Blog especial de la Revista CRÒNICA Digital de la Vall d'Albaida
Dedicat a les Festes de Moros i Cristians d'Ontinyent
Juliol-Agost de 2009 cronicamic@gmail.com


La nostra portada. Obra d'Àngel Alberca

dilluns, 24 d’agost del 2009

El Mercat Medieval


El mercat medieval que des de fa una dotzena d'anys s'instal·la a Ontinyent coincidint amb les festes de Moros i Cristians va ser inaugurat amb el pregó que pronuncià el dissabte 22 d'agost el fester benimerí Vicente Conejero Bellver.



Les paradetes van des de la porta de la Capella de la Puríssima i s'extenen pel Fossaret, la Plaça de la Vila, la plaça de Sant Roc, el carrer de l'Església i el carrer Major de la Vila fins a la plaça de Sant Pere de Verona. Els carrers tan estrets de la Vila s'omplin estos dies de mercaderies vingudes d'arreu i d'altres fetes al mateix barri. Podem disparar amb arc, tastar menjars exòtics, comprar aromes de lluny per a casa, i fins i tot endur-nos com a record algun dels Gegants o Cabets d'Ontinyent fets amb ceràmica.


El millor moment per visitar-lo segueix sent per la vesprada o la nit, quan la intensa calor va baixant poc a poc.
El retrobar-se amb el barri més vell d'Ontinyent, el que va viure aquelles històries de moros i cristians, sempre és una alegria, i un goig el trobar-lo ple d'activitat i festa pels qui se l'estimen. I qui no haja pujat en temps podrà admirar com va la reconstrucció del Palau i del Portal de Sant Roc com a novetat més assenyalada.

El Contrabando

Foto de Pep Alfonso

L'Ambaixada del Contraban d'Ontinyent, coneguda com "El Contrabando", representa la "tradicional" lluita entre cristians prèvia a qualsevol guerra amb els moros que tant es repeteix en els nostres pobles veïns.


Foto de Pep Alfonso

Foto de Pep Alfonso
Ací, els Mariners proven a impedir als Contrabandistes que passen el seu contraban a la Vila Reial. Segueix sent un dels actes amb major acceptació i seguidors.


Foto de Sergi Gómez

És imprescindible en el matí del dissabte de Festes, amb la gràcia dels parlaments i la primera ocasió en què s'escolten els arcabussos en la festa.


Foto de Sergi Gómez

Després de la disparada i el parlament, queda clar que el contrabandista és un embuster, amb el seu cavall i el seu trabuc, que no té ni un euro però va prometent diners per a comprar-se pernil... I que el mariner és un xerrameca de pes, amb el vaixell en la mar, lluny de casa... I, com no, que els dos tenen molta fantasia!
Foto de Pep Alfonso


Foto de Sergi Gómez


En acabant, la desfilada pel carrer Major amb els Contrabandistes repartint cosetes, robes barates, moneders i, d'amagat perquè no se n'assabente l'autoritat competent, també caliquenyos d'aquells famosos...


Foto de Sergi Gómez

Les Dianes...



Això de tocar a Diana està molt bé. I tant! Però ves i dis-li-ho a qui té el cul quadrat per les cruels barres de ferro i plàstic que algú ha fet passar per les cadires de l'Entrada i ha pagat a preu de butaca de cinema. A l'auela esgotada esperant al nét que ves per on ix en les últimes comparses, que ja té gràcia la cosa, i a aquells que venen de fora -o de dins, que tant se dóna- amb bosses enormes buides disposades a omplir-les pindolant en les Barques... Comunica-li-ho al fotògraf angoixat amunt i avall a vore a quina hora arriba a casa i es posa a treballar el material, a vore quan està a punt per ser enviat. Xarra-li-ho al pobre músic amb els peus botinflats i els llavis quebrats per tanta entrada com s'ha fet i com ha dormit de mal si és que ha dormit. Comparteix-ho amb el festeret que ha apurat fins el final la nit de l'Entrada, la seua nit per excel·lència. Passa-li-ho a la jovenalla que està agafant forces per aguantar en la propera Nit de l'Empalmà...


