Blog especial de la Revista CRÒNICA Digital de la Vall d'Albaida
Dedicat a les Festes de Moros i Cristians d'Ontinyent
Juliol-Agost de 2009 cronicamic@gmail.com


La nostra portada. Obra d'Àngel Alberca

dijous, 20 d’agost de 2009

La cultura popular que se'n va. Un conte de la Vall de Biar sobre els Alforins.

Romà Francés i Berbegal



La nostra societat està canviant molt depressa. Els nostres pobles, de fa quaranta anys enrere, amb economies i estructures quasi completament agràries, han evolucionat a unes formes de vida i comportaments molt distints. Per tant, hem de reconéixer que una gran part de la nostra personalitat va extingint-se a poc a poc.
I per altra banda, davant eixe fenòmen només podem recollir el que siga possible i publicar-ho de forma escrita o audiovisual. Així, almenys es podrà transmetre a futures generacions.

La cultura popular pot oferir encara a la nostra societat actual un rendiment interessant. No podem oblidar de cap manera el que un dels seus motius més essencials, com és la identitat cultural que representa, és també on trobem el sentiment viu d’una comunitat humana, el seu imaginari col·lectiu i la seua forma d’entendre la vida.

Tot seguit els referim un conte sobre el sermó de la festa de Fontanars dels Alforins, que es conta en els pobles de la Vall de Biar i que refereix el temps aquell en què el poble alforiner era encara una partida d’Ontinyent. Potser va ser un succés real d’aquella època, o potser només és fruit de la fantasia o de la mala bava, però s’ha transmés, com tants altres, oralment de generació en generació i ha donat lloc, o ha reforçat, una expressió de la parla popular... “el que vullga saber, que estudie”...


.......................................


Es conta que ja fa molt anys, els veïns de la partida dels Alforins d’Ontinyent van requerir al capellà de Beneixama per a predicar el dia de la seua Festa Major, dedicat a la Mare de Déu del Rosari.

Així es va quedar establit i en arribar el dia de la festa, el senyor rector de Beneixama es va posar en camí cap a Fontanars, per la senda que comunicava els dos pobles, a través del barranc de Franco.

El trajecte havia de fer-se en una burreta que tenien els pares del capellà i que, per altra banda, també faria menys penós el viatge per poder estar en condicions i resoldre com calia el sermó sol·licitat.

L’acompanyava també el seu germà, que a peu portava la burreta del ramal, per no distreure el rector, que faria quasi tot el camí llegint capítols bíblics en llatí, en un llibret xicotet.

De tant en tant, alguns animalets que eixien del camí eren motiu per què el senyor rector els llençara alguna expressió llatina i en vers, com per exemple: Corvus volantis, camino caminantis. El seu germà, al sentir-lo fer eixes exclamacions, es deia per a ell mateix: - D’a quarto, que serà el sermó que farà el meu germà a Fontanars.

Com que havien eixit molt de matí de Beneixama, a l’hora prevista ja es trobaven a la porta de l’església de Fontanars, tocant el primer toc a missa.

La missa major va escomençar a l’hora prevista, amb assistència de majordoms i autoritats. quan ja va arribar el moment del sermó, el predicador es va traslladar a la trona i escomençà la dissertació.

Sembla que el temari que va escollir per a predicar no era del gust del públic assistent, a tal efecte, alguns homens que hi havia prop de la trona escomençaren a remugar entre ells. El germà del capellà se’n va adonar i per fi, quan els comentaris d’avorriment anaven en augment, el germà del rector que es trobava al peu de la mateixa trona, se’n va eixir un poc al mig de la nau de l’església i dirigint-se al seu germà, va exclamar: _ Joano, baixa! El que vullga saber que estudie i es gaste els diners com el pare!

D’eixa manera, es va acabar desseguida el sermó i el predicador se’n va entrar a la sagristia, es va llevar els hàbits corresponents i, sense despedir-se del rector, se’n tornaren desseguida a Beneixama, sense esperar-se ni a dinar.

Conte contat
Conte arrematat.
Foto: Sergi Gómez

Cap comentari:

Publica un comentari