Fotografies de Pep Alfonso
Ja poden passar els anys, a l'any que ve en farà cent i cinquanta, que la història festiva es repeteix sempre. Que si els moros disparen des de la Cantereria i des de la Vila els Cristians és cosa jove, el fet mateix de disparar, les paraules de Joaquim Josep Cervino en boca dels centinel·les i dels ambaixadors, el ritual dels cavalls que avancen per dut el missatge que trencarà el Capità de torn. Versos i més versos que el públic repeteix perquè els té dins com a cosa apresa amb estima i ara els repeteix al mateix temps que gesticula l'Ambaixador... Tot es repeteix i tot és admirable. Hi ha qui ho descobreix enguany i s'endurà per sempre la màgia, hi ha qui la té de sempre i la vol renovar cada any...
Callen els arcabussos, prova a parlar la raó de qui es creu capaç de convéncer amb belles paraules, mentideres sempre pel contrari desconfiat. L'Ontinyent de cada dia es vist d'època i fa ambaixada de si mateix, oblida els seus dols i problemes però els llença amb frases belles i pòlvores alades. En acabar la festa, tot seguirà igual i començarà de nou el cicle...
Però les armes faran que la cosa canvie, més que siga per unes hores mínimes. L'Ontinyent cristià de gent que va passant i fent es canvia en moro. Però molt lluny del que ja no proposarien ni els més alarmats predicadors, els moros no ens han canviat els noms, ni les lleis ni cap cosa de lloc. No han dut més prosperitat ni crisi que la que teníem ja habitant entre nosaltres. No ens han imposat cap nou alifat ni capgirat la llengua ni l'esperit. Només la lluna blanca sobre fons vermell del turc oneja sobre la torre redona del castell de festes. Els festers, tant moros com cristians, se n'han anat a dinar i a beure i descansar. A disfrutar de les llibertats festeres del momentani Hisn 'Untinyân.