Tocar Diana... Hi ha pobles que, per falta de participants, s'han adaptat a les noves necessitats nocturnes festives i han acabat per treure's del damunt la pesantor de la Diana. Altres, en canvi, les mimen fins a l'increible, tot i creant moments màgics inigualables amb les Dianes.

A Ontinyent, la cosa va com va. Pocs festers, escàs públic, més lleganyes que si fores d'Agullent, els pas-dobles de sempre... I si no fos per la cassalleta del dissabte, quanta gent que revifa la cassalleta ditxosa, i els rotllets d'aiguardent, i...


Els redactors del Crònica, almenys un d'ells, ha tingut el valor d'alçar-se a la primera Diana per fer unes fotos, però perquè li passava per la porta de casa. L'altre, des de l'oasi fester de Sant Rafael, ha escoltat el primer tro, ha pegat la volta sobre el matalàs i a dormir de nou arraullit sobre el coixí, i com de bé s'està...

L'Ambaixada Mora

Els membres dels Benimerins s'han posat a creuar l'Estret de Gibraltar com van fer els soldats de l'imperi dels Banu Marín en el 1294. Ara però, el que ens oferiren és un bon espectacle amb el seguici que acompanyava els seus dos càrrecs d'enguany. La proa d'un vaixell daurat iniciava la desfilada benimerina, que volia recollir l'esperit dels càrrecs que ha ostentat fins a hui i, a més, seguir la trama i l'ordim de les Ambaixades ontinyentines.
Totes les fotos són de Pep Alfonso.



Una gran vela vermella duta per unes ballarines al ritme d'una nova obra de José María Bru, "Vents i Merins", donaven pas a distintes esquadres.


Una d'eixes esquadres estava guiada per un camell batedor.



Altre batedor, aquesta vegada a cavall, alçà els aplaudiments del públic amb les seues cabrioles.



I si l'Entrada de l'any passat és recordada encara pel ballet dels Paons de l'Ambaixada dels Omeies, enguany, el grup Masters ha excel·lit amb altra dansa d'animals que quedarà per molts anys en la memòria dels ontinyentins. Els alacrans han sigut enguany els protagonistes en una demostració d'exercici físic i enginy molt aplaudible.

La popa del vaixell imaginari i gegant somniat pels Benimerins estava ocupat per Anna Mollà, Banderer Moro de 2009 i l'Ambaixador Nacho Gramage, amb uns vestits on destacaven els colors verd i blanc i nombrosos detalls referents a la comparsa, com la faixa groga d'ell i els brodats d'ella.

La Capitania Mora

La Capitania Mora de la comparsa dels Mossàrabs d'Ontinyent tenia com a base una complexa i molt original base escenogràfica, la representació d'una suposada llegenda dita de "Fontínyum" en què es recollia part de l'imaginari simbòlic de la ciutat, com si aquest tingués un origen musulmà: el riu, el bou amb corda, la Nit del Riu i els mateixos Moros i Cristians. Els dos elements més cridaners de l'actual escut, provinent del segle XVII, els Grifons o Grius, foren els primers elements gegantins que representaven animals mitològics, el segon seria el bou i el tercer un unicorn. Tots aquests elements guardaven una interessant relació artística. Foto de Pep Alfonso.
La Capitania tingué un començament molt intens, amb detalls de molt d'interés que podien passar desapercebuts injustament i que no estaven recollits ni tant sol en els guions repartits al públic, com és el cas d'aquest magnífic "Pou Clar" acompanyat per un grup instrumental i de veu que interpretava la primera estrena de la nit, la marxa mora "Ma" de Saül Gómez.
Foto de Sergi Gómez.
Un impressionant ballet protagonitzat per minotaures "del Pou de l'Olleta" acompanyaven un bou gegant. Altre d'eixos moments interessants que hem nomenat. Foto de Pep Alfonso.
La representació del Pont Vell d'Ontinyent, d'un estil ben interessant, s'acompanyava d'una visió topica, però idealitzada en "moro", de la Vila d'Ontinyent. El pont formava part de l'espai de dansa del ballet. Foto de Sergi Gómez.
L'aigua, a través dels ballets, va estar molt present en l'inici de la Capitania Mora, en el naixement del riu com en el seu embassament per celebrar en ell la Nit del Riu. Foto de Pep Alfonso.

