amb les variopintes sotanes de la festa, ignorant per complet els estatuts estantissos de la festa oficial que estava celebrant-se uns carrers més enllà a l'altra vora del riu.