Ontinyent, Ontinyent

Paco Muñoz

Ahir estava jugant Ferrero a la tele i vaig haver d’apagar-la perquè estava patint de vore‘l patir a ell. Eixe sentiment, hi havia que pensar d’on venia perquè Ferrero és del Madrid... Però jo recorde anys arrere, quan un servidor anava a cantar a Ontinyent amb normalitat, als xiquets del Llombo tots ballant un 9 d’octubre, i un d’aquells xiquets bé podria haver sigut Ferrero. I després pense que, a lo millor, ell ja no era tan xiquet.... I al final a parar al clot; Ferrero és d’Ontinyent, i això és prou per a que un com jo mateix, que de xiquet va córrer pels carrerons de la Vila, el senta com a propi. És d’Ontinyent.

Ara m’entere que el Crònica fa vacances per fer-li companyia a l’Ovidi i he pensat d’enviar-vos aquest articlet per fer-vos costat. Desfer sempre és més fàcil i els mediocres només saben que desfer perquè per a desfer no fa falta ni tindre coneixement i pel que es veu tampoc per a certs càrrecs polítics. Tot bé cultural és patrimoni de tots, no és d’uns o d’altres. A mi em deia un dia el Fuster que el dia que els valencians senten com a propi tot el que tenim -els rius, les muntanyes, els pensadors, els escriptors, els pintors i , com no, els cantants- començarem a tindre possibilitats de ser poble. I el Raimon cantava “qui perd els orígens perd identitat” i no em puc deslligar d’aquestes paraules i pensaments.

Em vaig criar a la Vila i tots els matins baixava la Bola per anar a escola. El meu avi feia una paradeta a la farmàcia que hi havia a la plaça on li feien un timonet i a mi em pertocaven unes galetes boníssimes. I cap a les monges de la “Purea”, a aprendre a llegir i a escriure. I estava la veïna del costat de l’escola que tenia una filla que era amiga meua i em donava aigua quan eixia acalorat de l’escola. Una paradeta al tornar en la tenda de Miguel Sarrió que de vegades venia a per mi per a que el meu avi no tinguera que arribar fins al barri de Sant Antoni. Si el dia era humit furtaven argila del barranc per a fer una font quasi igual que la del començar la Bola. I a jugar fins que es feia fosc.

I quan arribava l’agost tots érem moros. Allí tan a prop de l’església de Santa Maria i de la capella de la Purissimeta no hi havia cristians. El sr. Rector, que era mon tio, em va apuntar Mariner i el president de les festes, el senyor Gil, em va regalar un rem però davant de la meua negativa ja no em feren ni el traje. I el meu tete Rafel, el nét de la Tia Maria la Mora, que vivia a la plaça i era el porter de futbol del Centro quan jugàvem contra la Niñez, m’ensenyava el seu tan bonic de Fontano, que jo creia que era de moro i era de cristià!

Ontinyent sempre al cor. Després de major, ja com a Paco Muñoz, aquella vesprada inoblidable del bateig dels Gegants jueus fent de padrí junt al Gegant del Pi...
“canta l’aigua del Pou Clar” cante en una de les meus cançons. El meu desig de que no deixe mai de cantar aquella aigua i el meu desig- com deia Allende al seu últim discurs poc abans de morir- MÁS TARDE QUE NUNCA volveremos a pasear por las libres avenidas de la libertad.

Al “Chimo”, com sempre, ens vorem i colze amb colze farem filades. Fins ahi podríem arribar home. Clar que ballarem.

Paco Muñoz no falta mai a actes com el Bou amb corda o la Processó de la Puríssima (és un enamorat dels Cabets d'Ontinyent, i padrí dels Gegants Reis Jueus). Però on el podreu trobar sempre xerrant amb uns i altres i emocionat del tot és a l'Entrada de Bandes de Música. No se'n perd cap. En la foto de dalt el teniu xerrant amb el director Garcia Asensio en presència de l'alcalde Manuel Reguart (2007), i baix, amb el director Saül Gómez Soler quan aquest va dirigir "Chimo" el 2008.

fotos: Sergi Gómez i Soler