Blog especial de la Revista CRÒNICA Digital de la Vall d'Albaida
Dedicat a les Festes de Moros i Cristians d'Ontinyent
Juliol-Agost de 2009 cronicamic@gmail.com


La nostra portada. Obra d'Àngel Alberca

dilluns, 17 d’agost de 2009

Sobre les Ambaixades Satíriques, un punt de contacte teatral entre els Moros i Cristians i les Festes de Folls valencianes.

Sergi Gómez i Soler



Si comencem afirmant que els valencians som persones teatrals no descobrirem res ni serem originals, perquè s’ha repetit això fins al cansament. Adorem les formes teatrals més que no el teatre en si, i els hem guardat un lloc ben important en cadascuna de les nostres societats-pobles, el lloc del protagonisme en la festa.

Les nostres festes, des de les que consisteixen en amuntegar elements per cremar-los fins aquelles que comporten un risc personal evident, totes elles tenen un component bàsic teatral. Unes persones acompleixen un paper (el de jove protagonista de la festa que llueix els possibles del pare, el de jove que demostra la seua força pujant a una cucanya, la destresa temptant un bou, la valentia dins una cordà, la gràcia en una dansà, la resistència en els jocs d’origen morisc...). Els altres miren, miren i analitzen si el pare té possibles, la força dels joves, la destresa, la valentia, la gràcia i la resistència. Tot en la nostra festa és mirar i ser mirat, d’ací la importància que sempre hem donat a l’aparença i a la vanitat social, o potser és que del nostre costum socio-festiu han vingut aquests... El fet és que no ens ha costat res el disfressar-nos per, tant de manera seriosa com també còmica, representar davant els nostres veïns qualsevol passada més o menys teatrera. I, des d’un just punt de vista teatral, no ens ha eixit mal la cosa, que alguna que altra de les nostres expressions festives-escèniques històriques estan entre les primeres de la vella Europa per qualitat i història. Mireu sinó el cas del Misteri d’Elx, el primer Patrimoni de la Humanitat no tangible i glòria de la cultura pròpia en procés d’extinció.
O els tants mistèris perduts, com el de l’Ascensió de Castelló de la Plana, les tantes i tan desconegudes Sibil·les, els tantíssims xiquets, més encara xiquetes, vestits d’àngels que igual canten la resurrecció de Crist com anuncien l’arribada d’una festa major... Si diu la contalla que vàrem ser capaços de cremar l’altar major de la catedral de València amb l’acte del devallament de la Colometa de la Pentecosta, tot un joc teatral d’espurnes pirotècniques a cobert gòtic, com anem a estranyar-nos de les tantes i tan variades, i sovint espectaculars possibilitats dramatúrgiques que conserven les nostres festes? Les Roques valencianes servien per representar sobre elles Misteris sacres, a Morella, la desfilada de les danses en els matins del Sexenni rep com a nom el teatral d’“el Retaule”, Sant Vicent Ferrer no para de fer miracles cada primavera i tota la vida s’han fet col·loquis marians amb lluites entre un moro i un cristià per exalça les festes de les marededéus trobades, i els festers de Sant Antoni de Vilafranca s’enfronten encara al guarda de la serra a l’hora d’entrar les soques de la foguera al poble, i Tirisiti, a Alcoi, encara ens endolça el nadal fent el fatxenda malfeiner i ficant-se de mala manera amb el polític o la polèmica de torn.

D’entre totes les festes valencianes són sense dubte els moros i cristians mariolencs els que han sabut recollir aqueixa essència teatral de manera més profitosa. Totes elles són una gran obra dramàtica de lluïment social empeltat amb un record històric més o menys falaç o cert, que això va per pobles i tradicions. Una festa, com hem apuntat alguna vegada de manera atrevida i molt discutible, ideal per a voyeurs i per a gent que s’agrada de ser vista. Uns desfilen amb les millors robes que el costum i la inventiva proporcionen, els altres seuen, aplaudeixen o no segons el gust i les coneixences, i fan judici crític de la manera de desfilar, de l’actuació del cap d’esquadra, la conveniència de les músiques, els ballets, els seguicis, els vestits dels protagonistes principals... Tot és un goig dels sentits en la festa morocristiana, un goig fins i tot contradictori en si mateix –o almenys difícil d’entendre des de fora de la festa mateixa-, perquè qui desfila deixa de fer-ho per tal que el miren i arriba a prendre un paper conscient dins la seua possibilitat de representació; no es disfressa, es vist, cosa que implica una assumpció de responsabilitat representativa davant el poble que l’observa, el té com a rememoració del propi passat i segons els aprenentatges propis i la vivència de la festa busca amb ells i amb tot el conjunt magnífic que els envolta la catarsi festiva. I la cosa encara es complica més en el cas de l’anul·lació absoluta de la pròpia personalitat amb els raríssims vestits de singular o de negre. Amb ells s’acaba tota possibilitat d’individualisme (per més que provem a saber qui és qui) i es genera una imatge coral ferestega, la de l’esquadra de guerrers meravelladora que només exalça el propi conjunt i el de la filà o comparsa que representa.

