Pepe Galiana
Això va i era una vegada, no fa massa temps, un país on tot era preciós, fantàstic. Tenia les millors ciutats, els terrenys més productius i els seus fruits eren cobejats per la resta de territoris, les platges de sorra finíssima i ben netes, els paisatges havien sigut copiats de les millors il·lustracions que us puguéreu imaginar, però clar, tan sols hi havia alguna cosa que desentonava amb tot aquest idíl·lic paradís. Entre els seus habitants, la majoria dels quals eren nobles, honrats i treballadors, destacava un grup molt particular. Era la gent de l’elit, que es creia dins d'una bombolla, a part de la resta de la societat i havien establert, per ells mateix, un estil de comportament, on sobreixia la seua manera d'estar, ésser i comportar-se.
Vivien amb molta ostentació, utilitzaven vestimentes molt cares i de famoses marques de tela, quasi sempre importades de l'estranger, res d'adquirir-les en les seues terres, per cert, molt importants en el què es referia a la producció tèxtil, ni tampoc feien res per comprar els bolsos o parells de sabates, molt ben fets en les terres del seu sud, no home no..., els portaven de més enllà, d'on es perdia la vista per l'horitzó, entre vàries cadenes muntanyenques.
Vivien amb molta ostentació, utilitzaven vestimentes molt cares i de famoses marques de tela, quasi sempre importades de l'estranger, res d'adquirir-les en les seues terres, per cert, molt importants en el què es referia a la producció tèxtil, ni tampoc feien res per comprar els bolsos o parells de sabates, molt ben fets en les terres del seu sud, no home no..., els portaven de més enllà, d'on es perdia la vista per l'horitzó, entre vàries cadenes muntanyenques.
Clar, i tot això, el ritme de vida que portaven, era extremadament car, i la majoria de les persones no s'ho podien arreglar soles, fins que amb el pas del temps, aparegué una criatura estranya, la forma de la qual no s'apreciava ben bé, i era massa complicat com per a fer la seua descripció exacta. Es podia afirmar que semblava una sinuosa boirina, que es movia lentament, com les serps, però apuntant a totes les direccions. Anava cap ací i cap allà, i com si dels Reis Mags es tractara. Anava regalant a uns i a altres, detalls que provocaven expressions com: “t'has passat molts pobles”; “açò val un ou”; “només queden dos escalonets”, i la cosa siga dita, no eren ben enteses per la resta de ciutadans i ciutadanes, i quedaven bocabadats al veure'ls en els actes públics on assistien.
L'extravagància del cas es donava quan qualsevol persona es preguntava d'on es treien aquells meravellosos presents. Ells i elles afirmaven, juraven i perjuraven dient que era d'ells, i ho havien pagat ben bé, copiant la famosa frase del capità moro alcoià (“açò ho pague jo!”), sempre amb els maravedís en mà, com si diguèrem en metàl·lic, i per suposat, res de res dels rebuts, que això on s'havia vist? I és clar, el poble senzill, dubtava, es mossegava les ungles, i a les seues interioritats, els malaïen, i pensaven que aquest grup estava aprofitant-se’n dels seus càrrecs i privilegis. Però no se'ls ocurriria acusar-los de res, perquè l'esmentat grup, amenaçava amb forts càstigs i improperis, com el foc de l'infern, si era per cas, a qui intentara anar més lluny i volguera creuar la vorera del que estava establert i estipulat.
I allò més graciós del conte, pensaven les persones humils, era la frase més famosa que esgrimien, afirmant que tot el món rep regals, i si no, que s'aguanten, així que esperaven que vingueren prompte emissaris intel·ligents amb la veritat ben clara i vertadera, per a poder dilucidar què dimonis passaria...
Tindrien tots vestits, sabates, joies, cuixots...? O pel contrari ens contarien que eren tots i totes mentiders...? L'estranya criatura també eixia en les “barques” de les festes d'Ontinyent...? Es llevarien els regals i ho entregarien a les persones més necessitades...? Si fóra aixina, algú o alguns es podrien quedar descalços i en “porreta”.
L'extravagància del cas es donava quan qualsevol persona es preguntava d'on es treien aquells meravellosos presents. Ells i elles afirmaven, juraven i perjuraven dient que era d'ells, i ho havien pagat ben bé, copiant la famosa frase del capità moro alcoià (“açò ho pague jo!”), sempre amb els maravedís en mà, com si diguèrem en metàl·lic, i per suposat, res de res dels rebuts, que això on s'havia vist? I és clar, el poble senzill, dubtava, es mossegava les ungles, i a les seues interioritats, els malaïen, i pensaven que aquest grup estava aprofitant-se’n dels seus càrrecs i privilegis. Però no se'ls ocurriria acusar-los de res, perquè l'esmentat grup, amenaçava amb forts càstigs i improperis, com el foc de l'infern, si era per cas, a qui intentara anar més lluny i volguera creuar la vorera del que estava establert i estipulat.
I allò més graciós del conte, pensaven les persones humils, era la frase més famosa que esgrimien, afirmant que tot el món rep regals, i si no, que s'aguanten, així que esperaven que vingueren prompte emissaris intel·ligents amb la veritat ben clara i vertadera, per a poder dilucidar què dimonis passaria...
Tindrien tots vestits, sabates, joies, cuixots...? O pel contrari ens contarien que eren tots i totes mentiders...? L'estranya criatura també eixia en les “barques” de les festes d'Ontinyent...? Es llevarien els regals i ho entregarien a les persones més necessitades...? Si fóra aixina, algú o alguns es podrien quedar descalços i en “porreta”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada