Ximo Urenya
No sé del cert si badallar és una addicció o no ho és. Li preguntaré a l'expert del Crònica en matèries addictives si es podria afegir el badall al llistat de conceptes classificables com a tal. El que sí que he observat és que el fet de badallar està associat a una sèrie de mancances corporals o espirituals -psicòlògiques, com dirien ara els científics- que es donen estranyament en situacions d'un cert estrés post-traumàtic, post-festiu, post-coital, post-gastronòmic, post-... A vegades els badalls sembla que siguen l'efecte de la conjunció d'un cúmul de circumstàncies volgudes o no relacionades totes elles amb un excés determinat: ser fester a Ontinyent, per exemple.
En el cas que ens ocupa, el del enorme badall d'un fester de la comparsa dels Fontanos el dia de la Diana de gala del diumenge 23 d'agost passat, les causes són lògiques i totalment admissibles: falta de son, excés gastronòmic, probable excés d'ingestió etílica (?), excés de treball relacionat en la necessitat d'anar prenent nota dels esdeveniments festers quotidians per a fer l'esborrany de la que serà la crònica de la festa, excés d'activitats paternes nocturnes quan es té una criatura de poques setmanes de vida, excés de zel que comporta la responsabilitat d'un dirigent de la festa... Massa excessos per a una mateixa persona.
Una característica del que se suposa que és una addicció, el fet de badallar, és que els observadors involuntaris d'un badall són contaminats, encomanats, del tal badall i immediatament responen inconscientment a un estrany estímul que els obliga a badallar també solidàriament. És el cas que va ocòrrer el citat diumenge: dos dels fontanos van badallar també, els més pròxims a l'autor de la inspiració bucal, cadavanter en la sèrie dels conseqüents badalls. Un d'ells va ser ben sorollós, per cert. No sabem quants espectadors serien afectats també per aquella acció incontrolable del fontano, però fins i tot el fotògraf responsable de la presa de la instantània indiscreta va haver de fer un esforç considerable per evitar la seua rèplica bucal. El que desitgem és que molts dels badalls que observem en bona part dels components de la comparsa dels mirons siguen l'efecte de les causes descrites més amunt i no del tedi, una altra de les causes dels badalls que sovintegen en el paisanatge espectador.
Disculpem els badalls, només faltaria. No compartim la norma d'urbanitat desfassada que associa els badalls en públic amb els pets, els rots o les sarpades ocasionals a l'engonal. Penseu que una cosa és emetre un soroll amb un ocasional acompanyament de pudors poc agradables i una altra cosa una inspiració profunda d'aire, el badall, sempre associat a la necessitat d'aportar una dosi suplemetària d'oxígen a les cèl·lules del cos, probablement maltractades per les circumstàncies.
En el cas dels festers, moros, cristians o agnòstics, els badalls podrien interpretar-se benèvolament com a símptoma d'haver gaudit plenament de la festa. Almenys això és el que suposem en el cas de la persona que apareix fent ostentació d'un amable badall, desvergonyit, natural, llarg, acompanyat d'estirament descurat de les extremitats superiors. La postura resultant no pot ser més còmica.
Però atenció al fontano-cronista, que un excés d'inspiracions bucals sobtades pot tenir les seues conseqüències nefastes. S'ha de pensar que en cada badall obstruïm la trompa d'Eustaqui i per tant produïm una instantània sordera sense cap dany aparent a l'aparell auditiu. Però qui pot assegurar que un excés, una addicció incontrolada al badall, no pot provocar al remat una sordera permanent? Siguem cauts!