El súmmum del fet teatral morocristià és, sense dubte, l’acte de les Ambaixades. Siguen actors professionals o bé festers amb interés per l’actuació, les obres, pròpies de cada poble o apropiades, mantenen tots els elements necessaris del teatre seriós però pensat per al carrer. Un diàleg seriós i amb arguments de tipus sentimental i creencial sovint, amb escassa referència històrica real, interpretats pel moro i el cristià davant un públic espectant que sovint coneix fragments sencers d’una obra que es té com a fita literària local, i per tant, interioritzat com a orgull propi comunitari, i amb una bona part de festers que esperen disparar els arcabussos en acabant la declamació tot afegint un colofó apoteòsic. Aquest és, malgrat l’interés social en passar-lo a les desfilades de lluïment, la base certa de la festa i la seua explicació en el temps, tan pel que fa al seu naixement com també al seu manteniment històric.

Hi ha també les menudes i reduïdes Festes de Folls, vingudes de les remotes llibertats hivernals romanes i que encara esguiten el nostre territori amb exemples meravellosos. Solen estendre’s des d’abans del Nadal fins a la Pasqua passant pel Carnestoltes, que és la seua exaltació màxima. Aquestes festes, també tenen un gust especial pel fet teatral, un fet, però, que no és mai de lluïment sinó de denúncia social, i que provava de subvertir, més que fóra només el dia dels Innocents o el que pertocara segons el costum de cada vila, el dia a dia. Una quotidianitat que era avorrida per les classes socials baixes. Per unes hores també les classes altes gaudien en vestir-se de pobres i en cedir el poder als més bojos de la contornada. Només des de l’eixida a la posta del sol.


Expulsió de l'Ajuntament i presa de poder pels Folls del Camp de Mirra 2007

Tant els Moros i Cristians actuals com els Folls, a l’hora d’actuar, són fidels a la representació d’una època. Els Folls s’han quedat en el segle XIX i exploten els seus valors costumistes. Els Moros i Cristians han evolucionat molt des del seu segle XVIII de referència. L’han mantés en les seues filades injustament i incorrecta tatxades d’anacròniques (Maseros, Estudiants, Contrabandistes...) i l’han variat fins a una edat mitjana tan desconeguda com també plena de possibilitats imaginatives en els altres àmbits representatius. Així doncs, ningú acaba representant l’actualitat vigent per més que a través de les representacions prova de demostrar la vigència ideològica positiva per a la comunitat actual d’aquells temps més o menys fundacionals. Els Moros i Cristians lluiten galantment davant un castell de mentida a no ser que l’interés turístic busque les possibilitats que el castell siga el de deveres, si se’n té, i els Folls es visten de rector, agutzil, alcalde, pregoner i magistrat i improvisen absolutament per controlar els pesos i les mesures dels comerços d’Ibi o per aconseguir almoines per a les animetes vives del Camp de Mirra, o es visten de Rei Pàixero per assegurar una bona subhasta de béns a Biar... Però el perill teatral dels Folls no es troba en aquesta representació de multes i captura de veïns amb cordes i xàvegues, sempre improvisada i impossible de predir, la més coneguda de les seues, sinó en les Ambaixades satíriques que també protagonitzen.
Potser la més sentida, per les conseqüències que ha tingut, és la dels Amantats de Biar. Sobre un carro abans i ara sobre un camió engalanat, els qui el dia 28 de desembre seran l’Ajuntament de Folls, són, en la nit del 27, els qui oculten la seua personalitat, o millor la canvien en consciència col·lectiva, amb mantes (amantats). I allí els tens perbocant el seu monòleg pontificador el punt just del recorregut en què cal ficar-se amb alguna persona d’eixe veïnat immediat. Van llegint el llibre que ells han escrit on, a mode de letania, es conten les barbaritats més bàrbares que han perpetrat els veïns durant l’any i que aquests pensaven que eren secretes i que ningú més sabia... El públic es fa cómplice en repetir aquesta letania frase a frase... I en acabant, el llibre es tanca i no s’obrirà fins després d’un any, i ja poden ploure querelles, com ha passat, que sempre les han guanyat els Folls, que diuen la veritat i no tenen pèls en la llengua.



I a l’endemà, la gran batalla de farina i ous i pólvora, una batalla que a diferència d’altres tampoc no acaba sent una vertadera ludomàquia promísqua, perquè no s’efectua una guerra de tots contra tots sinó que hi ha bàndols, per més que siguen poc apreciables. A Ibi lluitarà l’Ajuntament per contenir una ferotge Oposició...

És normal que malgrat les diferències amplíssimes entre ambdues categories festives hi hagen connexions festives indubtables, tot i comptant que les dues s’han desenvolupat pels segles sobre un mateix territori. Però mentre els Moros i Cristians (amb les Ambaixades i els textos menors com ara els “Despojos del Moro” només han influït en la grandària i les possibilitats d’espectacle d’autes antics i seriosos, com les representacions de Reis o altres que han nascut al seu caliu, de caire històric (com ara el Tractat d’Almisrà del Camp de Mirra) o infantil (com és el cas de la Llegenda de Sant Jordi de Banyeres de Mariola), aqueixa influència no passa mai d’ací. En canvi, les menudes festes de Folls sí que han sabut introduir el seu esperit en els Moros i Cristians, amb un fum d’oportunitats per a desplegar el seu desvergonyiment i llibertat socialitzadora.




