Fotos de Pep Alfonso
Potser haja estat tot una pantomima, però és la nostra forma d'entendre les coses, la vida, les vacances, l'estiu, el disfrut, el nostre passar pel món. Potser la lluita siga de broma perquè sabem que tot acaba en un abraç, però bé fan els xiquets de la foto en tapar-se els oïts, perquè les arcabussades són vertaderes, són profundes, abraçadores, infinites. És també aquesta la nostra manera de fer-nos presents al nostre món, a través del soroll eixorc i la violència imitada. Almenys aquest soroll fa tremolar muralles festives i guanyar festivament castells i no és banal foc d'encenalls. Tampoc no és cutre la cosa, en absolut..., per més cutre que siga la cosa de les banderes sobre el castell, però ja s'ho farà Festers, sempre pegant bandades!
De nou les belles paraules. De nou les paraules que no duen res més que a la guerra, però que no són ni banals ni estúpides perquè, carregades de raons del cor, gens efectives en les coses de l'espasa, evoquen imatges i sentiments únics pels qui especten, pels qui vestits disparen, per qui estima i atén tot i tement la disparada. No hi ha paraules inútils. Ans al contrari, per més que no aconseguisquen res, han dit meravelles que fugen en l'aire, però que molta gent du al cor i les guarda com a tresor per a l'any que vindrà tornar-les a dir i a sentir... Com si amb elles renovaren un compromís d'estima...
No hi ha tampoc brega que valga. Uns som d'una part i els altres de l'altra, i encara trobaríem més bàndols si ho vulguérem, els d'ací i els d'allà i els de més lluny dels de més lluny encara. Els qui creuen en un, en molts, en cap, en res. Els qui van vindre i són d'ací i els que sent nascuts ací no s'hi sentirien mai. Els uns i els altres. Els tots. Tots som Ontinyent. I ara, després de les festes, equivocadament, tornem a ser Cristians.
Mai no caldria que les festes acabaren. O sí, perquè arriben a ser dures de dur... Caldria que Ontinyent estiga sempre en festes i que no guanyaren mai els Moros, i menys encara els Cristians. La multiculturalitat que proposen, el miratge cal·leidoscòpic, el mereixem viure sempre...
Una festa que ens ha unit el claustre de professors i l'assemblea d'alumnes, els traficants, els que duen els contenidors pel mar, els qui assalten els contenidors del mar, els que reben subvencions per quatre trossets de terra que treballen, a les bones famílies musulmanes de pro, els qui arriben en pastera, els pressumptes nubis de les esquadres de negre... els que destrossen "Creu Daurà" immisericordement i no s'esperen a "Chimo" perquè des de les sis..., els qui perquè creuen tindre un poquet de "poder fester" alcen el cap i així caminen, els qui ens acompanyen amb ritmes brasilers o amb munyeires galegues, a les que ballen i estan tot l'any competint per a veure qui ix més en la premsa, els mercaders benvinguts de les paradetes, els qui fan les disfresses menys originals i repetides, els qui escriuen els més coents especials festers (nosaltres), els hostalers que mai no posen garrafó als clients més joves, els tants turistes que diuen que venen per unflar l'estadística, a la gent que llença a les barques i sí que atreu el turisme del voltant, els periodistes que no tenen empatx ni s'avergonyeixen en escriure que el Crist de l'Agonia ja és patró d'Ontinyent, els joves que empalmen i que es beurien si pugués ser la font de la rotonda del Salvador, la política que per assentar o no assentar un altre polític en la tribuna d'autoritats i diuen que per dir a la tele que li paguem que no l'entrevisten acaba en la portada d'un periòdic provincial donant encara més mala imatge d'ella i del propi poble, els qui venen les cadires i que un dia... Tantes cultures diferents, tanta meravella junta en un mateix temps i en un espai tan voluble.
La multiculturalitat de la Festa, que sapiam conservar-la durant tot l'any...