El més curiós dels ballets duts per la Capitania fou la representació de la batalla entre l'Almansor i les cristianes Méndez Núñez i Victòria de la Nit del Riu. Les veles eren ballarines i les seues robes blanques junt les teles roges que amagaven als peus composaven una màgica interpretació de la batalla. Foto de Sergi Gómez.


Moltíssimes, i molt variades, amb tots els colors i estils, foren les esquadres que varen treure els Mossàrabs, junt els Berberiscos les dues més populoses comparses ontinyentines. Foto de Pep Alfonso.

Imatge d'una de les esquadres que rememoraven la Nit del Riu. Fotos de Pep Alfonso.


El públic omplia de manera extraordinària els carrers per on passà l'Entrada. Tothom esperava molt dels Mossàrabs i la imaginació de la comparsa no va defraudar en absolut. Foto de Pep Alfonso.


Una de les esquadres més espectaculars vistos mai a Ontinyent. De ben segur que l'esquadra dels titelles gegants passarà a l'imaginari col·lectiu dels nostres Moros i Cristians. Foto de Pep Alfonso.

Altra de les esquadres que costarà d'oblidar fou la dels massai d'altura descomunal. Els caps dels festers estaven a l'alçada del cint del guerrer que representaven. Tot un esclat d'originalitat. Foto de Pep Alfonso.


Un ballet de nenúfars gegants precedia el Capità Mossàrab i les seues filles. Foto de Pep Alfonso.

Una gran carrossa rica en detalls i amb unes ballarines vestides d'ocell que evolucionaven a les seues vores i sobre ella, acollia l'entrada del capità i les seues filles. Foto de Pep Alfonso.


El Capità Moro d'Ontinyent pel 2009, Antonio Donat, amb el seu vestit blanc i verd, amb llunetes metàl·liques formant unes llunes majors com a decoració principal d'un vestit sencill, amb grans mànegues i coronat per un turbant amb una mena de tiara semblant als arcs de la carrossa. Foto de Pep Alfonso.

Noches de verano


Rosana Ferrero


Aún recuerdo la ilusión que me hacía ponerme aquel vestidito vaquero que llevaba una cesta roja bordada en la pechera, mis bambas rojas y algún ganchito de aquellos que guardábamos como si fueran valiosos tesoros dentro de una cajita de caramelitos de regaliz. Era el último sábado de junio y las cenas de comparsa acababan de empezar.

Mi madre nos dejaba en casa de mis abuelos maternos porque las mujeres de los componentes de la escuadra se reunían a cenar. Mi abuela y mi abuelo, Toni Pichoc (donde estés, quiero que sepas que adoro las dianas gracias a ti), nos llevaban a mí y a mi hermana a Santo Domingo, a comprarnos un polo de Casa Joaquinet hasta que mi madre venía a recogernos para llevarnos a los Berberiscos, comparsa a la que aún pertenece mi padre. Estamos hablando de hace casi 30 años.

Recuerdo que observaba a los Mozárabes con mucha curiosidad, porque no entendía por qué ellos tenían una plaza y mi comparsa estaba en una calle empinada. Entre banco y banco jugábamos al escondite y bebíamos agua de aquellas fuentes de piedra que tenían un pequeño pedestal para auparse mientras sonaba Jamalajam o Guardia Jalifiana. Tras un tiempo prudencial de griterío infantil y marujeo estival, mis abuelos nos llevaban de nuevo a casa hasta que llegaba mi madre y dando un paseo nos acompañaba a los Berberiscos.