Així, dins de l’àmbit fester morocristià, pocs són els pobles que no tenen algun apartat teatral públic còmic. Una versió en satíric de les pròpies ambaixades, uns textos històrics que representar als que s’afegeixen un munt de destrellats. Hi ha els tants “Contrabandos” o lluites entre els representants del poble (Mariners a Ontinyent, Maseros i abans Garibaldins a Cocentaina) i les filades de Contrabandistes. A Ontinyent, el cas és molt curiós, perquè la gràcia humorística es troba en un text preciós que, en el pas dels anys, ha quedat com a canònic i ha perdut el sentit original d’algunes de les gràcies, passant així ara per ser un text respectable i l’acte per un fet curiós i aplaudible, però mai no burlesc. Eixa burla continua viva en l’Ambaixà del Tonell de Muro i, especialment en les Ambaixades de la Rissa que, feliçment, han estat recuperades fa dos anys a Bocairent.


Els Ambaixadors de l'Ambaixada de les Tomaques de Cocentaina 2009

Menció apart mereix la tinguda com a més antiga (sense ser-ho), i millor d’aquestes ambaixades còmiques morocristianes. L’Ambaixada de les Tomaques de Cocentaina. Les dues filades de Cavalleria, Els Bequeteros moros i els cristians de la Cavalleria Ministerial, una vegada s’ha fet l’Ambaixada Mora oficial i Cocentaina ja és festivament musulmana, s’enfronten a tomacades (uns mil quilos en 2009) en un lloc apartat. Tot ve del fet que els seus cavalls (de cartró) s’esglaiaven en escoltar la pòlvora..., i clar, millor enfrontar-se tot usant un producte abundant a les ribes del Serpis. Res, que després d’una molt interessant ambaixada, que recull tots els millors tòpics de la literatura festiva mariolenca, passant-los per la batedora d’un humor molt de la meitat del segle XX però encara vigent, vinga a fer-se de tomatades sense que al final hi haja cap vençut i qui guanye siga la germanor i l’alegria remullats tots amb l’aigua netejadora que deixen anar les mànegues.




Ambaixador Cristià d'Alfarrasí 2008


Però el més alt dels exemples de la comunió entre Moros i Cristians i Festes de Folls es troba en Alfarrasí. La seua Ambaixada “seriosa” és una transpossició dels Amantats d’Ibi o el Pregó del Camp de Mirra. El moro al balcó de l’Ajuntament i el cristià a terra. El públic escampat per la plaça esperant el catxondeig. Un a l’altre van recordant-se i informant sobre totes les coses curioses que han anat passant al poble, i en veritat que poc es censuren a l’hora de referir fets i passades...

Encara trobarem, a més de les Ambaixades Satíriques, altres punts de contacte entre Moros i Cristians i Folls, que afecten les primeres festes. El gust per la disfressa dels Alardos d’Ontinyent i tots els pobles que els han imitat i que de retruc impossibiliten l’èxit d’un carnestoltes popular a la vila del Clariano. O la presa pels Moros de l’eina amb què atrapen els Folls les seues víctimes (Ibi, l’Olleria, Ràfol de Salem), les xàvegues tradicionals del blat, per aquells que volien anar a treballar el dia posterior de les festes i que ha acabat prenent eixe nom, el d’Eixabegó (Bocairent i Ontinyent pels Moros i Cristians, Bèlgida pel carnestoltes...). I encara hi ha l’obsequiositat pública dels festers d’una i altra festa, així com la caritat institucional que és present en els Moros i Cristians però que és la base mateixa d’existència dels Folls.




Moltes coses i molt de temps, esperem, per contar-les.

Cocentaina-Ontinyent. Agost de 2009.


Bibliografia:

- ARIÑO VILLARROYA, A. i SALAVERT FABIANI, V.L. (dir). Calendari de Festes de la Comunitat Valenciana. Volums I, II, III i IV.. Fundació Bancaixa. València 1999-2003.

- GÓMEZ I SOLER, Sergi. “L’Ambaixada de les Tomaques. Una ludomàquia promísqua exemplar”. Programa de Festes de Moros i Cristians de Cocentaina 2004. Junta de Festes de Moros i Cristians. Cocentaina 2003.

- ARIÑO VILLARROYA, Antonio i GÓMEZ I SOLER, Sergi. “Les Festes d’Hivern a la Vila d’Ibi. 25 anys de recuperació de la festa (1979-2004)”. Ajuntament d’Ibi. Ibi 2004.

- MONFERRER I MONFORT, Àlvar. Les festes de Folls. Col·lecció Etnografia. Serie Minor. Generalitat Valenciana, núm 34. València 1996.



Cap comentari:

Publica un comentari