Blog especial de la Revista CRÒNICA Digital de la Vall d'Albaida
Dedicat a les Festes de Moros i Cristians d'Ontinyent
Juliol-Agost de 2009 cronicamic@gmail.com


La nostra portada. Obra d'Àngel Alberca

dimarts, 28 de juliol de 2009

Moros i Cristians. Tradició i modernitat


Concepció Gandia


Les festes majors sempre han sigut l’event social més esperat per un poble. I a Ontinyent no podíem ser menys. Des de xicoteta he sentit un esborronar-me la pell quan començava a sentir els primers compassos de les bandes de música i passejant pel Carrer Major o per Sant Domingo veig eixes taules plenes amb festers sopant al carrer. I és que el començament de la festa és fresc i net. Tot lo món en té ganes i està de molt bon humor. Els carrers, acabats de posar, inviten a eixir i participar. Vindre a les festes de Moros i Cristians una vegada aquestes han començat és perdre’s una part molt important de la festa. Clar que hi ha foraster que ve divendres a contemplar l’entrada i en acabar se’n va.

Però si una és d’Ontinyent s’haurà de programar l’agenda per a estar al poble dimarts 18, o si molt m’apures dilluns 17. Els millors dies són els primers, i els anteriors als primers millors encara. Per una altra banda, no m’ha fet mai falta pertànyer a cap comparsa ni ‘eixir a festes’ per a gaudir d’elles i sentir-me integrada i participant. En el meu cas, no he sentit cap fervor per l’oficialitat i els discursos, per l’encotillada proclamació i els actes amb catifa roja al Teatre Echegaray, pel fervor religiós ni la pompa processional. Sempre he preferit el carrer i els actes que allí es desenvolupen. Sóc una festera pública i entenc la festa com l’oportunitat anual de relació i esbarjo, com la manera que tenim d’oblidar-nos dels problemes de cada dia i relacionar-nos, d’apagar la televisió i eixir al carrer a trobar-nos amb aquells que no veiem des de fa un any.

La festa de Moros i Cristians a la ciutat d’Ontinyent és com és gràcies a l’esforç dels festers i festeres que cada any fan front a les elevades despeses de vestuari, música i altres coses. Què seria del colorit i la sonoritat d’un acte com l’entrada de divendres si no fóra per eixe esforç? Tanmateix els temps canvien i la festa corre el risc de quedar-se ancorada en el passat, mantinguda per la inèrcia de repetir els encerts, però també els errors. Entenc que això és el que està passant a la festa major d’Ontinyent. En un any de crisi hauria d’haver-se encetat una reflexió de la societat ontinyentina sobre la viabilitat econòmica de la festa. ¿No resulten massa cares les festes enteses com s’entenen actualment? ¿No seria desitjable alleugerir la càrrega econòmica que han de suportar les esquenes dels festers? Per altra banda, ¿no penseu que a la festa li manca una major participació dels que no eixim a festes?, que tret dels actes oficials on els actors participen i els espectadors miren, ¿passen molt poques coses més? Per què no ajuntem el pa amb les ganes de menjar i obrim la festa al poble? Per què les comparses, previ pagament, no obrin més els seus locals i les seues revetlles a tot aquell que es vulga afegir? ¿No seria aquesta una manera de recollir fons per a finançar les seues despeses en les cares disfresses i música? I alhora, ¿no seria una manera de fer participar a tots i totes els que ho desitgen? Algunes vegades la força de la tradició és una maledicció. Si per la força de la tradició els responsables de les festes es neguen a introduir canvis tot adduint que sempre s’ha procedit igual, flac favor se li fa a l’adaptació de la festa als temps que corren. La festa ha d’evolucionar, com ho fa el món en el que vivim, i el conservadurisme en el que estan instal·lats els Moros i Cristians d’Ontinyent ha d’evolucionar cap a un progressisme modern que adapte la festa al segle XXI.

Vull afegir que n’hi ha un aspecte de la festa que em desperta la curiositat i que ben endreçat podria aportar-li riquesa, vitalitat i frescor. Per un costat el 50 % del seu nom es deu als moros. Per un altre, una gran majoria de festers que participen volen eixir de moros. Jo propose invitar el col·lectiu musulmà de la ciutat a participar-hi aportant la seua visió particular. Aquesta idea, ben portada i sense ferir sensibilitats, podria enriquir el contingut de les nostres festes. Al cap i a la fi, vulgam o no, ja som una societat multirracial i arribarà el dia que les ètnies que fa poc que han arribat a Ontinyent començaran a ocupar posicions de poder. Vegeu Obama. Si comencem a reconéixer els i les altres ontinyentines i ho fem en l’àmbit de la festa, ¿no estarem caminant cap a una societat més integradora? No fa molt vaig tindre ocasió de vore els castellers de Valls i em vaig admirar al descobrir que l’aixeneta era una xineta.

La festa major d’Ontinyent és una gran festa. Fóra una pena que la deixàrem esmorteir per no haver-la feta oberta i participativa. Passeu molt bones festes.


Fotos: Sergi Gómez i Soler

Cap comentari:

Publica un comentari