Es uno de los recuerdos más bonitos y especiales que guardo de mi infancia y es una de las raíces más profundas que tengo. Este es el origen de mi pasión por las fiestas. Mi padre me inculcó el aprecio por el sabor especial que tiene formar parte de ellas y mi madre, gran apasionada, siempre tuvo a punto las chilabas para nosotras y nunca dejó que nos perdiéramos un acto en el que pudiéramos participar. La Semana Grande en mi casa se vivía, se respiraba, se podía tocar con la punta de los dedos.

Cuando cumplí los 14 años tuve que dejar de desfilar. Hoy puedo decir que soy una mujer festera y vuelvo a rendir homenaje a aquel recuerdo que siempre me hace sonreír. Pero no me voy a centrar en si fue el hecho de no ser un hombre lo que me obligó a dejar de lado este aspecto de mi vida. No serviría de nada y tampoco merece la pena.

Nuestras fiestas de Moros y Cristianos han crecido y nosotros hemos crecido con ellas. Hemos sabido adaptarnos a los nuevos tiempos pero también hemos sabido conservar la esencia de lo genuino, sin perder ni una sola pizca de ese carisma familiar que considero siempre ha caracterizado a las personas que formamos parte de ellas.

Aunque ya no tenemos Reina de Fiestas ni la Verbena de la Paloma se celebra en La Glorieta, donde antaño los curiosos se acercaban a contemplar el desfile triunfal de los bolsillos más acaudalados y conocidos de la ciudad, no hemos perdido la costumbre de cenar ese martes de agosto, que se etiquete de verbena o no, lo seguirá siendo. La Presentación de Cargos siempre será el acto más glamuroso de las fiestas y aunque este año no hay cena de gala, sabremos darle la forma deseada a esa noche.

No puedo olvidar L’Esmorzar de la Llàgrima, siempre tan emotivo y conmovedor. Nunca hay una silla de sobra, nunca hay suficiente espacio. Envueltos por un calor despiadado recordamos a los que no están. Los hubiéramos querido allí con nosotros y nos gusta imaginarlos sentados en algún lugar observándonos y aplaudiendo a nuestro paso. Son los grandes ausentes y, paradójicamente, los siempre presentes, porque se quedan en nuestros corazones.

Posiblemente los Alardos sean un punto de reflexión. Hemos pasado de una noche divertida a un desfile carnavalesco y etílicamente peligroso para los más aventureros, que siempre suelen ser aquellos que todavía no le han hecho el rodaje a su recién estrenado hígado. Esto, además de representar un problema para el susodicho, lo es para la comparsa a la que ha decidido premiar con su presencia, porque detrás de esos hígados hay unos padres preocupados que de alguna manera confían en el buen hacer de los responsables. Queridos padres: aunque la idea es que todo el mundo lo pase bien, el atrevimiento de muchos de estos jóvenes exploradores queda muy lejos del alcance de “los que ponen orden”, porque está casi científicamente comprobado que es precisamente de ellos de quien se van a esconder.

Nuestros niños han dejado de desfilar con nosotros para tener su propia Entrada Infantil. El viernes por la mañana irrumpe en Daniel Gil el primer timbal anunciando la llegada de los más pequeños. Confeti, serpentina y caramelos cubren el suelo al paso de las carrozas que portan a madres ilusionadas con sus retoños perfectamente ataviados. Tallas insospechadas para principiantes que aún no pueden ser conscientes de lo que ocurre pero que ya empiezan a respirarlo. Con un poco más de desparpajo los que ya se mantienen erguidos juegan al tiro al blanco con los que osan acercarse a pedirles un chupachup y los más mayores ya hacen el recorrido a pie, blandiendo un sable o retando con un astral a un público que aplaude con cariño sus tímidos pasos. Son el futuro de la fiesta.

Por la tarde la Entrada Cristiana se abre paso ante la multitud expectante que espera ser sorprendida y agasajada con el trabajo de aquellos que llevan doce años esperando para volver a liderar y abanderar el ejército del Bando Cristiano. Cruces, lanzas, caballos, ballets, mallas, cascos, navajas, sombreros y capas. Se palpa en el aire un ambiente medievo que se mueve acompasado siguiendo el ritmo de las más bellas marchas engalanando la tarde de agosto hasta que llega la noche.

Con la sensualidad de la media luna el público se entrega casi indefenso ante la majestuosidad y la magia del Ejército Moro. Llegan perfumando de incienso su recorrido, siempre acompañados por bailarinas que surgen entre velos y lentejuelas. El metal cobra magnificencia bajo las luces de la calle y suenan las piezas favoritas de aquellos que desfilan codo con codo tras un espléndido puro habano. Animales exóticos y mercadillos conceden autenticidad a un boato que nunca deja indiferente al espectador.




Una vez pasado el viernes, parece que nuestros actos se tiñen de intimidad, pues no se pretende con ellos asombrar al visitante. La diana del sábado es el primer golpe duro de sueño de la semana, sobre todo si se ha querido disfrutar de la Entrada Mora hasta el final. La alegría de los pasodobles es la encargada de mantenernos en vilo y se puede llegar a agradecer un almuerzo saturado de colesterol para dormir a pierna suelta hasta la hora de comer.

La tarde del sábado es la tarde del año. Los cristianos acudimos a Santa Ana, desde donde acompañamos al Cristo de la Agonía hasta su llegada al Pont de la Paduana. Nos sentimos privilegiados porque somos los primeros que podemos tenerlo cerca y pedirle, seguramente, algún pequeño favor. El olor de la pólvora inunda los alrededores de la ermita y El Morenet comienza su peregrinaje para volver a estar cerca de los suyos. Los ontinyentins lo esperan de pie sumidos en el más absoluto de los silencios que se rompe únicamente por un doble golpe metálico contra la madera de las andas y que indica a los porteadores que deben continuar.

Cuando era pequeña, mi abuelo me llevaba a ver la Diana de Gala. Venía a primera hora de la mañana a buscarme e íbamos a verla pasar por el Dos de Mayo. Recuerdo el fresco del amanecer y su mano agarrando fuerte la mía. Me sentía bien a su lado porque yo entonces ya comprendía el cariño con que lo hacía. Él también alimentó una parte importante de mi sentimiento festero. No hay Diana de Gala que no le dedique y justo antes de arrancar miro al cielo porque me gusta pensar que sigue viniendo a verme pasar por el Dos de Mayo.

La culminación de la Semana Grande toma forma absoluta con las Embajadas. La genuinidad de los versos de Cervino hacen único este acto. Entonación y textos se transmiten año tras año a los protagonistas del día que han ensayado durante mucho tiempo la mejor forma de interpretarlos. Nuestra rememoración de la toma y conquista de la villa se adorna con un alarde de arcabucería capaz de provocar un auténtico terremoto sensorial.

Pasarán dos semanas hasta que de nuevo nuestro Morenet vuelva a su pequeño altar acompañado por la multitud que parece negarse a tenerlo tan lejos. En ese momento arrancarán las fiestas del próximo año. Volveremos a imaginar, a sentir, a esperar, a vivir y a disfrutar. Es parte de nuestra cultura y de nuestra forma de vida.

Debo añadir, en último lugar, que solamente he querido nombrar los actos oficiales porque ahora que los vivo desde dentro me siento capaz de ofrecer una visión muy distinta a la que tenía de nuestras fiestas. Me niego rotundamente a compararlas con las de ningún otro lugar, porque no son mejores ni peores. Sencillamente son únicas.

L'Ambaixada Cristiana




El seguici del Banderer i de l'Ambaixador Cristians, de la comparsa dels "Cruzados", volia representar enguany les forces cristianes que participaren en la gran batalla de Las Navas de Tolosa (16 de juliol de 1212), potser la més gran de les viscudes mai en la península Ibèrica medieval. Almenys, sí que va ser de les més decisives, perquè a través d'ella l'imperi Almohade d' An-Nasid (Miramamolín pels cristians) arribava al seu declivi.
Una primera carrossa rememorava el fet que per més que fou una convocatòria del rei de Castella Alfons VIII, la batalla fou internacional i tingué un caràcter d'autèntica croada. El mateix papa Innocenci III, a través de l'Arquebisbe de Toledo Ximénez de Rada, fou qui atorgà les butles corresponents. Foto de Pep Alfonso.


Una primera esquadra de ferotges guerrers croats ultramontans. Foto de Pep Alfonso.

Un ballet acompanyat de diverses estructures arquitectòniques representaven Toledo i una llegenda sobre cert vell jueu. Foto de Pep Alfonso.


Els "Cruzados" han cuidat bé del fet històric i del llegendari. Uns cavallers representaven les nacions que participaren en la batalla. Al capdavant les que acudiren amb el seu propi rei, Castella, la Corona d'Aragó i Navarra, i després les distintes ordes militars, Portugal, Lleó i els representants ultramuntans (europeus, francesos sobre tot). Els detalls varen ser tan cuidats que la bandera dels Navarresos fou la històrica Arrano Beltza, perquè conta la llegenda que va ser a partir de la batalla de Las Navas que els Navarresos van usar com a armes pròpies les cadenes de Miramamolín. Foto de Pep Alfonso.
Dues esquadres femenines, amb vestits militars, insistien en la idea de la internacionalitat d'aquella batalla. El fet remet al costum variat que els "Cruzados" han mostrat sempre amb detalls com els escuts en les seues capes. Foto de Pep Alfonso.

Un nombrós ballet amb donzelles i cavallers custodiant un dels símbols de la batalla, "El pastor de las Navas", que avisà de la presència de l'exèrcit Almohade. Uns envelats fets amb mapes i un sensefí de banderers, donaven pas als càrrecs dels "Cruzados". Foto de Sergi Gómez.


Els joves Banderer i Ambaixador Cristians, Germán Gandia i Francisco Luis Gil, entraren amb vestits de blau clar i groc amb una heràldia que volia recordar l'orde militar castellana de Calatrava. Foto de Pep Alfonso.



L'esquadra d'escorta dels "Cruzados" compartia detalls amb els vestits dels dos càrrecs cristians. Foto de Pep Alfonso.
L'esquadra de gala de la comparsa "Cruzados" tancava la representació històrica d'una de les diverses croades que tingueren lloc al territori peninsular. Foto de Sergi Gómez.
Els Contrabandistes desfilaren ben lluïts i contents. No de bades ara que estan a dos anys del seu 150 aniversari, la seua funció com a ambaixadors de la festa ontinyentina pot propiciar que el mateix Ontinyent s'agermane amb la vila andalusa de Ronda.
Un dels moments més sorprenents de la vesprada fou el pas de la carrossa del porta-guions dels Fontanos. Era tanta i tanta la gana de festa del públic que aquest es posà a corejar, en tot el recorregut de l'Entrada, els temes populars que interpretaven dos dolçainers i un tabaleter...
Foto de Sergi Gómez.

Dos esquadres de Fontanos van desfilar amb la boina tradicional del que va ser el segon vestit de gala en la història de la comparsa. Estem davant d'un nou canvi i d'una "comodització històrica" del vestit amb una possible oficialització d'aquest element? Foto de Sergi Gómez.


Les esquadres dels Asturs anaven concloent una Entrada Cristiana molt més pausada que no la de l'any passat. Foto de Sergi Gómez.



Els Llauradors han passat a ser la comparsa més gran de les cristianes. Enguany, han tancat l'Entrada amb el regust dels seus pas-maseros, algun d'ells ben interessant. Foto de Sergi Gómez.